El Blog d'en Jaume Vellvehí


dijous, 22 de març de 2018

Sol solet..., d’Àngel Guimerà


Després de l’extraordinari èxit dramatúrgic de la dècada dels noranta, amb el nou segle XX, Àngel Guimerà s’adapta a les noves demandes del públic diversificant la seva producció. Es decantarà així cap a un model de teatre realista burgès amb el referent, entre d’altres, del dramaturg italià Giuseppe Giacosa. Obres com Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902) o La Miralta (1905) en seran la mostra. Però Guimerà no reeixí amb la fórmula i reprengué  la base naturalista que l’havia caracteritzat, conservant la força dels drames de la dècada anterior amb obres com L’Eloi (1906), L’aranya (1906) i Sol solet (1905).

Aquests dies, en el Teatre Nacional, Carlota Subirós ens presenta un muntatge agosarat de Sol solet una mena de “deconstrucció” del clàssic desconegut. Un text reduït, com el repertori de personatges que passa a sis, però que s’amplia afegint-ne dos de nous, femenins. Personatges que representen la llum i l’ombra i que focalitzen una mirada de gènere sobre la protagonista. A més, una posada en escena, trencadora per a un Guimerà, que reforça extraordinàriament la tensió amb l’espai, la llum i la música.

No descobrirem res si diem que amb el títol Sol solet, Guimerà juga amb la paronomàsia de «sol», astre, llum i «sol» persona sola. Un títol juganer de ressons infantils que reporten al desarrelament dels personatges, especialment el Jon, que poua en la seva orfenesa. El desarrelament i la marginalitat social compartida per tants personatges guimerians, que explica la seva soledat. Uns personatges que trobaran en l’amor l’única fórmula de redempció possible. I aquest és el gran objecte de l’obra.

En el triangle amorós Jon-Munda-Hipòlit contrasten dues classes d’amor. L’amor ingenu representat per Jon i l’amor passional de desig visceral i sensualitat turbulenta, sadomasoquista, de Munda i Hipòlit. Un personatge, Munda, insòlit a l’època per l’esbós de la sexualitat femenina que presenta. Una passió vital i convulsa que porta al límit als protagonistes i que, com ja havíem vist en les obres de la dècada anterior, exigirà el desenllaç tràgic.

Si bé el tema de l’obra és una història de passions amoroses amb protagonistes inadaptats, el centre, però, allò que condueix a l’esclat de la passió amorosa vinculada al dolor com a redempció, és la solitud. Tots tres protagonistes pateixen soledat, fruit de la seva inadaptació social. Són personatges especials, que se surten de la norma establerta, són dissidents que busquen, que lluiten per aferrar-se a una possibilitat de canvi en el seu mal fat. I tots la troben en l’amor, el desig i la passió.

La salvació no serà possible, però. L’atzar fatal i inexorable que persegueix els protagonistes acabarà triomfant malgrat els esforços per evitar-ho. Munda, amb la força de la passió amorosa i la determinació a superar una vida anodina, ja sigui amb Jon o amb Hipòlit, es decanta per la passió salvatge renunciant a l’estabilitat. La força de Munda, doncs, rau en la determinació d’elecció: ella tria lliurement el seu camí. Una elecció que desencadena la tragèdia, la mort i el retorn a la soledat. En el fons, un final apoteòsic que ja havíem vist semblantment a Terra baixa.

La força de Sol solet recau en el contrast de la força passional dels protagonistes i els conflictes que desencadenen, i també en els recursos efectistes d’un final tràgic. Però també, en l’escenografia. Una escenografia molt encertada que amb la sobrietat de l’espai escènic reforça i tensa el món dels personatges “marginals” guimerians. Un món en què les escenes es desenvolupen àgilment amb entrada i sortida de personatges que es mouen per l’escena focalitzats per la Llum –el personatge simbòlic que en ressalta aspectes il·luminant-los a l’Ombra, l’espectador–  en un deambular entre llum i ombra, entre llum i foscor. Justament la mirada que se’ns proposa: l’escrutini de l’ombra, les ombres, dels personatges, del costat ocult de l’ànima.

En definitiva, una mirada contemporània sobre un gran clàssic guimerià oblidat des de l’estrena. I quin dubte hi ha que parlar de les soledats dels personatges i de la hipocresia social és contemporani, i, no en va, la seva incapacitat per gestionar emocions, sentiments i passions, és universal.

dilluns, 10 de juliol de 2017

El XIIen Congrès de l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans, Albi 2017

El XIIè Congrés de l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans, que es convoca cada tres anys, se celebra del 10 al 15 de juliol a la ciutat occitana d’Albi. Les sessions acadèmiques se celebren a l’Institut National Universitaire Champollion organitzat per la Université Toulouse-Jean Jaurès sota l’epígraf Fidelitats et dissidéncias. En l’edició d’enguany es presentaran 142 comunicacions que es reparteixen en les següents disciplines:

Literatura medieval (26 %) Literatura moderna i contemporània (26 %) Història medieval (4 %) Història contemporània (4 %) Lingüística medieval (8 %) Lingüística contemporània (22 %) Sociolingüística històrica (1 %) Sociolingüística contemporània (4 %) Didàctica (4 %) Antropologia (1 %) Musicologia (1 %).

Per la nostra part hi presentem la comunicació: L’occitanisme d’Esteve Albert i Corp (Dosrius, 1914 – Andorra la Vella, 1995): de la revista Vida Nova al Cercle d’Agermanament Occitano Català.


Es poden descarregar els resums de les comunicacions des d'aquest enllaç.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Es publiquen les actes de l’XIen Congrès de l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans

L’onzè Congrès de l’Associacion Internacionala d’Estudis Occitans es va celebrar el 2014 a Lleida coincidint amb el centenari de la mort de Frederic Mistral. En aquella ocasió, sota l’epígraf: Occitània en Catalonha. Los estudis occitans: de tempses novèls, de novèlas perspectivas es van presentar 147 comunicacions procedents de 60 universitats de 12 estats diferents i per primera vegada la majoria de les comunicacions eren en llengua occitana. Ara, coincidint amb la celebració, a partir del 10 de juliol, del XIIè Congrés, han sortit a la llum les actes. Es tracta d’un volum de poc menys del miler de pàgines que aplega les ponències marc i les comunicacions presentades. Ha estat editat per Aitor Carrera i Isabel Grifoll de la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida i publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida. Com a novetat, la publicació també s’ha digitalitzat i es disponible online en aquesta adreça.

Per la nostra part, hi vam presentar la comunicació El nucli de Mataró: els orígens de la recepció de Mirèio i del Felibritge.

Finalment, dir que el proper 10 de juliol s’inaugurarà a Albi, Occitània, a l’Institut National Universitaire Champollion el XIIè Congrés sota l’epígraf Fidelitats et dissidéncias.

Entrades populars