A la segona meitat del segle XIX, es
reconeixen nuclis i cenacles intel·lectuals com ara el de Vic amb el Cercle
literari de Vic, amb figures com Joaquim Salarich, Antoni d’Espona o Francesc
Xavier Calderó i el Seminari i l’Esbart de Vic amb personatges com Martí Genís
i Aguilar, Josep Serra i Campdelacreu i tan fonamentals com el canonge Jaume
Collell o Jacint Verdaguer.
A Barcelona, a l’entorn de Marià Aguiló, trobem un dels grans nuclis culturals de la Renaixença i el catalanisme
cultural. A casa seva es feien tertúlies que reunien els principals intel·lectuals
del moment com ara el catedràtic i erudit historiador de la literatura catalana
Manuel Milà i Fontanals, el filòsof i també catedràtic Francesc Xavier Llorens i Barba,
el filòleg i crític literari Josep Coll i Vehí o el catedràtic i jurisconsult
Estanislau Reynals i Rabassa. I les joves promeses universitàries com el poeta
i llavors estudiant de dret i president de la Jove Catalunya Pere Nanot i
Renart (l848-1886), l’advocat i escriptor Josep de Palau i d’Huguet (1841-1913),
el metge, poeta i un dels membres més actius de la Jove Catalunya Joan
Montserrat i Archs, el poeta Josep Lluís Pons i Gallarza, el poeta i gramàtic
Tomàs Forteza i Cortès, el poeta i membre de la Jove Catalunya Ramon Picó i
Campamar o la poetessa Victòria Penya i Nicolau entre molts d’altres. El
mataroní Terenci Thos i Codina en serà un dels primerencs i més assidus
assistents.
A Barcelona però, es produirà un fet
de repercussió extraordinària: la institucionalització de la llengua i la literatura
catalana amb la restauració dels Jocs Florals el 1859. Des d’aquell moment,
ininterrompudament, any rere any cada primer diumenge de maig s’esdevenia la
cita ineludible per als lletraferits, els intel·lectuals de renom i les noves
classes emergents. Allí s’hi retrobaven els erudits i els escriptors i s’hi
relacionaven. Els Jocs esdevingueren una mena de grisol. Fou un esdeveniment
d’extraordinària atracció per al jovent universitari, molt especialment els
primers anys, que veien una sortida novedosa a les seves inquietuds culturals.
Aquest és el cas dels amics Damàs Calvet, Terenci i Silví Thos i Codina i Marcel i Melcior de Palau i Català, que assistiren a aquella primera cita i
repetiren en endavant concursant-hi.
Mataró
En la dècada dels cinquanta, Mataró
viu, com Barcelona i el país en general, l’esclat del procés de desvetllament
dels neguits culturals i de lleure de les classes benestants i, en aquest
context d’efervescència, sorgiran les primeres grans iniciatives que, al meu
entendre seran determinants per a la modernització de la cultura local.
D’una banda la creació el 1854 de
l’Ateneu Mataronès –inicialment amb el nom Sociedad Mataronesa de Amigos de la
Instrucción- entitat on els joves benestants de tendència liberal-conservadora
pogueren abocar les seves inquietuds culturals. D’una altra, el 1855 es fundava
el Col·legi Valldemia de la mà d’Ermengol Coll, que pel seu caràcter innovador
i de prestigi trancsendirà l'àmbit estrictament local, alhora que el fet de
tractar-se d'un internat permeterà l'acolliment de figures destacades entre el
professorat.
L’Ateneu
Mataronès
L’Ateneu,
impulsat per figures com Josep Garcia Oliver esdevindrà un referent cultural a
la ciutat. Es faran cursos, sessions acadèmiques, especialment literàries, des
de l’Ateneu s’impulsarà el primer periòdic, la Revista mataronesa (1856 i 1864-1866) de la qual Terenci Thos en
serà redactor literari en la segona etapa. I també una important biblioteca,
embrió del qual es nodrí l’actual Biblioteca de Caixa Laietana. La biblioteca
esdevindrà una gran novetat oferint, per primer cop a la ciutat, un servei de préstec.
Hi haurà subscripcions als principals periòdics i a través de la Revista
Mataronesa s’establiran intercanvi d’exemplars amb altres periòdics, per
exemple El Eco de la Montaña de Vic.
Però a més s’anirà constituint un importantissim fos bibliogràfic en el qual
robarem obres romàntiques, històriques i, poc a poc, també d’autors catalans en
català. De l’Ateneu en seran socis acadèmics dues figures molt interessants,
com el mataroní Marcel de Palau i Català o el figuerenc Damàs Calvet o els
germans Silví i Terenci Thos i Codina.
El Col·legi
Valldemia
El Col·legi Valldemia sempre s’ha
associat a un model elitista i castellanitzant en oposició a l’Escola Pia de
Santa Anna per on va passar un Puig i Cadafalch, per exemple. Però Valldemia té
un paper extraordinari a la ciutat, era un punt d’atracció d’intel·lectuals de
primera fila que hi feien de professor i, per tant, fora dels horaris escolars
es relacionaven amb la ciutat com a socis de l’Ateneu Mataronès o escrivint en
la premsa. Fixem-nos-hi:
Entre els personatges que he pogut
identificar que feien de mestre a Valldemia hi ha el metge i poeta olotí Pau
Estorch i Siqués (1805-1870), més conegut com “Lo Tamboriner del Fluvià”.
Un altre personatge molt interessant
que tindrà vincles amb Mataró serà el polític republicà i poeta empordanès
Albert de Quintana i Combis, “el Cantor del Ter”, (1834-1907).
Una altra figura destacada és el poeta
Pau Bertran i Bros (Collbató, 1853-Esparreguera, 1891) que fou un dels primers
folkloristes reconeguts entre l’estol d’intel·lectuals de la Renaixença. Entre
1879 i 1882 va ser professor a Valldemia
on va donar classe d’Història.
A partir de 1867 Terenci Thos deixa la
redacció del Diario de Barcelona i
les seves activitats barcelonines per a centrar-se en la capital del Maresme on
assumirà la co-direcció del Col·legi Valldemia. Entre els personatges més
vinculats amb Mataró tenim a Josep Maria Pellicer i Pagès (1843-1903), l’arqueòleg
i historiador autor del primer estudi històric sobre Iluro i historiador
oficial del monestir de Ripoll, que s’incorporà al Col·legi Valldemia amb
Terenci Thos el 1868.
Finalment, esmentar el músic Josep
Garcia Robles (1835-1910), d’origen olotí, que el 1868 ja formava entre el
professorat del Col·legi Valldemia coincidint amb l’entrada de Thos i Pellicer.
Va musicar textos d’autors com Francesc Matheu, o de Joaquim Riera i Bertran i
dels valldemistes Terenci Thos i Josep
Maria Pellicer, per exemple.
Bibliografia:
- VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: "La
Renaixença a Mataró: El col·legi Valldemia", a XXIII Sessió
d'Estudis Mataronins, Núm.: 23 Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró,
2007.
- VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume:150 anys dels Jocs Florals de Barcelona:
certamens literaris al Maresme. Entrevista a El Racó (emesa
el 17/9/09 a Mataró ràdio).
- VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: Mireia a Mataró: 150 aniversari de
l'edició de Mireio de Frederic Mistral. Entrevista a El Racó (emesa
el 4/6/09 a Mataró ràdio).
- VELLVEHÍ i
ALTIMIRA, Jaume: "La Mirèio de Frederic Mistral traduïda pels germans
Thos i Codina". XXVI Sessió d’Estudis Mataronins. 28 de novembre de
2009. Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria –Institut
Municipal d’Acció Cultural, Mataró 2010.
- VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: "Mataró
en els orígens de la recepció del Felibritge: manuscrit d'una traducció
inacabada de Mirèio". Anuari Verdaguer, Revista
d'Estudis literaris del segle XIX. Núm. 17. Actes del VII Col·loqui
Internacional sobre Verdaguer <> 6-8 de novembre de 2008. Eumo
Editorial, Vic, 2010. P. 479-494.
Amb aquest títol i de la mà de Jean-François Courouau
(ed.) acaba de ser publicat per l’editorial Droz de Ginebra, un volum de més de
cinc-centes pàgines dedicades a la producció en llengua occitana durant el
segle XVIII. Al Llenguadoc, en plena Il·lustració, alhora que la llengua
francesa va estenent-se arreu i en totes les capes de la societat refermant la
preeminència del francès com en bona part de l’Europa culta, es segueix parlant i escrivint en occità. Una producció
literària tradicionalment desconeguda i fins ara mai aplegada i posada en
relació, que mostra «la vitalité d’une langue plus partagée qu’on n'aurait pu le penser» (Courouau
2015). Un desconeixement paral·lel al que fins no fa pas tant hi havia en
relació a la producció en català als segles del Barroc, aquell mal anomenat
període de la Decadència.
Bon vespre. Il·ltre. Sr. Alcalde, senyores i senyors regidors, Sr. President de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, familiars, amics i amigues, ara fa gairebé cinc anys, un parlament similar al d’avui, que vaig fer amb motiu de la inauguració de l’exposició d’homenatge al Dr. Antoni Comas que es va fer a Mataró, vaig concloure’l convidant a conèixer la figura d'un mataroní il·lustre extraordinari tot demanant que l'expliquessin i que el mantinguessin viu en la memòria dels mataronins. Doncs bé, avui assolim una fita més en aquest camí de reconeixement que, ara sí, ja és formalment el d’un Mataroní Il·lustre. 
Si haguéssim de definir la seva actitud probablement la que s’adiria més és la d’enamorat. En els seus textos i en la seva trajectòria es palpa aquesta actitud apassionada. És un enamorat del país i un enamorat de la cultura:
