El Blog d'en Jaume Vellvehí


dilluns, 14 de març de 2011

Dones de teatre. Apunt sobre actrius del 1800

 
El noi Bayau
L’any 1817 la companyia gironina de l’actor Magí Comas, farta d’actuar per a un públic escàs en el teatre de l’Hospital de Mataró i haver de pagar per a fer-ho s’adreçà a l’alcalde demanant l’exoneració dels pagaments o, en el seu cas, llibertat per abandonar la ciutat i poder actuar en una altra. La companyia, formada, homes a banda, per les actrius Juana Medina, Maria Aparicio i Margarita de Castro hagué de subsistir com va poder davant la negativa municipal. Deu anys després, els actors de la companyia que llavors actuava a Mataró amb prou feines tenien un rosegó de pa i, això si: vi a dojo, com a base alimentària “llegando a tal extremo la necesidad que ninguno de los comicos encuentra quien le preste una peseta”. Les condicions de vida dels actors i actrius en aquell principi de segle doncs, no eren gens fàcils. Imaginem-nos-les per a una dona! Un món masculí que en àmbits conservadors-integristes era absolutament masclista arribant a no admetre les dones. Un exemple: el Centre Moral i Instructiu de Canet de Mar, el Centre Catòlic, el 1886, va construir un petit teatre d’estiu on els seus associats van representar obres “sin el concurso, por supuesto, del bello sexo, al que suplirà en la escena algun individuo del sexo feo convenientemente "decorado"." D’aquesta “convenient decoració” en tenim un exemple gràfic en l’actor Josep Piferrer i Pintó, el noi Bayau, de Vilassar de Dalt (?-1897), i no degué ser estrany veure personatges femenins amb barba i bigoti, per exemple.

Malgrat tot, hi hagué actrius que aconseguiren triomfar, especialment a partir de la dècada dels seixanta amb l’esclat del teatre català i de l’èxit i la proliferació del teatre d’aficionats. La companyia del Romea amb Lleó Fontova o la companyia d’Antoni Tutau seran la gran plataforma on creixeran les principals actrius. Potser impulsades per la seva relació matrimonial amb el director de la companyia com seria el cas de Carolina Losada que era la primera actriu de la companyia de Fernando Guerra –amb qui estava casada- que a la dècada dels 70 actuà a Mataró malgrat les crítiques desfavorables: “la señora Losada és una actriz amanerada y chillona”.

Sovint els actors i actrius formaven com una mena de clans familiars. Per exemple, l’esmentat Fernando Guerra també tenia en la companyia a la seva germana (?) Enriqueta Guerra que la temporada d'estiu de 1866 treballa al Tívoli de Barcelona amb la companyia de l'Olimpo, junt a Carolina Losada, Francesc Pujadas i Ermengol Goula entre d'altres. O l’actriu Carme Valero, filla de l’actor madrileny José Valero; l’actriu Adela Clemente casada amb l’actor Modest Santolària i germana de l’actriu Pilar Clemente; Carme Parreño, filla de l'actor Joaquin Garcia-Parreño (1819-1880), esposa de l’actor Joan Molas i casada en segones núpcies amb el dramaturg Antoni Ferrer i Codina; Balbina Pi i Olivella germana de l’actor i titellaire habitual dels Quatre Gats Juli Pi; o Carlota de Mena, filla de l'actriu Dolors Z. de Mena i casada amb l’actor Antoni Tutau, per citar-ne alguns.

Els escenaris de Mataró i del Maresme, durant el segon terç del mil vuit-cents, veuran actuar aquestes grans actrius.

Catalina Casals i Mirambell (1833-1888), que ja actuava als dotze anys al Teatre Nou de Barcelona fou una de les actrius més brillants del teatre català per la seva versatilitat en escena i per les seves interpretacions. El 1875 estrenà amb la companyia del Romea El ferrer de tall de Frederic Soler i el 1881 va actuar a Mataró dirigida per Fontova.

Adela Clemente (1861–1910) Fou una de les característiques més importants del seu temps. El 1880 actuava en la companyia d’aficionats del Teatre Principal de Mataró, ciutat on actuà en diverses ocasions amb la companyia d’ Antoni Tutau el 1881; amb la companyia de Pere Riutort el 1885 o amb la d’ Emili Graells que deixà el gener de 1889 per incorporar-se a la del Romea en la temporada 1890-91. Es consagrà com a gran actriu entrat ja el segle XX obtenint grans èxits amb Les garses d' Ignasi Iglésias, La mare de Santiago Rusiñol i L'aranya d' Àngel Guimerà.

Carme Parreño
Carme Parreño i Gibert (1856-1923) debutà el 1874 amb una companyia d'aficionats a Sant Gervasi i el 1880 formava en la companyia Grifell que actuava a Mataró quan entrà en la companyia del Romea com a dama jove dirigida llavors per Iscle Soler. El 1884 formà part de la companyia catalana del Romea quan era dirigida per Teodor Bonaplata. Es va fer cèlebre amb obres de Pitarra i altres autors catalans. Fou la primera Marta de Terra baixa (1897) i actuà en l'estrena d' El nuvi, de Josep Feliu i Codina (1908).

Carme Valero, la temporada de 1871, va actuar al Principal de Mataró amb la companyia de Fernando Guerra. En concloure aquella temporada, alguns actors com ella van ser contractats per a reforçar la companyia d'aficionats del teatre Talia i, sota la direcció de Josep Muñoz, va obtenir un gran èxit. La temporada d'estiu de 1871 al Prado mataronès l'assumí la companyia del Talia amb la Valero. El 1894 va actuar al Principal d'Arenys i al Colon de Caldes amb la companyia que dirigia Vicenç Miquel i de la que n’era la primera actriu. L'octubre d’aquell mateix any formà nova companyia, llavors dirigida per Rafael Bermúdez de Castro, actuant durant la temporada d'hivern al Nueva Constància de Mataró i al Principal d'Arenys.

Balbina Pi i Olivella (1858-1890) debutà el 1877 i actuà regularment al Teatre Romea de Barcelona, on estrenà obres de Frederic Soler, Francesc Ubach o Conrad Roure entre altres. Amb la companyia de Gervasi Roca viatjà per actuar fora del Principat. El 1881 actuà a Mataró formant companyia amb Josep Clusellas. El 1883, fou la Judith en la famosa pre-estrena de la tregèdia Judith de Welp d’ Àngel Guimerà al Teatre Principal de Canet.
La proliferació d’actrius de renom, amb més o menys fortuna, vindrà donada també per l’augment de l’afició al teatre amateur. Sovint les companyies d’aficionats contractaven actors i actrius per a reforçar la companyia, preferentment actrius però.

Catalina Baró, en 1880 la trobem formant en la companyia de Luís M. Obregón que actúa al Principal de Mataró. És contractada en 1886 per a reforçar la companyia de joves aficionats que dirigeix Joaquim Niella en el Principal d'Arenys de Mar per representar el Don Juan Tenorio entre d'altres obres. El 1887 fou contractada altre cop per a reforçar la companyia d’aficionats del mateix teatre dirigits aleshores per Francesc de P. Calbetó.

Victoria Peralta, el 1842 l’Administració de l’Hospital d'Arenys de Mar va contractar-la per a actuar al teatre Principal amb la companyia d'aficionats, durant tota la temporada. L’actriu s’havia de fer els vestits i venia obligada a realitzar totes les funcions en vers que es fessin cobrant per tota la temporada 21 duros de plata.

Altres actrius contractades foren Júlia Lázaro, contractada el 1870 per a reforçar la companyia de joves aficionats del teatre Talia de Mataró; la senyora Hermosilla, per a reforçar la d'aficionats que actuava al Principal d'Arenys en 1891; o Esperança Miquel, que ho fou per a reforçar la d'aficionats que actuava al Teatre Principal de Canet el 1894.

A vegades quan qui triomfava era una actriu del teatre local d’aficionats -cosa prou complicada- tampoc era fàcil. El 1886, per exemple, una jove actriu d’Arenys de Munt, Francesca Arañó, va triomfar en el seu debut en la funció El manresà de l’any vuit d’ Antoni Ferrer i Codina. La jove promesa va debutar en un dels dos teatres del poble -el del Cafè Cavall i el del Casino El Porvenir- Però les disputes internes de la companyia van acabar amb l’escissió anant els una a un teatre i els altres a l’altre. L’Arañó es quedà en el teatre Cavall amb els aficionats que dirigia el senyor Pogep representant el 1887 Combats del cor, el mateix dia que en El Porvenir l’altra companyia reforçada amb Aurèlia Martí, una actriu professional barcelonina triomfava clamorosament. Poc més sabem d’aquella jove promesa.

Carlota de Mena
Però sense dubte la gran actriu d’aquell darrer quart de segle XIX fou Carlota de Mena. Destacava en tots els papers: primer, de dama jove i, més endavant, de primera actriu i, en alguna ocasió, de característica, gràcies a la seva versatilitat. Nascuda a Tortosa el 1845, era filla de l'actriu Dolors Z. de Mena i amb només 9 anys ja actuava en la companyia de Julián Romea. Entrà en la companyia de l'Odeon de Barcelona la temporada 1861-62 on va romandre fins al 1871. Estrenà algunes gatades de Frederic Soler formant en la secció de La Gata. Es casà en segones núpcies amb l’actor i director Antoni Tutau amb qui formà el tàndem més reconegut de l’escena catalana formant companyia des del 1872 que es converteix en la principal rival de la del Romea. El 1879 va assumir el paper protagonista en l’estrena de Gala Placídia de Guimerà en el teatre Principal de Barcelona. En aquell moment ja era considerada l'actriu de més relleu del Teatre Català. Amb la companyia d’ Antoni Tutau actuà pels escenaris maresmencs amb gran èxit, tal i com recollia la premsa de l’època lamentant, com en tants altres àmbits, la manca de projecció de la cultura catalana: “Doña Carlota de Mena, que por sus grandes condiciones dramáticas, tal vez habria dado dias de gloria á la escena patria y llegado a ser la primera actriz española contemporánea si desde el principio hubiese actuado en una compañia madrileña". Deixà la companyia d'en Tutau per passar a la companyia catalana del Romea el 1894, encapçalant-la amb notables èxits. El 1895 tornà amb Tutau de qui ja no es separà fins a la mort d'aquest. Carlota de Mena va morir a Manresa el 1902 d'un atac d’apoplexia dalt de l'escenari mentre representava el drama Locura de Amor de Manuel Tamayo y Baus que tantes vegades havia representat amb èxit en els teatres del Maresme.

La crítica no estalviava energies davant d’una mala funció i quan això passava l’espectacle era això, l’espectacle: el 1895 l’actriu Carme Valero actua al teatre Principal d’Arenys de Mar representant Los pastorcillos de Belen, que acaba essent un escàndol doncs només actua la meitat de la companyia i amb mostres evidents de desconeixença del text. El públic enfurismat llançà objectes i va cridar ostentosament: "Las riallas crits y xiulets no pararen un sol moment, emprenentse lo publich tota clase de llibertats, motivadas per tants bunyols, contra tots los actors y particularment contra lo Albano qui ple de rabia tirá lo gayató enlayre fugint del terratremol que allavors se feu espantós, comensant á plourer patatas y altras viandas, fins que ab bon acert se tirá lo teló sens acabar la funció ¡¡¡Quina gloria per la companyia Valero". Es fa difícil esbrinar per quin rar motiu els espectadors anaven al teatre carregats amb “patatas y altras viandas” o per quina mena de raó preventiva a no ser per la d’una simple predisposició. Malgrat tot, dies després, van recuperar parcialment la dignitat amb la representació de la comèdia en tres actes Los dominós blancos i la peça "sense argument" d'un dels actors de la companyia.

Paral·lelismes llunyans a banda, ser dona i actriu a cavall dels segles XIX i XX poc devia diferir de ser dona i comtessa de Barcelona, Girona i Osona en un altre cavall, aquest dels segles X i XI. Ermessenda de Carcassona, la protagonista de la nova sèrie històrica de TV3, va governar durant seixanta anys en un món d’homes i Carlota de Mena va governar els escenaris catalans prop de la cinquantena en un mateix món d’homes. Caldrà esperar fins ben entrat el segle XX per a veure canvis substancials d’aquest món d’homes. O potser ni encara.


Bibliografia
  • VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: "El teatre del segle XIX al Maresme. Teatres, companyies, actors i circuits teatrals (1859-1895)". XXII Sessió d’Estudis Mataronins. 19 de novembre de 2005. Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria –Patronat Municipal de Cultura, Mataró 2006.
  • VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: “Aproximació a la història del teatre català a Mataró”. XXI Sessió d’Estudis Mataronins. 27 de novembre de 2004. Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria –Patronat Municipal de Cultura, Mataró, 2005.




Cap comentari:

Publica un comentari

Entrades populars