Esteve Albert i Josep Sebastià Pons a les Jornades Duos Rios

Dissabte 9 de febrer, en el marc de les II Jornades d’Estudis Locals Duos Rios, convocades per l’Arxiu Històric Municipal a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Dosrius, parlarem d’Esteve Albert: Josep-Sebastià Pons el referent homenatjat.

El volum de les comunicacions presentades es publicarà en un nou número de la revista Duos Rios que sortirà per Sant Jordi.

Sol solet..., d’Àngel Guimerà

Després de l’extraordinari èxit dramatúrgic de la dècada dels noranta, amb el nou segle XX, Àngel Guimerà s’adapta a les noves demandes del públic diversificant la seva producció. Es decantarà així cap a un model de teatre realista burgès amb el referent, entre d’altres, del dramaturg italià Giuseppe Giacosa. Obres com Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902) o La Miralta (1905) en seran la mostra. Però Guimerà no reeixí amb la fórmula i reprengué  la base naturalista que l’havia caracteritzat, conservant la força dels drames de la dècada anterior amb obres com L’Eloi (1906), L’aranya (1906) i Sol solet (1905).

Aquests dies, en el Teatre Nacional, Carlota Subirós ens presenta un muntatge agosarat de Sol solet una mena de “deconstrucció” del clàssic desconegut. Un text reduït, com el repertori de personatges que passa a sis, però que s’amplia afegint-ne dos de nous, femenins. Personatges que representen la llum i l’ombra i que focalitzen una mirada de gènere sobre la protagonista. A més, una posada en escena, trencadora per a un Guimerà, que reforça extraordinàriament la tensió amb l’espai, la llum i la música.

No descobrirem res si diem que amb el títol Sol solet, Guimerà juga amb la paronomàsia de «sol», astre, llum i «sol» persona sola. Un títol juganer de ressons infantils que reporten al desarrelament dels personatges, especialment el Jon, que poua en la seva orfenesa. El desarrelament i la marginalitat social compartida per tants personatges guimerians, que explica la seva soledat. Uns personatges que trobaran en l’amor l’única fórmula de redempció possible. I aquest és el gran objecte de l’obra.

En el triangle amorós Jon-Munda-Hipòlit contrasten dues classes d’amor. L’amor ingenu representat per Jon i l’amor passional de desig visceral i sensualitat turbulenta, sadomasoquista, de Munda i Hipòlit. Un personatge, Munda, insòlit a l’època per l’esbós de la sexualitat femenina que presenta. Una passió vital i convulsa que porta al límit als protagonistes i que, com ja havíem vist en les obres de la dècada anterior, exigirà el desenllaç tràgic.

Si bé el tema de l’obra és una història de passions amoroses amb protagonistes inadaptats, el centre, però, allò que condueix a l’esclat de la passió amorosa vinculada al dolor com a redempció, és la solitud. Tots tres protagonistes pateixen soledat, fruit de la seva inadaptació social. Són personatges especials, que se surten de la norma establerta, són dissidents que busquen, que lluiten per aferrar-se a una possibilitat de canvi en el seu mal fat. I tots la troben en l’amor, el desig i la passió.

La salvació no serà possible, però. L’atzar fatal i inexorable que persegueix els protagonistes acabarà triomfant malgrat els esforços per evitar-ho. Munda, amb la força de la passió amorosa i la determinació a superar una vida anodina, ja sigui amb Jon o amb Hipòlit, es decanta per la passió salvatge renunciant a l’estabilitat. La força de Munda, doncs, rau en la determinació d’elecció: ella tria lliurement el seu camí. Una elecció que desencadena la tragèdia, la mort i el retorn a la soledat. En el fons, un final apoteòsic que ja havíem vist semblantment a Terra baixa.

La força de Sol solet recau en el contrast de la força passional dels protagonistes i els conflictes que desencadenen, i també en els recursos efectistes d’un final tràgic. Però també, en l’escenografia. Una escenografia molt encertada que amb la sobrietat de l’espai escènic reforça i tensa el món dels personatges “marginals” guimerians. Un món en què les escenes es desenvolupen àgilment amb entrada i sortida de personatges que es mouen per l’escena focalitzats per la Llum –el personatge simbòlic que en ressalta aspectes il·luminant-los a l’Ombra, l’espectador–  en un deambular entre llum i ombra, entre llum i foscor. Justament la mirada que se’ns proposa: l’escrutini de l’ombra, les ombres, dels personatges, del costat ocult de l’ànima.

En definitiva, una mirada contemporània sobre un gran clàssic guimerià oblidat des de l’estrena. I quin dubte hi ha que parlar de les soledats dels personatges i de la hipocresia social és contemporani, i, no en va, la seva incapacitat per gestionar emocions, sentiments i passions, és universal.

L’estada de José de Zorrilla a Mataró (1881)

Un dels grans autors romàntics castellans fou José de Zorrilla y Moral (1817-1893), que va aconseguir una gran popularitat a través de la seva obra literària, especialment la dramàtica.

Va escriure trenta-tres obres de teatre, la major part entre 1839 i 1849. L’èxit aconseguit fou tan evident que no parava d’escriure per poder atendre les demandes dels directors de teatre madrilenys que volien estrenar les seves obres. S’havia donat a conèixer el 1839 amb l’estrena de Cada cual con su razón, encara que l’èxit no arribaria fins El zapatero y el rey estrenada el 1840. Amb tot, no fou fins el Don Juan Tenorio (1844) que, a partir de 1860, assolí un èxit imparable.

 

El ressò dels èxits de Zorilla també arribà al Maresme, primer de la mà de les companyies de teatre professional que visitaren la comarca, i, ben aviat, també de la de les companyies d’aficionats. Ja el 1841, pocs mesos després de l’estrena a Madrid, es presenta en el teatre de l’Hospital d’Arenys de Mar El zapatero y el rey i el 1871 ho serà al Teatre Principal de Mataró a càrrec de la companyia de Fernando Guerra. El mateix any, es representa al Teatre Talia de Mataró, Sancho Garcia de Zorrilla a càrrec de la companyia d’aficionats del Talia dirigida per José Muñoz; i el 1881 al teatre Principal es representa La mendiga a càrrec de la companyia de Vicente Rodríguez Jordan. La primera ocasió que ens consta que es representés el Don Juan a Mataró, és el 1870 al Teatre Principal a càrrec de la companyia de Fernando Guerra. Des d’aquest moment, gaire bé cada any per Tots Sants es representarà amb èxit.

El teatre castellà al Maresme

El teatre romàntic arribà a Catalunya en castellà i no va ser fins al 1860 quan aparegueren les primeres obres en català. La major part del teatre que es representarà a la comarca és en castellà, ja sigui d’autors castellans del Teatre castellà o d’autors catalans que escriuen en aquella mateixa llengua o en ambdúes. Autors com el mallorquí Joan Palou i Coll amb La campana de la Almudaina, esdevenen d’èxit assegurat al pas dels anys, com Ramon Bordas amb La flor de la montaña, o Francesc Camprodon amb Flor de un dia. Frederic Soler serà el gran revulsiu del teatre català en la dècada dels seixanta donant-se a conèixer amb paròdies dels drames històrics, que eren una reacció contra el que considerava la irrealitat i la falsedat dels convencionalismes dels drames romàntics que estaven de moda en aquells moments. I ho va fer amb obres com El Cantador, L'Esquella de la Torratxa o La vaquera de la piga rossa, que parodiaven obres d'èxit del teatre castellà: El Trovador, La campana de la Almudaina i La vaquera de la Finojosa. Obres que es representaran als nostres teatres repetidament.

Però el teatre castellà té uns clars estendards als teatres maresmencs d’aquests anys: Luís de Eguilaz amb La vaquera de la Finojosa, Antonio García Gutierrez amb El trovador (1836) o, en l’àmbit de la comèdia de costums, l’argentí Ventura de la Vega amb Las memorias del diablo. Però sobre tot: Mariano José de Larra amb obres com Macias, o Bienvaventurados los que lloran i, sobre tot, José Echegaray, que marcarà una època i uns gustos controvertits amb obres com El puño en la espada, i sobretot el seu gran èxit El Gran Gaeloto estrenada a Madrid el 1881.

Però serà José de Zorrilla l’autor més popular. Amb tot, cal afegir encara un llarguíssim estol d’obres i autors castellans, amb menor transcendència, pel que fa a la seva presència en els escenaris maresmencs. Per exemple, Adelardo López de Ayala o de l’escola d’Echegaray Josep Feliu i Codina, que, per cert, veurà representades nombroses obres seves en català, o en una altra vessant dramàtica Manuel Tamayo o el prolífic Manuel Bretón de los Herreros entre molts d’altres.

José Zorrilla arriba a Mataró

La primavera de 1881 José Zorrilla visità Mataró on feu estada alguns dies. La rebuda que dispensarien els mataronins al gran literat havia de ser extraordinària, ratllant l’excés fins i tot.

De la visita de Zorrilla a Mataró, la premsa escrivia: "Hemos tenido entre nosotros á Zorrilla, una de las glorias literarias que todavia nos quedan (...) El popular poeta D. José Zorrilla llegó a esta ciudad en la tarde del miércoles último fué recibido en la estación por varias personas amantes de las letras españolas deseosas de saludar al insigne autor de tantas obras de todos conocidas y siempre admiradas." Amb tot, alguns es queixaven de la poca concurrència a la rebuda de l’escriptor per part de les classes benestants a les que es retreia la seva absència jutjant que si el motiu de mobilització hagués estat un afer religiós la seva participació hauria estat desbordant.

La fredor inicial de la rebuda no augurava el gran esdeveniment que es viuria a la ciutat. Zorrilla s’allotjà en la casa del Sr. Barba on aquella primera nit se li dedicà una serenata a càrrec de la coral del Círculo Clavé acompanyada per la reconeguda orquestra d’Els Eudalds.

Funció al Teatre Principal

Aquella serenata fou el "preludio de la demostración pública que el dia siguiente le esperaba en nuestro teatro Principal, lleno materialmente de bote en bote, y compuesto de una representación tan numerosa como distinguida de todas las clases de la localidad". Es representà Sancho Garcia i en l'entreacte, l’autor va pujar a l'escenari per recitar poemes enmig de grans aplaudiments, cosa que va fer que en recités altres de no previstos. Es recitaren també poemes d'autors locals que s'imprimiren en fulls solts que es distribuïren entre els assistents. Però no acabà aquí, aquest fou el primer dels grans actes que vindrien.

Vetllada literària a l’Ateneu Mataronès

El dissabte es va celebrar una vetllada literària en el seu honor a l'Ateneu Mataronès. L’acte fou presidit per l'homenatjat a qui acompanyà en la taula presidencial la Junta de l'Ateneu, presidida per Josep Garcia Oliver. A l'altre costat de Zorrilla hi havia entre altres, Terenci Thos i Codina. El president Garcia Oliver va donar la benvinguda elogiant al gran literat i començaren els parlaments: el Sr. Andreu va llegir una oda titulada A la caridad, i P. Llanas Mi Diós. Destacaren però les intervencions de Zorrilla que llegí uns poemes entusiasmant tothom, igual que la intervenció de Terenci Thos que llegí “¡Catalans, sempre catalans! fué el brillante y patriótico arranque poètico que el Sr. Thos supo leer como siempre a la vez con el corazón y con los lábios". Abans però Josep Manen ja havia llegit un poema en català. L’acte va concloure’s llegint un romanç del dramaturg castellà i amb unes paraules de comiat a càrrec de Vicente Rodríguez Jordan, el director de la companyia del Teatre Principal.

Funció al Principal i vetllada al Casino Mataronés

L’endemà diumenge, Zorrilla va assistir al Teatre Principal on es representava la seva obra La mendiga i s'hi llegiren nous poemes per a l’ocasió desfermant-se novament l’entusiasme. Finalment, el dilluns a la nit es va celebrar una vetllada al Casino mataronés amb una concurrència multitudinària que volia saludar personalment l’il·lustre convidat. Zorrilla hi va llegir fragments d'obres seves i hi van intervenir els Srs. Vila, Viladevall, Josep de Palau i Català, Melcior de Palau i Terenci Thos "que recitó con vigorosa entonación dos poesias catalanas que merecieron los aplausos de la concurrencia". S'acabà amb un refresc i un ball.

L’actitud dels mataronins

Hem vist, a grans trets, el teatre castellà que es podia veure a les principals poblacions maresmenques al segle XIX i la gran popularitat de José de Zorrilla que el portà a Mataró el 1881.

Més que la visita d’un literat fou la rebuda d’un heroi que era homenatjat amb més activitats culturals i socials que les que es podien veure a Mataró en plena Festa Major. Durant anys, la premsa de la ciutat reflecteix en les seves columnes d’opinió la pobresa cultural de la festa major de les Santes, i reclama la necessitat d’emprendre el repte d’organitzar activitats que vagin més enllà dels actes religiosos, els balls en els casinos i ateneus, el castell de focs artificials i el tradicional i salvatge “Joc de l’Oca”, que consistia en arrencar-li el coll a l’animal amb les mans. És evident que aquesta actitud cal atribuir-la en bona part a la gran popularitat del personatge, però no ho és més que la pròpia expressió de cert “provincialisme”.

Bibliografia

VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume. (2005) "José de Zorrilla a Mataró. El teatre castellà al Maresme al segle XIX". A Felibrejada Butlletí del Grup d’Història del Casal, núm. 73, Mataró: Grup d'Història del Casal, p. 4-18.

VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume. (2005) “Aproximació a la història del Teatre català a Mataró” a XXI Sessió d’Estudis Mataronins, Mataró novembre 2004, Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria Mataró – Patronat Municipal de Cultura, p.157-172.

VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume. (2006) "El teatre del segle XIX al Maresme. Teatres, companyies, actors i circuitsteatrals (1859-1895)". A XXII Sessió d’Estudis Mataronins. 19 de  novembre de 2005. Comunicacions presentades. Mataró: Museu-Arxiu de Santa Maria – Patronat Municipal de Cultura, p. 163-184.

L’esquella de la Torrassa

Fotografia A. Bofill

La primera obra de teatre profà en català que tenim constància que es representà a Mataró fou L’esquella de la torratxa de Frederic Soler i amb música del mestre Joan Sariols, que es representà l’abril de 1864, amb prou feines dos mesos després d’haver-se estrenat al Teatre Odeón de Barcelona. Era la primera obra de Serafí Pitarra que es representava en un escenari professional de Barcelona i una de les primeres, i de major èxit, sarsueles catalanes –els Setze jutges (1858) de Manuel Angelón a part. Soler va crear les bases que ens han portat al teatre en llengua catalana que tenim avui i que durant molt temps havia desaparegut dels escenaris del país.

En endavant la progressió del teatre català arreu serà espectacular. Els millors autors del moment en català veuran representades alguna de les seves obres a Mataró: el gener de 1866 ho serà per primer cop Eduard Vidal i Valenciano amb Tal hi va que no s’ho creu, i Francesc Camprodon poc després amb La teta gallinaire. L’any següent Vidal i Valenciano repetirà amb el drama Tal faràs tal trobaràs, el mateix any que en el Teatre Principal es representa el drama de Frederic Soler Les joies de la Roser i el de Josep M. Arnau Un embolic de cordes. En canvi, curiosament, els escenaris mataronins no presentaran una obra d’Àngel Guimerà fins al 1884 quan la companyia de Teodor Bonaplata representa en l’Euterpe Judith de Welp. I enmig d’aquests repertoris, L’esquella esdevindrà un clàssic ineludible durant tota la segona meitat del segle.

A la dècada dels seixanta del segle XIX, Frederic Soler i el grup de la Gata (amb Conrad Roure o l'arenyenc Josep M. Arnau, per exemple) van esdevenir, malgrat no pretendre-ho, una mena de revulsiu del teatre català. Soler fou el màxim representant d'aquest moviment trencador escrivint paròdies dels drames històrics romàntics castellans que estaven tant de moda en aquells moments. L’esquella n’és la de La campana de la Almudaina (Teatre Principal de Palma, 1859), del mallorquí Juan Palou i Coll que s’havia estrenat amb gran èxit a Barcelona el 1863.

És d’agrair que la companyia Òpera Còmica de Barcelona hagi posat en escena recentment al teatre Tantarantana una versió lliure i actualitzada de L’esquella de la Torrassa. La recerca i l’adaptació musical i textual han anat a càrrec de Viviana Salisi i d’Artur Arranz, que han sabut mantenir-ne la gràcia i l’eix central dels conflictes de l’obra que retrata satíricament l’alcalde cacic d’un poble que vol retrobar la filla perduda. L’obra, correctament executada pels actors i cantants, es presenta amb honestedat i senzillesa, amb un espai escènic simple i amb un mobiliari i un vestuari costumista lluït i cuidat que contribueixen a l’obtenció d’un bon espectacle.

En uns moments tan poc propicis a aquest tipus de teatre, cal reconèixer-los la gosadia de posar-nos a l’abast una mostra del nostre teatre clàssic que, malgrat tot, aguanta el pas del temps.

Bibliografia:

• "Aproximació a la història del teatre català a Mataró", Sessió d'Estudis Mataronins Núm.: 21, Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, 2004.

Manuscrit de la sarsuela inèdita "La gran via de Mataró".

Manuscrit de la Biblioteca de l'Ateneu

En la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès es conserva un manuscrit inèdit d’una adaptació al català, signada per Lluís Llibre, de la sarsuela La Gran via de Federico Chueca i Joaquín Valverde i text de Felipe Pérez González. Allò que, d’entrada, atrau més l’atenció de l’obra probablement és el retrat de la ciutat de Mataró al tombant dels segles XIX-XX.


El manuscrit
Es tracta del manuscrit 667, un total de 82 pàgines cosides i amb la coberta de paper que porta per títol: La Gran via de Mataró. Revista comico-lírica en 1 acto y 4 cuadros refundida y arregláda per Lluis Llibre. Es conserva en el fons de manuscrits de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, junt amb altres manuscrits de diferents adaptacions de la mateixa obra i autor.


És una còpia de representació amb diverses anotacions. A diferència dels altres manuscrits que hem esmentat del mateix autor, aquest no inclou el nom dels actors del repartiment. Quant a la datació, s’ha datat en un ventall cronològic ampli, entre 1880 i 1925. Per la nostra part, com veurem, hem afinat una mica més situant-la amb anterioritat al 1899.


L’autor
Coneixem poc a Lluís Llibre per bé que hem pogut trobar algunes dades de la seva trajectòria. Va néixer el 1858 i va traspassar el 16 de juny de 1899. Fou autor d’algunes adaptacions de peces còmiques breus, sainets, com ara la Gran Via, però també de pròpies com Cop d’ull (1887) o Lo que no vulgas per tu (1893) entre altres. Algunes d’aquestes obres foren publicades i d’altres se n’ha conservat el manuscrit. Com actor es donà a conèixer en els teatres barcelonins a la dècada dels vuitanta com a galant jove, actuant al costat de figures com Carlota de Mena, Concepció Ferrer o Enric Borràs.


A banda d’actuar amb les principals companyies en els escenaris barcelonins, també ho va fer en els maresmencs. Així, sabem que l’octubre de 1894 formava part de la companyia que dirigia Rafael Bermúdez de Castro amb la primera actriu Carme Valero, que durant la temporada d’hivern va actuar als teatres Nueva Constància de Mataró i Principal d'Arenys.  


Llibre degué formar la seva pròpia companyia amb actors amb els que havia coincidit en les companyies amb les que recorregué el Maresme. Amb aquests actors i d’altres -alguns probablement locals- va actuar en els teatres de Mataró, Olot, Cassà de la Selva, Sant Feliu de Guíxols i Palamós representant-hi adaptacions de La Gran via que havia fet ell mateix. A partir dels manuscrits d’aquestes adaptacions hem refet la composició de la companyia que estaria formada per Lluis Llibre, els actors Bozzo i Morató i les actrius Adela Antigas i Candelaria Tarés com a nucli principal que s’ampliava segons les necessitats.


La Gran Vía de Madrid
La sarsuela en un acte i cinc quadres La Gran Vía, Revista lírico-cómica, fantástico-callejera en un acto s’estrenà el 1886 al Teatro Felipe de Madrid amb música de Federico Chueca i Joaquín Valverde i llibret de Felipe Pérez González. Va obtenir un gran èxit i la seva fama la mantingué en els escenaris durant molt de temps. L’èxit de l’obra fou rotund i aviat començà a representar-se arreu. La primera representació de la que tenim constància al Maresme és la que feu la companyia de sarsuela dirigida per Joan Rius el juliol de 1887, exactament un any després de la seva estrena a Madrid, en el teatre Circo de Masnou.


Amb l’èxit de l’original ben aviat començaren a sortir adaptacions a la realitat de cada lloc. Així, F. Pérez i J. Montero l’adaptaren en castellà a la ciutat d’Olot: La Gran via de Olot. I Lluís Llibre ho feu en català -com ja hem dit- a Mataró, Olot, Cassà de la Selva, Sant Feliu de Guíxols i Palamós.


La Gran Via de Mataró
A diferència de l’original la nostra Gran Via s’estructura en un acte i quatre quadres. A través de les diferents escenes anem fent un recorregut descriptiu pel Mataró del moment. Amb l’artifici de la personificació dels carrers i places del centre de la ciutat, s’exposen els seus mèrits competint amb gràcia per demostrar qui és el més ben equipat amb establiments i negocis, aflorant relacions d’enveja i rivalitat entre ells per demostrar llur prestigi social. Però també deixa espai per a les entitats i els partits polítics.


La popularitat de l’obra original, el coneixement de Mataró i la comicitat dels comentaris i les situacions creades junt als apunts de crítica política i social, devien convertir la representació del text de Llibre en un èxit remarcable a la ciutat.


Finalment, quant a la datació, el fet que s’esmentin algunes entitats que coneixem permet situar-nos cronològicament. Per exemple: el Casino Fènix va estar a la Riera fins el 1907 quan desaparegué per convertir-se en cinema; el Velòdrom s’inaugurà el 1893 i la Plaça de toros  el 1896. També ens situa en aquesta darrera dècada del XIX, l’esment al Partit Silvelista. A més, l’autor va morir el 1899, per tant la creació de l’obra l’hem de situar necessàriament entre 1896 i 1899.

Bibliografia:

• VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume (2011): “Manuscrit de la sarsuela inèdita La gran via de Mataró. Un retrat de la ciutat al tombant del segle XIX” a XXVIII Sessió d’Estudis Mataronins. 19 novembre de 2011. Comunicacions presentades. Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró: Mataró.
• VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume (2006): "El teatre del segle XIX al Maresme. Teatres, companyies, actors i circuits teatrals (1859-1895)". A XXII Sessió d’Estudis Mataronins. 19 de  novembre de 2005. Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria –Patronat Municipal de Cultura: Mataró. p. 163-184
• VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume (2005): “Aproximació a la història del teatre català a Mataró”. A XXI Sessió d’Estudis Mataronins. 27 de  novembre de 2004. Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria –Patronat Municipal de Cultura: Mataró. p.157-172.

Dones de teatre. Apunt sobre actrius del 1800

 

El noi Bayau

L’any 1817 la companyia gironina de l’actor Magí Comas, farta d’actuar per a un públic escàs en el teatre de l’Hospital de Mataró i haver de pagar per a fer-ho s’adreçà a l’alcalde demanant l’exoneració dels pagaments o, en el seu cas, llibertat per abandonar la ciutat i poder actuar en una altra. La companyia, formada, homes a banda, per les actrius Juana Medina, Maria Aparicio i Margarita de Castro hagué de subsistir com va poder davant la negativa municipal. Deu anys després, els actors de la companyia que llavors actuava a Mataró amb prou feines tenien un rosegó de pa i, això si: vi a dojo, com a base alimentària “llegando a tal extremo la necesidad que ninguno de los comicos encuentra quien le preste una peseta”. Les condicions de vida dels actors i actrius en aquell principi de segle doncs, no eren gens fàcils. Imaginem-nos-les per a una dona! Un món masculí que en àmbits conservadors-integristes era absolutament masclista arribant a no admetre les dones. Un exemple: el Centre Moral i Instructiu de Canet de Mar, el Centre Catòlic, el 1886, va construir un petit teatre d’estiu on els seus associats van representar obres “sin el concurso, por supuesto, del bello sexo, al que suplirà en la escena algun individuo del sexo feo convenientemente "decorado"." D’aquesta “convenient decoració” en tenim un exemple gràfic en l’actor Josep Piferrer i Pintó, el noi Bayau, de Vilassar de Dalt (?-1897), i no degué ser estrany veure personatges femenins amb barba i bigoti, per exemple.

Malgrat tot, hi hagué actrius que aconseguiren triomfar, especialment a partir de la dècada dels seixanta amb l’esclat del teatre català i de l’èxit i la proliferació del teatre d’aficionats. La companyia del Romea amb Lleó Fontova o la companyia d’Antoni Tutau seran la gran plataforma on creixeran les principals actrius. Potser impulsades per la seva relació matrimonial amb el director de la companyia com seria el cas de Carolina Losada que era la primera actriu de la companyia de Fernando Guerra –amb qui estava casada- que a la dècada dels 70 actuà a Mataró malgrat les crítiques desfavorables: “la señora Losada és una actriz amanerada y chillona”.

Sovint els actors i actrius formaven com una mena de clans familiars. Per exemple, l’esmentat Fernando Guerra també tenia en la companyia a la seva germana (?) Enriqueta Guerra que la temporada d'estiu de 1866 treballa al Tívoli de Barcelona amb la companyia de l'Olimpo, junt a Carolina Losada, Francesc Pujadas i Ermengol Goula entre d'altres. O l’actriu Carme Valero, filla de l’actor madrileny José Valero; l’actriu Adela Clemente casada amb l’actor Modest Santolària i germana de l’actriu Pilar Clemente; Carme Parreño, filla de l'actor Joaquin Garcia-Parreño (1819-1880), esposa de l’actor Joan Molas i casada en segones núpcies amb el dramaturg Antoni Ferrer i Codina; Balbina Pi i Olivella germana de l’actor i titellaire habitual dels Quatre Gats Juli Pi; o Carlota de Mena, filla de l'actriu Dolors Z. de Mena i casada amb l’actor Antoni Tutau, per citar-ne alguns.

Els escenaris de Mataró i del Maresme, durant el segon terç del mil vuit-cents, veuran actuar aquestes grans actrius.

Catalina Casals i Mirambell (1833-1888), que ja actuava als dotze anys al Teatre Nou de Barcelona fou una de les actrius més brillants del teatre català per la seva versatilitat en escena i per les seves interpretacions. El 1875 estrenà amb la companyia del Romea El ferrer de tall de Frederic Soler i el 1881 va actuar a Mataró dirigida per Fontova.

Adela Clemente (1861–1910) Fou una de les característiques més importants del seu temps. El 1880 actuava en la companyia d’aficionats del Teatre Principal de Mataró, ciutat on actuà en diverses ocasions amb la companyia d’ Antoni Tutau el 1881; amb la companyia de Pere Riutort el 1885 o amb la d’ Emili Graells que deixà el gener de 1889 per incorporar-se a la del Romea en la temporada 1890-91. Es consagrà com a gran actriu entrat ja el segle XX obtenint grans èxits amb Les garses d' Ignasi Iglésias, La mare de Santiago Rusiñol i L'aranya d' Àngel Guimerà.

Carme Parreño

Carme Parreño i Gibert (1856-1923) debutà el 1874 amb una companyia d'aficionats a Sant Gervasi i el 1880 formava en la companyia Grifell que actuava a Mataró quan entrà en la companyia del Romea com a dama jove dirigida llavors per Iscle Soler. El 1884 formà part de la companyia catalana del Romea quan era dirigida per Teodor Bonaplata. Es va fer cèlebre amb obres de Pitarra i altres autors catalans. Fou la primera Marta de Terra baixa (1897) i actuà en l'estrena d' El nuvi, de Josep Feliu i Codina (1908).

Carme Valero, la temporada de 1871, va actuar al Principal de Mataró amb la companyia de Fernando Guerra. En concloure aquella temporada, alguns actors com ella van ser contractats per a reforçar la companyia d'aficionats del teatre Talia i, sota la direcció de Josep Muñoz, va obtenir un gran èxit. La temporada d'estiu de 1871 al Prado mataronès l'assumí la companyia del Talia amb la Valero. El 1894 va actuar al Principal d'Arenys i al Colon de Caldes amb la companyia que dirigia Vicenç Miquel i de la que n’era la primera actriu. L'octubre d’aquell mateix any formà nova companyia, llavors dirigida per Rafael Bermúdez de Castro, actuant durant la temporada d'hivern al Nueva Constància de Mataró i al Principal d'Arenys.

Balbina Pi i Olivella (1858-1890) debutà el 1877 i actuà regularment al Teatre Romea de Barcelona, on estrenà obres de Frederic Soler, Francesc Ubach o Conrad Roure entre altres. Amb la companyia de Gervasi Roca viatjà per actuar fora del Principat. El 1881 actuà a Mataró formant companyia amb Josep Clusellas. El 1883, fou la Judith en la famosa pre-estrena de la tregèdia Judith de Welp d’ Àngel Guimerà al Teatre Principal de Canet.

La proliferació d’actrius de renom, amb més o menys fortuna, vindrà donada també per l’augment de l’afició al teatre amateur. Sovint les companyies d’aficionats contractaven actors i actrius per a reforçar la companyia, preferentment actrius però.

Catalina Baró, en 1880 la trobem formant en la companyia de Luís M. Obregón que actúa al Principal de Mataró. És contractada en 1886 per a reforçar la companyia de joves aficionats que dirigeix Joaquim Niella en el Principal d'Arenys de Mar per representar el Don Juan Tenorio entre d'altres obres. El 1887 fou contractada altre cop per a reforçar la companyia d’aficionats del mateix teatre dirigits aleshores per Francesc de P. Calbetó.

Victoria Peralta, el 1842 l’Administració de l’Hospital d'Arenys de Mar va contractar-la per a actuar al teatre Principal amb la companyia d'aficionats, durant tota la temporada. L’actriu s’havia de fer els vestits i venia obligada a realitzar totes les funcions en vers que es fessin cobrant per tota la temporada 21 duros de plata.

Altres actrius contractades foren Júlia Lázaro, contractada el 1870 per a reforçar la companyia de joves aficionats del teatre Talia de Mataró; la senyora Hermosilla, per a reforçar la d'aficionats que actuava al Principal d'Arenys en 1891; o Esperança Miquel, que ho fou per a reforçar la d'aficionats que actuava al Teatre Principal de Canet el 1894.

A vegades quan qui triomfava era una actriu del teatre local d’aficionats -cosa prou complicada- tampoc era fàcil. El 1886, per exemple, una jove actriu d’Arenys de Munt, Francesca Arañó, va triomfar en el seu debut en la funció El manresà de l’any vuit d’ Antoni Ferrer i Codina. La jove promesa va debutar en un dels dos teatres del poble -el del Cafè Cavall i el del Casino El Porvenir- Però les disputes internes de la companyia van acabar amb l’escissió anant els una a un teatre i els altres a l’altre. L’Arañó es quedà en el teatre Cavall amb els aficionats que dirigia el senyor Pogep representant el 1887 Combats del cor, el mateix dia que en El Porvenir l’altra companyia reforçada amb Aurèlia Martí, una actriu professional barcelonina triomfava clamorosament. Poc més sabem d’aquella jove promesa.

Carlota de Mena

Però sense dubte la gran actriu d’aquell darrer quart de segle XIX fou Carlota de Mena. Destacava en tots els papers: primer, de dama jove i, més endavant, de primera actriu i, en alguna ocasió, de característica, gràcies a la seva versatilitat. Nascuda a Tortosa el 1845, era filla de l'actriu Dolors Z. de Mena i amb només 9 anys ja actuava en la companyia de Julián Romea. Entrà en la companyia de l'Odeon de Barcelona la temporada 1861-62 on va romandre fins al 1871. Estrenà algunes gatades de Frederic Soler formant en la secció de La Gata. Es casà en segones núpcies amb l’actor i director Antoni Tutau amb qui formà el tàndem més reconegut de l’escena catalana formant companyia des del 1872 que es converteix en la principal rival de la del Romea. El 1879 va assumir el paper protagonista en l’estrena de Gala Placídia de Guimerà en el teatre Principal de Barcelona. En aquell moment ja era considerada l'actriu de més relleu del Teatre Català. Amb la companyia d’ Antoni Tutau actuà pels escenaris maresmencs amb gran èxit, tal i com recollia la premsa de l’època lamentant, com en tants altres àmbits, la manca de projecció de la cultura catalana: “Doña Carlota de Mena, que por sus grandes condiciones dramáticas, tal vez habria dado dias de gloria á la escena patria y llegado a ser la primera actriz española contemporánea si desde el principio hubiese actuado en una compañia madrileña". Deixà la companyia d'en Tutau per passar a la companyia catalana del Romea el 1894, encapçalant-la amb notables èxits. El 1895 tornà amb Tutau de qui ja no es separà fins a la mort d'aquest. Carlota de Mena va morir a Manresa el 1902 d'un atac d’apoplexia dalt de l'escenari mentre representava el drama Locura de Amor de Manuel Tamayo y Baus que tantes vegades havia representat amb èxit en els teatres del Maresme.

La crítica no estalviava energies davant d’una mala funció i quan això passava l’espectacle era això, l’espectacle: el 1895 l’actriu Carme Valero actua al teatre Principal d’Arenys de Mar representant Los pastorcillos de Belen, que acaba essent un escàndol doncs només actua la meitat de la companyia i amb mostres evidents de desconeixença del text. El públic enfurismat llançà objectes i va cridar ostentosament: "Las riallas crits y xiulets no pararen un sol moment, emprenentse lo publich tota clase de llibertats, motivadas per tants bunyols, contra tots los actors y particularment contra lo Albano qui ple de rabia tirá lo gayató enlayre fugint del terratremol que allavors se feu espantós, comensant á plourer patatas y altras viandas, fins que ab bon acert se tirá lo teló sens acabar la funció ¡¡¡Quina gloria per la companyia Valero". Es fa difícil esbrinar per quin rar motiu els espectadors anaven al teatre carregats amb “patatas y altras viandas” o per quina mena de raó preventiva a no ser per la d’una simple predisposició. Malgrat tot, dies després, van recuperar parcialment la dignitat amb la representació de la comèdia en tres actes Los dominós blancos i la peça "sense argument" d'un dels actors de la companyia.

Paral·lelismes llunyans a banda, ser dona i actriu a cavall dels segles XIX i XX poc devia diferir de ser dona i comtessa de Barcelona, Girona i Osona en un altre cavall, aquest dels segles X i XI. Ermessenda de Carcassona, la protagonista de la nova sèrie històrica de TV3, va governar durant seixanta anys en un món d’homes i Carlota de Mena va governar els escenaris catalans prop de la cinquantena en un mateix món d’homes. Caldrà esperar fins ben entrat el segle XX per a veure canvis substancials d’aquest món d’homes. O potser ni encara.


Bibliografia

• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: "El teatre del segle XIX al Maresme. Teatres, companyies, actors i circuits teatrals (1859-1895)". XXII Sessió d’Estudis Mataronins. 19 de novembre de 2005. Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria –Patronat Municipal de Cultura, Mataró 2006.
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: “Aproximació a la història del teatre català a Mataró”. XXI Sessió d’Estudis Mataronins. 27 de novembre de 2004. Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria –Patronat Municipal de Cultura, Mataró, 2005.





Jaume I el Conqueridor, la Renaixença i Mataró

Publicat a Diarimataro.cat el 31-10-2008 amb el títol

Mataró recorda Jaume I el Conqueridor... A sí?



Actes a Montpeller (25/10/2008)



Vuit-cents anys fa que a Montpeller veia la llum qui havia de ser el rei Conqueridor, En Jaume I. Precísament en aquesta ciutat d'Occitània, el passat 25 d'octubre es va celebrar un gran acte de cloenda de la commemoració d'aquest centenari, i tot s'ha de dir sense cap representació institucional ni ressò mediàtic a Catalunya. I a Mataró, com en general a tot el país, s'ha fet ben poca cosa, ni mica, ni gaire res. Amb l'excepció puntual d'alguna entitat i que cal reconèixer.

La figura de Jaume I va ser un dels mites recuperats per la Renaixença, especialment per aquells sectors més historicistes i emmirallats en el passat. I el rei Conqueridor, ben aviat, fou motiu de la ploma dels escriptors i lletraferits de l'època. Per exemple, Antoni Altadill el 1862 va estrenar als teatres barcelonins l'obra Don Jaime el Conquistador amb notable èxit.

Frederic Soler i el grup de la Gata (amb Conrad Roure o l'arenyenc Josep M. Arnau, per exemple), a la dècada dels seixanta del segle XIX, van esdevenir, malgrat no pretendre-ho, una mena de revulsiu del teatre català del seu temps. Soler va ser el màxim representant d'aquest moviment trencador escrivint paròdies dels drames històrics romàntics castellans que estaven tant de moda en aquells moments. Per exemple, del mallorquí Joan Palou i Coll i la seva famosa La campana de la Almudaina, Pitarra va escriure L'Esquella de la Torratxa; d'Antonio García Gutierrez va parodiar-ne El Trovador amb El Cantador, i La vaquera de la Finojosa de Luís de Eguilaz la va convertir en La vaquera de la piga rossa. És en aquest context on cal situar el Don Jaume el Conquistador de Pitarra, la paròdia del Don Jaime el Conquistador d'Antoni Altadill.

La popularitat del monarca amb la seva fama de doner i l'èxit de l'obra de Pitarra és evident. Fins al punt que escriurà una segona part del Don Jaume, que titulà L'engendrament de Don Jaume. Eren textos pujats de tò i dels que fins i tot el mateix Pitarra renegaria anys després. Recordem sinó la versió que en va fer la Trinca als anys setanta amb aquelles "purgacions culeres que el rei moro li havia endinyat".

Però resulta que Mataró, si bé, que sapiguem, no va veure mai al rei En Jaume, sí que va tenir la sort de veure sortir a la llum, una de les primeres obres sobre el monarca que generà la Renaixença, molt abans de l'èxit d'Altadill o de Pitarra. És veritat, el 1859 sortia de la impremta de Josep Abadal la primera edició del poema èpic La conquista de Mallorca per Don Jaume l'Conquistador d'Albert de Quintana, el Cantor del Ter. Una obra que recentment ha estat reeditada amb anotacions a càrrec d'Enric Prat i Pep Vila en la revista que publica l'Institut d'Estudis Empordanesos.

Albert de Quintana i Combis (1834-1907), polític republicà i diputat a corts, va néixer a Torroella de Montgrí i en fundar-se a Mataró el Col·legi Valldemia el 1855, en fou professor. Aquests anys sabem que era soci de l' Ateneu Mataronès on participà en les vetllades literàries - i en això va ser un pioner a Mataró - llegint-hi poemes en català. Tant a l'Ateneu com a Valldemia va coincidir amb un altre gironí, en Pau Estorch i Siqués, el Tamboriner del Fluvià, que també n'era soci i mestre respectivament. Estorch, d'igualmanera, va publicar el 1856 a la impremta Abadal el seu darrer recull poètic.

Albert de Quintana es va casar amb la mataronina Pompeia Serra de qui enviudà molt aviat. En aquests anys va residir entre la casa dels seus sogres a Mataró i la casa natal a Torroella de Monrtgrí.

És evident, i queda molt per aprofundir, que el Col·legi fundat per Ermengol Coll va fer d'aglutinador a Mataró de destacats personatges de la Renaixença, d'un Estorch i d'un Quintana els primers anys o d'un Thos, un Pellicer o un Bertran i Bros més endavant.

Però de tot això, qui s'enrecorda? Si del rei En Jaume en prou feines una mica gens... encara que no deu ser pas pels demèrits del personatge... tampoc per una sobredosi de republicanisme... o ves a saber si la sobredosi no deu ser d'angúnia i d'escrúpols en recordar l'inventor d'això que alguns en seguim dient Països Catalans.

Bibliografia:

• Tertúlia del Grup d'Història del Casal sobre Jaume I el Conqueridor (en Mp3)
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume. "La Renaixença a Mataró: El col·legi Valldemia" a XXIII Sessió d'estudis mataronins. 2 de desembre de 2006. Comunicacions presentades. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria - Patronat Municipal de Cultura, 2007, p. 129-137.
• Vilamitjana CARANDELL, Dolors: “Albert de Quintana, entre la Renaixença i el felibritge” a Revista de Girona, Núm. 245, Girona, 2007.
• Vilamitjana CARANDELL, Dolors: “Albert de Quintana i Combis, entre la poesia i la política” Papers del Montgrí, Núm. 20, II Beques de Recerca Joan Torró i Cabratosa. Torroella de Montgrí, 2002.