Esteve Albert i Josep Sebastià Pons a les Jornades Duos Rios

Dissabte 9 de febrer, en el marc de les II Jornades d’Estudis Locals Duos Rios, convocades per l’Arxiu Històric Municipal a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Dosrius, parlarem d’Esteve Albert: Josep-Sebastià Pons el referent homenatjat.

El volum de les comunicacions presentades es publicarà en un nou número de la revista Duos Rios que sortirà per Sant Jordi.

Recordar Joan Peiró i Belis (Barcelona 1887- Paterna 1942)

Homenatge a Joan Peiró 2012

Aquest text correspon al parlament pronunciat el 24 de juliol de 2012 en l'acte d'homenatge a Joan Peiró en motiu del 70è aniversari del seu afusellament, dut a terme en el cementiri de Mataró i organitzat per una comissió ciutadana.

Bona tarda, primerament, en nom de la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró vull donar-los la benvinguda i agrair la seva assistència. També vull agrair la col·laboració de l’Associació de Veïns de Rocafonda i de Cementiris Metropolitans per les facilitats donades en l’organització d’aquest acte. La Comissió Ciutadana  que hem organitzat l’Homenatge, està formada per sindicats, entitats cooperativistes i associacions socials i culturals. I a la convocatòria de l’acte també s’hi ha sumat Òmnium Cultural de Mataró.

Ja fa deu anys que amb motiu del seixantè aniversari de la mort de Joan Peiró, una altra comissió, semblant a l’actual, va organitzar alguns actes d’homenatge. De llavors ençà, el record s’ha seguit mantenint però ara, potser per la conjuntura que vivim, ens cal fer més evident el record i l’homenatge.

Un homenatge que fem aquí, davant el lloc on reposen des del 1989, les restes de Joan Peiró, quan foren traslladades des de Paterna complint un llarg desig de la família, des del 1945 per a ser exactes. El mateix lloc on també reposen les de la seva companya Mercè Olives, el gran puntal on es recolzà Peiró –com tan sovint ens recorda la seva filla Guillermina. I també les cendres del seu fill Josep que havent mort a França també va voler reposar al seu costat.

Avui fa exactament 70 anys, a aquesta mateixa hora, al camp de tir de Paterna al País Valencià, els trets d’un escamot d’execució trencaren el silenci per prendre la vida a un home honest: Joan Peiró i Belis.

Avui, recordem aquells fets amb l’emoció de veure viva la seva memòria, la trajectòria coherent d’un anarquista, d’un teòric del sindicalisme, d’un cooperativista, d’un obrer del vidre.

Joan Peiró havia nascut el 1887 a Sants a Barcelona en el sí d’una família treballadora. Essent infant entrà a treballar en un forn de vidre i el 1908, un any després de casar-se amb Mercè Olives i residint ja a Badalona, s’inicia com a militant obrer participant en una vaga i poc després és detingut i empresonat. És en aquesta estada a la presó que aprengué a llegir i escriure. Peiró era un autodidacte que es va erigir en un dels teòrics amb més predicament de l’anarcosindicalisme.

Els anys de Badalona deixaren una forta empremta: militant de la Societat de Vidriers intervé decisivament en la constitució de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona i en la reorganització de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers (1915), i impulsa, dirigeix i escriu en publicacions obreres com La Colmena Obrera o El Vidrio.

A partir de 1918, amb el Congrés Obrer de Sants, junt a d’altres figures, s’abocà a la vertebració del sindicalisme català, en el convenciment que la millor garantia de la unió de tots els treballadors residia en la CNT. I, en endavant, el seu paper ja serà a primera fila.

A partir de 1920, va formar part de la direcció del Comitè Nacional de la CNT a la clandestinitat, ocupant-ne la secretaria. Com Seguí i com Pestaña, s’enfrontà amb els pro-bolxevics, i va assumir el compromís de retornar la CNT a l’ortodòxia del sindicalisme revolucionari i l’anarcosindicalisme.

Detingut i empresonat un cop més, les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró a treballar al Forn del Vidre, on va esdevenir impulsor de la Cooperativa del Vidre que havia estat fundada uns anys abans. Peiró va arribar a ser-ne el director i amb cinc cooperativistes més va elaborar els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa obrera, un document capdavanter en el seu temps. En el pensament de Peiró, el mutualisme, el cooperativisme i l’educació racionalista eren essencials. I apostava per la independència dels sindicats, per la democràcia i per una revolució social progressiva i pacífica.

Peiró fou un dels dirigents anarcosindicalistes, i de l’esquerra en general, que va fer de pont entre la cultura política obrera catalana del segle XIX i la nova cultura política de mitjans del XX.

D’acord amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el corrent trentista, va inspirar la formació dels Sindicats d’Oposició, i va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària. Es va oposar, això sí, a la politització del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.

En un altre sentit, les relacions amb el nacionalisme republicà foren continuades, i el 1932 per exemple, en plena discussió de l’Estatut de Catalunya a Madrid, el defensà i s’apropà a Esquerra Republicana, cosa que es repetí en moltes més ocasions.

Però el Joan Peiró revolucionari és indestriable del Joan Peiró humanista, el teòric de l’anarcosindicalisme. La seva producció no és pas anecdòtica, és un veritable corpus intel·lectual, en evolució, que esdevé una fotografia determinant de la primera meitat del segle XX.

Els seus escrits a Solidaridad Obrera, al diari Catalunya o als òrgans de premsa de la Federació Sindicalista Llibertària; o els articles a ¡Despertad!, de Vigo, a La Rambla, de Barcelona, a l’Opinió o als diaris mataronins Combat i Llibertat, com els seus discursos, en són una bona mostra.

Just esclatar la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, va formar part, com a vicepresident, del Comitè Local Antifeixista de Mataró i escriu en el diari Llibertat. Els seus escrits foren recollits a "Perill a la reraguarda", llibre publicat el novembre d’aquell mateix any, on denunciava l’actuació irresponsable i la violència gratuïta i indiscriminada, que practicaven impunement grups d’incontrolats que, segons Peiró, “deshonoraven la revolució”. Eren escrits brillants i valents. Uns textos on defensava per exemple, l’ordre revolucionari i es mostrava partidari de la participació de la CNT en el Govern de la Generalitat i en el de la República. I de fet, malgrat les reticències inicials, pocs dies després era convençut d’acceptar el nomenament de ministre d’indústria en el govern de Largo Caballero, fins al 1937. En sortir del Govern, va tornar al Forn del Vidre a Mataró. Després, traslladat el govern republicà a Barcelona, acceptà ser comissari general de l’Energia elèctrica.

I arribà l’hivern de 1939. El 22 de gener Peiró i tota la família abandonen Mataró i emprenen el camí de l’exili. Mercè, amb les filles, passa la frontera per la Vajol, ell, amb el fill petit, ho fa després i sense utilitzar el passaport diplomàtic. Coherent un cop més. Uns mesos després aconsegueix retrobar tota la família a Narbona. I projecta instal·lar una fàbrica de vidre a Lió. Un altre cop el seu ofici. I participa en el Comitè Nacional a París i ocupa el càrrec de conseller de la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE) en nom de la CNT, i la seva activitat parisenca esdevé incansable, frenètica.

El 1940, amb l’ocupació alemanya, els fills abandonen París. Peiró ho fa més tard, i es detingut per la policia francesa que el lliura a la Gestapo. Finalment, els nazis el van fer a mans dels agents franquistes. Empresonat a València, fou sotmès a un procés sumaríssim que, malgrat els nombrosos i qualitatius testimonis en favor seu, de persones vinculades al règim com Francisco Ruiz Jarabo, futur ministre de Franco, militars, falangistes, gent de dretes o, per exemple, del superior dels maristes de Mataró, als que Peiró havia ajudat el 1936, fou condemnat.

La sentència de mort, com tantes altres, estava dictada abans de jutjar-lo: s’havia negat a col·laborar amb els sindicats verticals del nou règim feixista. Coherent fins al darrer instant.

A les 6 de la tarda del 24 de juliol de 1942, fou executat.

Joan Peiró fou una persona fidel als seus ideals, sempre al servei dels més desafavorits i dels drets dels treballadors. Lliurat en cos i ànima a la transformació econòmica i social, un lluitador pel progrés i la llibertat dels seus conciutadans, i un home coherent.

Per tot això que hem esbossat, és per allò que fou sotmès a un procés sumaríssim, i executat, com ho havien estat el president Lluís Companys i un altre mataroní d’adopció com ell, l’alcalde Josep Abril. Perquè els calia anihilar al vençut, premeditadament i sistemàticament, deixar al país sense quadres: sense sindicalistes, sense polítics, sense líders, sense pensadors, sense intel·lectuals, sense mestres... sense res.

Oblidar és renunciar a identificar-se amb uns valors, amb uns principis, és renunciar a emmirallar-se en la trajectòria de Joan Peiró: una lluita constant i conscientment abocada a transformar l’organització social i econòmica i, en definitiva, a la construcció d’una nova societat.

Els drets i la societat del benestar que avui ens conculquen i desmantellen, l’havíem assolit per què durant decennis, molts decennis, homes i dones com Joan Peiró van lluitar per aconseguir-ho i van pagar amb la vida haver-ho fet, haver-ho defensat. És just, i és de justícia, reconèixer que som deutors d’aquest llegat i que cal comprometre’ns en defensar-lo. Tant com ho va fer Joan Peiró i Belis.

Moltes gràcies

Josep Punsola i Vallespí: ànima de poeta

Conferència a l'Ajuntament de Mataró el 21 de març en motiu de la
inauguració de l'Any Punsola.

 

Centenari del naixement de Josep Punsola i Vallespí

Nascut a Mataró el 19 d'agost de 1913, fou el fill gran del matrimoni entre Anton Punsola i Bassó i Rosa Vallespí i Massip. El 1946 es casà amb Arcàdia Mitjans que esdevingué la musa de la seva obra i que li esperonà la creativitat. I hi tindria un fill, en Manel. Va morir a Mataró el 1949. La seva obra poètica és rica i diversa. Té poemes d'una simplicitat extraordinària, els poemes de cançoner –se sentia atret per la riquesa expressiva de la poesia popular– o   els de caire més circumstancial on prenen relleu la quotidianitat i l'expressió emotiva; i alhora poemes de gran profunditat metafísica, de caràcter post-simbolista per exemple. Poeta publicat pòstumament, va deixar apunt per a ser-ho un recull de trenta-un poemes: Dels vinyars innumers. Poc abans de morir va sortir a la llum el primer cançoner de muntanya que s’editava a Catalunya: Cançons de muntanya, de nit i de camí amb poemes de Josep Punsola i música d’Elisard Sala. Uns mesos després es publicarien Amistat bandera blanca i Poesies. Però no serà fins al 1989 que s’editarà la seva obra poètica completa a cura de Maria Mercè Bruguera.

 

Manuel Roca Cuadrada entrevista Jaume Vellvehí sobre Josep Punsola a M1Tv

 

 

Catalanisme en xarxa.

L’aportació maresmenca a l’obra del

Diccionari de la llengua catalana d’Antoni M. Alcover

Enguany es celebra el 150 aniversari del naixement d’Antoni Maria Alcover (1862-1932). El novembre de 1900, al Palau episcopal de Mallorca, mossèn Alcover va llegir-hi la Lletra de convit, una invitació pública a col·laborar en un diccionari de la llengua que va difondre àmpliament. I al Maresme hi haurà una participació destacada.

 

El Diccionari de la Llengua Catalana

El 1901 el Centre Excursionista de Catalunya i la Unió Catalanista van distribuir la Lletra de convit entre els associats a fi de què hi col·laboressin, començant així un interès extraordinari per la llengua i una proliferació de “caçadors de paraules”.

 

La necessitat d’una obra d’aquest tipus i l’activisme d’Alcover amb els seus viatges propagandístics, no són suficients per explicar l’èxit de l’empresa. L’acollida entusiasta i l’extraordinari ressò arreu del territori lingüístic, que comptabilitzà fins a 1896 col·laboradors al llarg de tot el projecte, informants a banda, es deu a dos factors fonamentals. D’una banda el prestigi d’Alcover entre els sectors eclesiàstics que reberen molt bé la iniciativa i que desvetllaren implicacions arreu del territori i de l’altra la molt bona acollida entre les organitzacions catalanistes que, d’igual manera, obriren moltes portes a la col·laboració. L’elevat nombre de col·laboradors portà a la necessitat de comptar amb un mitjà de comunicació entre ells, i va fer néixer el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana entre 1901 i 1936, la primera revista lingüística de Catalunya i de l’estat espanyol.

 

L’aportació maresmenca

Uns mesos després (finals de 1901 principis de 1902) que el Centre Excursionista de Catalunya i la Unió Catalanista distribuïssin la Lletra de convit entre els seus membres, ja consten els primers maresmencs admesos com a corresponsals de l’obra del diccionari: Terenci Thos i Codina de Mataró, Claudi Omar i Barrera de Canet, el rector de Vilassar de Mar mossèn Ferran Sellarès i l’advocat Josep M. Arqués i Arrufat també de Vilassar. El 24 de febrer de 1902, el seu germà Ramon, notari de Vilassar, va escriure a l’Obra del Diccionari exposant-los l’oferiment de l’Agrupació Catalanista de Vilassar a col·laborar-hi. L’oferiment consistia en la cessió del seu local social per a qualsevol acte o reunió, oferia els llibres de la biblioteca per a què fossin buidats per col·laboradors del poble i demana que l’Agrupació sigui admesa com a col·laboradora per a recollir materials a Vilassar i difondre el projecte i la recerca entre els seus associats.

 

El projecte ja començava a caminar i Alcover viatjava per tot el territori divulgant-lo. El 4 i  5 de juny de 1902, viatjà a Mataró on l’esperava Terenci Thos, que n’era el corresponsal i que organitzà una sessió de treball conjunta amb membres de la Unió Catalanista i de la Lliga Regionalista mataronines Després, Alcover va pronunciar una conferència en el local de la Lliga Regionalista.

D’aquesta estada se’n generà un interès que implicaria noves persones: Josep Capell, el farmacèutic Pere Pascual, l’escolapi Josep Concabella, que primer fou informador per esdevenir col·laborador poc després, o el prevere Francesc Girbau, informador que acabarà essent corresponsal.

 

L’endemà, marxa cap a Canet on serà rebut pel corresponsal del poble, Claudi Omar, i es reuneixen amb un altre prohom de la vila, el metge Marià Serra que és nomenat corresponsal. De l’estada a Canet, en sortiran poc després les incorporacions com a col·laboradors, del metge Josep Ballester o del rector de la parròquia mossèn Josep Novell, i l’intercanvi de publicacions: a Mallorca rebien La Costa de Llevant i a Canet el Bolletí. A la tarda mossèn Alcover va prosseguir el viatge cap a Blanes.

 

El març de 1902 s’afegeix com a entitat col·laboradora l’Agrupació Catalanista l’Oratge de Malgrat, que constitueix una comissió permanent per treballar-hi. Les figures que mouran el projecte seran el metge Joan Esquena i el farmacèutic Ramon Ridaura, que actuaran de corresponsals.

 

Hem vist fins ara els nuclis principals i per ordre cronològic d’implicació. Progressivament s’hi anirien incorporant noves persones alhora que els primers corresponsals i col·laboradors començaven a trametre els resultats de les seves recerques.

 

Així, en el nucli de Vilassar de Mar trobem que Rafel Monjo i Segura, director del Col·legi Nàutic Mercantil és corresponsal, i el setembre de 1902 ja té recollides 1500 entrades. L’advocat Josep Arqués s’encarrega de buidar el recull poètic Floralia de Jaume Collell, el seu germà Ramon buidarà Recull d’eximplis de Marià Aguiló, el rector Ferran Sellarés s’encarrega de buidar els documents de l’arxiu parroquial i el secretari municipal Pere Julià Sust (1861-1939) ho farà amb l’obra Cap de ferro de Francesc Pelai i Briz.

 

A Calella, a redós de l’Agrupació Catalanista presidida per Ramon Masifern, el trobem a ell mateix el 1904 com a col·laborador i, ja d’abans a Joan Banús, un estudiant.

 

A Alella trobem a Joan Bernadas i Madurell que el 1902 ja s’ofereix com a corresponsal i a fer-se càrrec de la secció d’apicultura.

 

El 1904 s’afegeixen a la nòmina de col·laboradors, el frare caputxí Miquel de Barcelona, d’arenys de Mar i, el 1906, un altre mataroní, l’escolapi Baldomer Romà i Josep M. Andreu dos anys després. Finalment, ja als anys vint, tindrem un pinetenc, Emili Genís Horta i, entre altres informadors, l’escolapi lluís Fàbregas de Mataró.

 

Les xarxes del catalanisme

Ja s’ha dit que l’èxit de l’empresa de mossèn Alcover es recolza en dos grans xarxes socials: la catòlica i la catalanista. És evident, només repassar la nòmina de corresponsals ja es veu, el paper determinant de la xarxa eclesiàstica, estesa per tot el territori en múltiples institucions i, de facto, en moltíssims possibles col·laboradors esperonats pel prestigi i l’autoritat moral d’Alcover com a vicari general. Però potser no ho és tant, d’evident, la del catalanisme, encara incipient, no massa organitzat i en plena dissensió. Probablement, allò que mobilitza aquest sector en favor del Diccionari, no és tant l’organització de l’incipient catalanisme polític, com el gran pes que encara hi té el catalanisme cultural i les seves figures en les dites organitzacions.

 

Fixem-nos en els primers implicats: Thos (1841-1903), Omar(1861-1931), Esquena (1859-1926), formen part d’aquells renaixentistes, activistes del catalanisme cultural, que en les seves poblacions generen al seu entorn entitats i nuclis catalanistes: a Mataró, Terenci Thos: Josep Puig i Cadafalch, l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa (1889), el Centre Catalanista (1899); a Canet de Mar: Claudi Omar, Marià Serra (1863-1926), L’Agrupació Catalanista de la Costa de Llevant (1897); a Malgrat de Mar: Joan Esquena, Martí Casas, el Centre Català (1886), Associació Catalanista (1898), L’Oratge (1902); Calella: Albert Giol (1857-1945), Ramon Masifern, l’Agrupació Catalanista (1899); a Vilassar de Mar: Jaume Arús (1840-1899), Rafel Monjo, Agrupació Catalanista (1897)...

 

La veritable xarxa en aquests nuclis vindrà donada pel seu òrgan de premsa, La Costa de Llevant però sobre tot i des de temps primerencs per les relacions personals entre aquestes figures. La relació personal de Thos amb Calbetó i Valeta d’Arenys, amb Omar de Canet o amb els vilassanesos, al costat de la de les noves generacions amb Marià Serra de Canet com a eix que vincula als catalanistes de Sant Pol, Vilassar, Masnou i Mataró. A més, tots ells coincidiran en les assemblees catalanistes als anys 90 en les quals alguns tindran un paper rellevant.

 

 Aportacó maresmenca al Diccionari d’Alcover from LaRaconera

 

Bibliografia

• Alcover, Antoni Maria (1902-1903) Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Vol. I (1902-1903). Estampa de N’Amengual y Muntaner. Ciutat de Mallorca.
• Perea, Maria Pilar (Dir.) (2011). [recurs en línea] Antoni M. Alcover. Institut d’Estudis Catalans.
• Corbera Pou, Jaume (ed.) (2007). Antoni M. Alcover. Crònica de l'Obra del Diccionari. Editorial Moll.
• Vellvehí, Jaume (2003). “Aproximacióals orígens del catalanisme al Maresme (1859-1902)”. XIX Sessió d’Estudis mataronins. 23 de novembre de 2002. Comunicacions presentades. Museu Arxiu de Santa Maria – Patronat Municipal de Cultura Mataró. 

 

 

Josep Maria Ainaud de Lasarte









Josep M. Ainaud i la seva esposa Carme Agustí

L’historiador, advocat, polític i periodista Josep Maria Ainaud de Lasarte ens va deixar el passat dijous 9 d’agost. Com deia Josep Maria Solé i Sabaté: “El millor homenatge per a ell segur que és un record afectuós i un somriure de complicitat que vagi de punta a punta, al llarg i ample del nostre país, que ell tant ha estimat”. I així mi vull sumar, amb el somriure de complicitat, un record entranyable i la consideració d’un mestratge on emmirallar-se.

Sense caure en la recol·lecció gratuïta d’historietes personals sí que en vull explicar alguna per dues raons. La primera per destacar la seva activitat com a divulgador, promotor cultural i pedagog. I la segona, per il·lustrar l’activisme de Josep Maria Ainaud, com deia Solé, “durant anys i anys, amunt i avall del país, tot per la cultura i el redreçament nacional. Des d'ateneus i centres catòlics o obrers fins a corals, casinos, esplais i diferents entitats. Calia algú. Hom pensava en l'Ainaud”.

Vaig conèixer el senyor Josep Maria, així m’hi referiré per respecte i perquè ho era, a mitjans de 1994 en motiu de l’organització del cicle de conferències Cultura i societat en la Catalunya Medieval, que preparàvem el Grup d’Història del Casal en motiu dels actes de divulgació del projecte de l’estendard de Santa Maria de Ripoll, que havia dissenyat Josep Puig i Cadafalch el 1893. Sabíem de la seva capacitat comunicativa i de la seva predisposició i per això ens li adreçàrem. Ell, que admirava el seu germà Joan, no va voler acceptar fins que el gran historiador de l’art no declinés la invitació. Cosa que, tristament, va haver de fer per la ja massa delicada salut. Llavors sí, Josep Maria va venir a Mataró a admirar-nos amb la seva planera erudició. I als quatre bordegassos –com sempre ens anomenava Joaquim Casas– del Grup d’Història de llavors, ens encomanà la passió per la divulgació de la història i la cultura del país. Això sí, des d’una amplíssima erudició i amb rigor, però fent-ho amè, entranyable i transmetent l’amor per Catalunya, planerament, connectant des del primer instant amb el públic, encomanant aquesta seva passió per divulgar els coneixements. Perquè, com també deia l’altre dia Vicente Moreno recordant la seva figura: “Quin sentit té l’estudi de la història sinó la divulgació?” Una divulgació que esdevé instrument “indispensable, per apropar la història a la ciutadania i aconseguir l’articulació d’un país més il·lustrat, més culte, més coneixedor de si mateix i, en conseqüència, més lliure.”

Dubto que puguem arribar mai a emular aquella capacitat de comunicació, aquella passió divulgativa que utilitzava tots els mitjans a l’abast, el paper imprès –sovint a càrrec de les seves butxaques- la ràdio, la televisió... però, almenys, ens ha deixat clar el camí a seguir, el mestratge on emmirallar-nos. Ni que només fos per això, agraïment.

Aquella primera ocasió no fou l’única que ens acompanyà al Grup d’Història per a recolzar-nos.



J.M. Ainaud, M. Caula i N. Feliu en l'acte de presentació
a Mataró de la reproducció de l'Estendard
de Puig i Cadafalch el maig de 1997.

Per acabar, un apunt d’agraïment personal. El record de la meva relació amb el senyor Josep Maria em trasllada ineludiblement a l’any 2002 quan vaig demanar-li que em prologués el treball amb el que vaig guanyar el Premi Iluro d’aquell any. Com sempre, acceptà l’oferiment amb complaença. Recordo el dia que em va rebre a casa seva a Barcelona per a lliurar-me el text del pròleg. Fou una tarda que s’esmunyí com un llamp, sense percebre-ho. Una tertúlia bocabadant per a l’aprenent – la major part de la conversa anà a càrrec d’aquell home savi, evidentment– sobre Catalunya, els seus personatges oblidats, com el mateix Terenci Thos, o no tant, com el Prat de la Riba que admirava. Amb passió encomanadissa, planerament, entenedorament, amb rigor, transmetia el seu coneixement malgrat la preocupació que aquells dies el captenia per la seva dificultat de visió. Es feia escoltar perquè sabia escoltar. Sense menystenir mai ni enlloc a ningú, res més lluny del seu objectiu! A la fi, al replà de l’escala m’acomiadà amb un somriure de complicitat. Baixant les escales em quedaria per sempre una sensació: com n’acabava de ser de privilegiat! I un sentiment de gratitud. Tornant a casa llegia el text que m’havia lliurat i em sobtà una cosa que ara em diu molt vist en perspectiva: va signar com a membre de la Societat Catalana de Pedagogia. Perquè això és el que cercava, saber, explicar, ensenyar, transmetre... i arribar a tothom. Lluny de l’erudició elitista.

Un cop més: un record afectuós i un somriure de complicitat.

Enllaços:

J.M. Solé i Sabaté, “Ainaud de Lasarte, insubstituïble” a El Punt Avui. 10 d’agost 2012. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/566890-ainaud-de-lasarte-insubstituible.html [Consulta: 11 d’agost 2012].

Vicente Moreno Cullell, “Recordant Josep Maria Ainaud de Lasarte”. A Ciències Socials en xarxa divendres 10 d’agost 2012. <http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/08/10/recordant-josep-maria-ainaud-de-lasarte/> [Consulta 11 d’agost 2012].

Canviar de bàndol

Castell de Burriac

A grans trets, en l’origen de la Guerra civil catalana (1462-1472)  o més ben dit, allò que va precipitar-la, fou l‘enfrontament del primogènit Carles de Viana  amb el seu pare Joan II. La guerra va esdevenir un cúmul de desencontres entre sectors socials i polítics que, per raons diverses, va acabar configurant els dos bàndols oposats: els reialistes, partidaris del rei Joan II d'Aragó amb els suport dels pagesos de remença d’una banda, i el Consell del Principat integrat per les institucions catalanes de l'altra.

La zona compresa entre la riera de Caldes i la Tordera formava part del vescomtat de Cabrera i en el teatre de la Guerra civil participà dels avatars dels seus senyors. Hostalric i la plana torderenca foren un dels escenaris de l’estratègia militar on s’havien de deturar els respectius exèrcits i les baronies de Montpalau i Palafolls foren moneda de canvi a l’hora de comprar adeptes per a les respectives causes.

Joan II

El vescomte Bernat Joan de Cabrera fou partidari del príncep Carles de Viana però quan aquest va morir, es passà al bàndol del rei. Bernat Joan - des dels seus castells d’Hostalric o Palafolls i amb el suport del capitost remença Francesc de Verntallat, havia d’impedir el pas de l’avançada de l’exèrcit de les institucions catalanes cap a Girona.

Fet presoner fou conduït a Barcelona i la Diputació del General va donar els castells de Montpalau i Palafolls, i en definitiva el patrimoni dels Cabrera a l’Alt Maresme, al militar navarrès Bertran d'Armendariz, defensor del príncep de Viana i mort aquest, partidari del bàndol de la Generalitat.

Pere Joan Ferrer, membre de l’oligarquia barcelonina emergent, va donar suport a la Generalitat i fou nomenat General dels exèrcits.

El 1471, Bertran d’Armendariz -el beneficiari de la confiscació dels béns dels Cabrera- i Pere Joan Ferrer van passar-se al bàndol reialista precipitant l’acabament de la guerra. En acabar l’enfrontament bèl·lic, com a compensació per la seva traïdoria i potser com a resultat del convingut per canviar de bàndol, van conservar la senyoria del castell de Palafolls i el patrimoni dels Cabrera al Maresme l’un; i l’atorgament de la baronia del Maresme l’altre, que representava el retorn a la sobirania feudal i la pèrdua de la llibertat aconseguida uns anys enrere de pobles com Argentona, Vilassar, Premià, Cabrera o la vila de Mataró.

Bibliografia

Graupera, J. – Bou Illa, J, . Bou Pla, J. – Vellvehí, J.:  “La Guerra Civil Catalana i el patrimoni arquitectònic (1462-1472)”.  Comunicació presentada a V Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme: Conflictivitat bèl·lica al Maresme. Vilassar de Dalt, 2011 (en premsa).

Josep Abril i Argemí (1869-1939)

Il·lustríssim Senyor Alcalde, senyores i senyors regidors, familiars de Josep Abril, senyores i senyors, per al Grup d’Història del Casal i personalment per a mi, és un gran honor i un repte poder participar en aquest acte institucional de reconeixement a una persona, permetin-me la gosadia, que considero clau i exemplar.

Josep Abril és una d’aquelles figures que esdevenen determinants en els processos històrics pel seu paper de motor i peça clau en l’extensió dels moviments, de les idees, de les transformacions... Perquè Josep Abril fou el gran referent i impulsor del republicanisme federal democràtic a Mataró, ja de ben jove, en plena restauració borbònica, milità en el partit de Francesc Pi i Margall, per exemple.

Però, de fet, si haguéssim de triar dues paraules que ens centressin la seva personalitat i la seva trajectòria, les que més s’hi adirien són coherència i progrés.

Coherència en la seva trajectòria, entre els seus pensaments, les seves actituds i la seva obra. I progrés, perquè tota la seva trajectòria es va moure en la direcció de canviar les velles estructures, per afavorir el progrés social i la modernització de la societat del seu temps. I en aquest marc que anem esbossant hi haurà uns valors, unes idees força, que ens donaran la dimensió de Josep Abril.

República

S’emmirallava en la República Francesa que considerava la garantia de la democràcia. Les velles estructures de la monarquia hispànica ja no donaven més de sí en un món modern i en evolució. Trobava en el republicanisme el marc on projectar els valors d’igualtat i solidaritat i l’anhel de millorar la societat. Per això, sempre i de ben aviat, es vinculà a organitzacions republicanes: el Partit Republicà Democràtic Federal el 1889. Poc després faria el seu primer discurs durant la inauguració del Velòdrom i seria el president del Comitè de Mataró. O el Centre Republicà Federal que sembla que fundà amb Francesc Rossetti i d’altres, i d’Esquerra Republicana de Catalunya amb qui resultà elegit en les eleccions municipals de 1931 esdevenint el primer alcalde del Mataró de la II República.

Aquell 14 d’abril, avui fa 81 anys -com comentava el doctor Borja de Riquer en una ocasió- «amb l’ambient de festa popular, d’eufòria en favor de les llibertats, va motivar que molta gent jove decidís d’incorporar-se de forma entusiasta a l’acció política, a la cultural, a l’activisme sindical o al cívic. Fou un d’aquells moments especials de la història, un moment excepcional i màgic, ple d’alegria, d’optimisme, de llibertat i d’esperança». Va donar «la impressió que tot, o quasi tot, era possible. Que, malgrat que tot estava per fer, per primer cop en molt de temps, la possibilitat de canviar les coses esdevenia realitat. S’obrien expectatives de transformar aquella societat endarrerida i injusta, i per primera vegada, els republicans podien governar de debò, legislant i intervenint en la transformació de la societat».

 

 

Progrés social

Des de les planes de la premsa local o des dels seus discursos, Josep Abril fou el gran divulgador dels grans principis de llibertat i república.

La superació de les velles estructures havia de conduir a la modernització de la societat del seu temps i al progrés social i això es fonamentava amb el laïcisme, el model educatiu i la superació de les desigualtats socials.

Josep Abril era el que avui en diríem una persona agnòstica. Ell es movia en els paràmetres de la ciència i la raó defensant la separació església-estat, la laïcitat de les institucions i el dret d’exercir amb llibertat els esdeveniments més íntims i socials en el marc d’un estat en el què es contemplés la llibertat religiosa. D’aquí en sorgiran la seva acció en defensa del matrimoni i l’enterrament civil, la seva oposició com a regidor a la participació en les festes religioses (corpus, setmana santa...) i com alcalde, impulsant projectes innovadors com la construcció d’un cementiri laic.

Al mateix temps era respectuós amb la religió i en defensava el caràcter de solidaritat envers els altres com a actitud vital, i actuà decididament durant la Setmana Tràgica per evitar que s’ataquessin les esglésies.

Abril, que era un autodidacta, es destacà com a gran defensor de l’escola racionalista. S’havia de reformar el sistema educatiu i trobà en l’ensenyament racionalista el model a seguir. I quan després de la Setmana Tràgica es tancà l’Escola Racionalista de l’Ateneu Obrer i es qüestionà l’ensenyament laic, emprengué una veritable campanya en la seva defensa i promoció a través del periòdic El Nuevo ideal, organitzant conferències i creant l’associació per a l’ensenyament racionalista de la que n’esdevingué president el 1916. I més endavant, ja com a alcalde, impulsà la creació de nous centres escolars.

Des dels primers anys, els republicans de Mataró es mostraren com l’ala més esquerrana del republicanisme català, plantejant la regulació del treball infantil o el sufragi femení, per exemple. S’havien de superar les desigualtats socials i en una època de dificultats la seva actitud prengué aquesta línia proposant la contractació d’aturats per a la realització d’obres públiques o l’abolició de l’impost sobre el consum el 1904, per exemple. Durant els períodes convulsos i de vagues a Mataró, sempre va optar per la defensa dels drets dels treballadors actuant d’intermediari amb les patronals per posar fi als conflictes.

I en el seu mandat com alcalde va promoure la construcció d’habitatges protegits i mostrà una voluntat política, que resultà insuficient, per intervenir en la lluita contra l’atur.

Federalisme

En els seus anys de jovenesa, quan es formava ideològicament, assumí fins a ser un referent constant el projecte federalista de Francesc Pi i Margall. En paraules d’Abril que recull la historiadora Margarida Colomer: «l'autonomia no és anar amb espardenyes i barretina, és lluitar al costat dels desafavorits i a favor de la llibertat i les lluites socials, per millorar les condicions de vida dels treballadors catalans».

Com els companys del Centre Republicà es definia com a catalanista, republicà i radicalment anticentralista, fins i tot a l’hora de l’aparent contradicció d’afegir-se amb el Partit Republicà Democràtic Federal i Radical que havia fundat, a les línies del partit de Lerroux. S’hi havia vist empès després d’oposar-se frontalment a la integració dels republicans federalistes de Catalunya a la coalició de Solidaritat Catalana. S’havia sentit desemparat en oposar-s’hi per la incongruència d’anar plegats a les eleccions amb els conservadors i els carlins. En aquell moment va considerar que l’única via possible, la que li quedava, per a establir una república i poder aplicar el programa federal era el pacte amb el Partit Radical de Lerroux.

El 1934, essent regidor va participar en els fets d’octubre, probablement sigui l’única acció al marge de la legalitat del moment que va fer; com el president Companys. I com aquest fou processat, per haver participat formant part del Comitè Revolucionari junt a d’altres membres de la comissió de Govern de l’ajuntament, com ara Salvador Cruixent.

Setmana Tràgica

Finalment, m’agradaria fer un darrer apunt. El 1909 durant els fets de la Setmana Tràgica a Mataró, enmig de la vaga es van viure greus episodis de desordre públic amb l’intent d’atacar la ciutat. Josep Abril era regidor de l’ajuntament i la situació anava a pitjor davant l’actitud erràtica del govern de la ciutat i la inoperativitat de la Guàrdia Civil, que feia créixer l’agitació dels revoltats. En aquest context, els republicans es van fer càrrec de l’Ajuntament i van repartir bons d’aliments alhora que Josep Abril s’adreçava a la multitud revoltada persuadint-los amb convenciment i determinació en l’abandó de l’actitud violenta. Josep Abril fou l’home determinant per aturar el descontrol i els aldarulls revolucionaris que sacsejaven la ciutat. I malgrat tot, un cop restablerta la normalitat hagué de fugir i amagar-se a Dosrius.

Josep Abril fou una persona humil, profundament democràtica, sempre al servei dels més desafavorits, un home pont, conciliador i contundent al servei del progrés i la llibertat dels seus conciutadans, i un home de prestigi.

Per tot això que hem vist és per allò que fou sotmès a un procés sumaríssim i executat, com poc després ho serien el president Lluís Companys i un altre mataroní d’adopció com ell, en Joan Peiró. Perquè els calia anihilar al vençut, premeditadament i sistemàticament, deixar al país sense quadres: sense líders, sense polítics, sense pensadors, sense intel·lectuals, sense mestres... sense res.

Oblidar, ignorar, és renunciar a identificar-se amb uns valors, amb uns principis com els de la igualtat, els de la democràcia, de la ciutadania i de reformisme social, del reconeixement dels drets de les dones o de la solidaritat i la identitat, per exemple.

I és de justícia agrair el valor i l’actitud d’aquelles generacions que es van comprometre i sacrificar per aquests ideals de llibertat i progrés social.

Per tot allò que representava i perquè ens representava, avui reconeixem l’Il·lustríssim senyor Josep Abril i Argemí, primer alcalde de Mataró de la Segona República.

Moltes gràcies

Mataró, 14 d’abril 2012

Josep Abril i Argemí, l’alcalde afusellat (16-03-1939)

Proclamació de la República a Mataró

El migdia del 14 d’abril de 1931, Lluís Companys i Francesc Macià proclamaven la República Catalana des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i des del de la Generalitat, unes hores abans que es proclamés la II República Espanyola a Madrid. Aquell vespre a Mataró, es reuniren a l’ajuntament els regidors electes de la coalició Republicana Socialista, per a escollir l’alcalde provisional. Pel seu prestigi reconegut i fins a 1934, fou escollit Josep Abril i Argemí.

I amb la notícia del resultat electoral i l’exili del monarca, a Mataró tornà l’eufòria i l’efervescència revolucionària: després de la presa de possessió dels regidors de la coalició guanyadora, es van enlairar les banderes republicana i catalana a l’Ajuntament, i el bust d’Alfons XIII es va llançar pel balcó estavellant-se al carrer enmig dels aplaudiments de la multitud que s’hi aplegava.

El bust del Rei es llança al buit

L’endemà, l’alcalde Abril informava al president del govern provisional, com havia anat la presa de possessió dels nous regidors i la nova situació política a la ciutat. Deia així:

“Tinc l’honor d’assabentar Vostra Excel·lència que en aqueixa població fou ahir tarda proclamada la República de Catalunya amb tot entusiasme i sense el menor incident desagradable, enarborant-se la bandera de la República i de Catalunya...”

Josep Abril havia nascut el 1869 a Santa Maria de Palautordera i de ben jove milità al Partit Federal Republicà essent escollit president del Comitè Republicà de Mataró el 1893. L’any següent ja era regidor a l'Ajuntament, cosa que repetiria en més d’una ocasió entrat el nou segle. Va fundar el diari El Nuevo Ideal i publicà en un volum alguns dels seus escrits periodístics i també un assaig. Durant la Setmana Tràgica va intervenir decisivament a fi d'apaivagar els revolucionaris i aturar els aldarulls a la ciutat. Fou un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya a Mataró i va participar en els fets d'octubre de 1934, motiu pel qual fou empresonat. En les eleccions del 1936, va donar suport a la candidatura del Front d'Esquerres esdevenint ocasionalment alcalde i a l’octubre d’aquell any, fou destinat a Dosrius com a comissari municipal fins al 1938. En aquests anys, junt a d’altres figures, va facilitar la salvaguarda i catalogació del patrimoni artístic, cultural i religiós de la ciutat. En acabar la guerra, no va voler exiliar-se essent detingut i sotmès a un consell de guerra sumaríssim que el condemnà a mort. Fou afusellat al Camp de la Bota el 16 de març de 1939.

Josep Abril i Argemí (1869-1939)

D’uns anys ençà anem repetint l’esbós biogràfic amb la pretensió d’incorporar definitivament el seu record en la memòria col·lectiva. Setanta i tants anys després, Mataró encara no pot reconèixer com cal l’alcalde Abril? Bé és cert que tenim un carrer amb el seu nom i que hi ha un compromís de fa temps de nomenar-lo Fill Adoptiu i dedicar un monument a la seva memòria, però no va essent l’hora, més en uns moments de desconcert com els actuals, d’agrair el valor i el talent d’aquella generació que es va comprometre i sacrificar pels ideals de llibertat i progrés social com Josep Abril i Argemí?

Vegeu també:

ABRIL ARGEMÍ, José: La revolución de Júlio de 1909 en Mataró. Tipografia Vila. Mataró, 1910. [Edició crítica a càrrec de LLOVET, Joaquim - SALICRÚ, Manel - SALICRÚ, Maria publicada als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 94. MASMM-IMAC, Mataró, 2009, p. 28-39]

VELLVEHÍ, Jaume: Memòria Històrica: víctimes de la repressió franquista a Mataró, Parlament efectuat el 15 de març de 2007 en l’acte Mataró, memòria i futur, organitzat per ERC de Mataró en motiu de l’acte de record de l’afusellament de Josep Abril,  i publicat a Felibrejada. Butlletí del Grup d'Història del Casal, núm. 81, gener - febrer – març 2007.

Rituals de no fa tant

Bona part de l'actual terme de Dosrius-Canyamars-El Far, formava part del terme del Castell de Dosrius i era sota la jurisdicció del marquès de Castelldosrius, els Sentmenat, a qui pagaven les rendes i tributs.

Cada cop que el senyor marquès de Castelldosrius finava, el seu successor havia de prendre possessió dels títols i béns heretats. Aquesta presa de possessió era un veritable ritual de reminiscències medievals que devia ser força vergonyant i farcit de menyspreu i humiliació per als dosriuencs. Es tractava més d'una ostentació de poder que no pas d'un acte estrictament administratiu. El dia triat, una comitiva encapçalada per un representant del marquès i un notari es presentava a Dosrius i reunia als habitants en la plaça del poble per a prendre possessió del terme de l’antic castell, fa no fa el de l’actual Dosrius i Canyamars.

En la plaça del poble i després de rebre un grapat de gra i unes monedes com a símbol del delme, dels censos i dels drets, l’apoderat i procurador del marquès es treia i posava els guants amb parsimònia tot declarant la presa de possessió. Per a fer-se efectiva, la cerimònia devia continuar anant de casa en casa on un cop desallotjades l’apoderat entrava i tot passejant-s’hi anava obrint i tancant, repetidament, totes les portes i finestres en senyal de domini i possessió. Quan del que s’havia de prendre possessió era una peça de terra, una vinya o un camp, el procurador prenia un grapat de terra i d'herba i ho llançava a l'aire en ostentació de poder i voluntat sobre aquella propietat. Un cop enllestida en el poble, la processó continuava fins a la següent finca o masia on es repetia la cerimònia recorrent així tots els racons del terme. Quina cara no els devia quedar als menyspreats pagesos!

De la darrera vegada que tenim constància que es va realitzar aquest ritual ja fa temps, el 1796, o potser no tant doncs el 1842 encara se’n va fer una de cerimònia, sembla que més discreta però.
Avui aquestes cerimònies han quedat en desús i Agatha Ruiz de la Prada, l’actual marquesa de Castlldosrius, no sembla que tingui previst recuperar-les.  Ves a saber però, si encara no n’hi ha certa reminiscència en el ritual del desnonament de vivendes hipotecades pels senyors marquesos de caixes i bancs.

Bibliografia

Vellvehí, Jaume: "Les cerimònies de presa de possessió del Castell de Dosrius". A Duos Rios. Núm I, abril 2004. Arxiu Municipal de Dosrius. Ajuntament de Dosrius, Dosrius, 2004. p. 36-38.

Enric Garriga Trullols

Enric Garriga davant les quatre columnes de Puig i Cadafalch

Enric Garriga Trullols, l’occitanista, l’activista de la llengua, de la cultura i del país, l’ànima incombustible del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC) i de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), ens ha deixat. El divendres 18 de novembre ens sorprenia la notícia que havia traspassat als seus hiperactius 85 anys.

No en faré cap panegíric, d’això ja se n’han fet i se’n faran, però sí que tinc ganes d’explicitar la sort que vam tenir els que el vam conèixer. D’això ja en fa més de vint anys. Llavors, el que jo en sabia d’Occitània no anava més enllà de la lírica trobadoresca estudiada a la facultat. Ell, com pocs, sabia implicar a la gent. En un concert del grup gascó Hont Hadeta a Barcelona, vaig tenir la primera notícia del CAOC i uns mesos després assistia, per primera vegada de les moltes més que seguirien, a l’Aplec dels Focs de Sant Joan a Montsegur, que ja fa trenta-tres anys que organitza el CAOC. Entitat que –com deia l’Enric- havia fundat junt a Joan Amorós i a iniciativa de Josep Maria Batista i Roca. Com es trobarà a faltar la seva figura alta i prima i amb l’inseparable megàfon dirigint unes paraules en occità enmig del Prat dels Cremats al peu del castell de Montsegur –el darrer reducte càtar! O els seus discursos occitanistes a la plaça del poble davant la incrèdula mirada dels parlants de la langue d’oïl, o abans d’anar a la missa que ell havia aconseguit que es celebrés en occità i en català. I en les nombroses anades als racons més impensables i extraordinaris del llenguadoc; o del món a donar a conèixer la cultura catalana amb l’IPECC. I representant Catalunya en la Felibrejada del Perigòrd; intervenint en el Parlament de Catalunya o en qualsevol altra institució possible i el seu parlament en el Pi de les Tres Branques... any rere any...

Però a més, la seva vessant més divulgadora i acadèmica el relaciona estretament amb Mataró. La primera visita que ens feu va ser als anys setanta de la mà d’en Terri a les tertúlies del Racó. Més endavant, el 1992, quan el Grup d’Història del Casal –que llavors m’havia tocat presidir- vam organitzar amb la seva inestimable col·laboració  i assessorament, un cicle dedicat a Catalunya i Occitània amb conferències d’història, cultura, literatura i amb un vessant reivindicatiu: en el Racó del Casal vam recollir signatures per demanar al Cònsol General de França a Barcelona que la Republique signés d’una vegada el Tractat Internacional de les Llengües Minoritàries; i lúdic: amb el grup de música tradicional Fai Tirar Marius que va venir des de Montpelhièr.

I més endavant (1996) encara va tornar a Mataró –també de la mà del Grup d’Història del Casal- per participar en una tertúlia al Fossar Xic sobre la Inquisició i on va fer els seus habituals parlaments en occità reivindicatius de la nació catalana i de l’amistat amb Occitània. I més encara, a l'any següent ens acompanyà a dur l'estendard de Puig i Cadafalch a Ripoll amb els amics del CAOC.

Més cap a aquí, a Mataró Ràdio, amb els companys del Grup que fem la tertúlia d’història vam comptar amb la seva participació en directe en més d’una ocasió per parlar d’Occitània.

El Grup d’Història del Casal devem molt a l’Enric Garriga, perquè aquella primera col·laboració de l’any 92 va desvetllar-nos una nova manera de divulgar els continguts –en el nostre cas la història local- més lúdica, menys erudita i igual de seriosa, que de llavors ençà hem anat desenvolupant en la nostra trajectòria.

I, finalment, encara un apunt més: l’entrevista que li vaig fer per al Diaridemataro.Cat l’any 2008 en motiu dels Premis Batista i Roca em deixà una frase que explica molt de la seva trajectòria:

"No només hem d'explicar que tenim una llengua, una història, una cultura i unes celebritats, el que s'ha de saber, és que volem la independència!"

• Entrevista a Enric Garriga Trullols en el programa El Racó: tertúlia del Grup d’Història del Casal. emès el 14 juny de 2007 a Mataró Ràdio.

• Darrer comiat a l'occitanista català Enric Garriga Trullols (Vilaweb)