Catalanisme en xarxa.

L’aportació maresmenca a l’obra del

Diccionari de la llengua catalana d’Antoni M. Alcover

Enguany es celebra el 150 aniversari del naixement d’Antoni Maria Alcover (1862-1932). El novembre de 1900, al Palau episcopal de Mallorca, mossèn Alcover va llegir-hi la Lletra de convit, una invitació pública a col·laborar en un diccionari de la llengua que va difondre àmpliament. I al Maresme hi haurà una participació destacada.

 

El Diccionari de la Llengua Catalana

El 1901 el Centre Excursionista de Catalunya i la Unió Catalanista van distribuir la Lletra de convit entre els associats a fi de què hi col·laboressin, començant així un interès extraordinari per la llengua i una proliferació de “caçadors de paraules”.

 

La necessitat d’una obra d’aquest tipus i l’activisme d’Alcover amb els seus viatges propagandístics, no són suficients per explicar l’èxit de l’empresa. L’acollida entusiasta i l’extraordinari ressò arreu del territori lingüístic, que comptabilitzà fins a 1896 col·laboradors al llarg de tot el projecte, informants a banda, es deu a dos factors fonamentals. D’una banda el prestigi d’Alcover entre els sectors eclesiàstics que reberen molt bé la iniciativa i que desvetllaren implicacions arreu del territori i de l’altra la molt bona acollida entre les organitzacions catalanistes que, d’igual manera, obriren moltes portes a la col·laboració. L’elevat nombre de col·laboradors portà a la necessitat de comptar amb un mitjà de comunicació entre ells, i va fer néixer el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana entre 1901 i 1936, la primera revista lingüística de Catalunya i de l’estat espanyol.

 

L’aportació maresmenca

Uns mesos després (finals de 1901 principis de 1902) que el Centre Excursionista de Catalunya i la Unió Catalanista distribuïssin la Lletra de convit entre els seus membres, ja consten els primers maresmencs admesos com a corresponsals de l’obra del diccionari: Terenci Thos i Codina de Mataró, Claudi Omar i Barrera de Canet, el rector de Vilassar de Mar mossèn Ferran Sellarès i l’advocat Josep M. Arqués i Arrufat també de Vilassar. El 24 de febrer de 1902, el seu germà Ramon, notari de Vilassar, va escriure a l’Obra del Diccionari exposant-los l’oferiment de l’Agrupació Catalanista de Vilassar a col·laborar-hi. L’oferiment consistia en la cessió del seu local social per a qualsevol acte o reunió, oferia els llibres de la biblioteca per a què fossin buidats per col·laboradors del poble i demana que l’Agrupació sigui admesa com a col·laboradora per a recollir materials a Vilassar i difondre el projecte i la recerca entre els seus associats.

 

El projecte ja començava a caminar i Alcover viatjava per tot el territori divulgant-lo. El 4 i  5 de juny de 1902, viatjà a Mataró on l’esperava Terenci Thos, que n’era el corresponsal i que organitzà una sessió de treball conjunta amb membres de la Unió Catalanista i de la Lliga Regionalista mataronines Després, Alcover va pronunciar una conferència en el local de la Lliga Regionalista.

D’aquesta estada se’n generà un interès que implicaria noves persones: Josep Capell, el farmacèutic Pere Pascual, l’escolapi Josep Concabella, que primer fou informador per esdevenir col·laborador poc després, o el prevere Francesc Girbau, informador que acabarà essent corresponsal.

 

L’endemà, marxa cap a Canet on serà rebut pel corresponsal del poble, Claudi Omar, i es reuneixen amb un altre prohom de la vila, el metge Marià Serra que és nomenat corresponsal. De l’estada a Canet, en sortiran poc després les incorporacions com a col·laboradors, del metge Josep Ballester o del rector de la parròquia mossèn Josep Novell, i l’intercanvi de publicacions: a Mallorca rebien La Costa de Llevant i a Canet el Bolletí. A la tarda mossèn Alcover va prosseguir el viatge cap a Blanes.

 

El març de 1902 s’afegeix com a entitat col·laboradora l’Agrupació Catalanista l’Oratge de Malgrat, que constitueix una comissió permanent per treballar-hi. Les figures que mouran el projecte seran el metge Joan Esquena i el farmacèutic Ramon Ridaura, que actuaran de corresponsals.

 

Hem vist fins ara els nuclis principals i per ordre cronològic d’implicació. Progressivament s’hi anirien incorporant noves persones alhora que els primers corresponsals i col·laboradors començaven a trametre els resultats de les seves recerques.

 

Així, en el nucli de Vilassar de Mar trobem que Rafel Monjo i Segura, director del Col·legi Nàutic Mercantil és corresponsal, i el setembre de 1902 ja té recollides 1500 entrades. L’advocat Josep Arqués s’encarrega de buidar el recull poètic Floralia de Jaume Collell, el seu germà Ramon buidarà Recull d’eximplis de Marià Aguiló, el rector Ferran Sellarés s’encarrega de buidar els documents de l’arxiu parroquial i el secretari municipal Pere Julià Sust (1861-1939) ho farà amb l’obra Cap de ferro de Francesc Pelai i Briz.

 

A Calella, a redós de l’Agrupació Catalanista presidida per Ramon Masifern, el trobem a ell mateix el 1904 com a col·laborador i, ja d’abans a Joan Banús, un estudiant.

 

A Alella trobem a Joan Bernadas i Madurell que el 1902 ja s’ofereix com a corresponsal i a fer-se càrrec de la secció d’apicultura.

 

El 1904 s’afegeixen a la nòmina de col·laboradors, el frare caputxí Miquel de Barcelona, d’arenys de Mar i, el 1906, un altre mataroní, l’escolapi Baldomer Romà i Josep M. Andreu dos anys després. Finalment, ja als anys vint, tindrem un pinetenc, Emili Genís Horta i, entre altres informadors, l’escolapi lluís Fàbregas de Mataró.

 

Les xarxes del catalanisme

Ja s’ha dit que l’èxit de l’empresa de mossèn Alcover es recolza en dos grans xarxes socials: la catòlica i la catalanista. És evident, només repassar la nòmina de corresponsals ja es veu, el paper determinant de la xarxa eclesiàstica, estesa per tot el territori en múltiples institucions i, de facto, en moltíssims possibles col·laboradors esperonats pel prestigi i l’autoritat moral d’Alcover com a vicari general. Però potser no ho és tant, d’evident, la del catalanisme, encara incipient, no massa organitzat i en plena dissensió. Probablement, allò que mobilitza aquest sector en favor del Diccionari, no és tant l’organització de l’incipient catalanisme polític, com el gran pes que encara hi té el catalanisme cultural i les seves figures en les dites organitzacions.

 

Fixem-nos en els primers implicats: Thos (1841-1903), Omar(1861-1931), Esquena (1859-1926), formen part d’aquells renaixentistes, activistes del catalanisme cultural, que en les seves poblacions generen al seu entorn entitats i nuclis catalanistes: a Mataró, Terenci Thos: Josep Puig i Cadafalch, l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa (1889), el Centre Catalanista (1899); a Canet de Mar: Claudi Omar, Marià Serra (1863-1926), L’Agrupació Catalanista de la Costa de Llevant (1897); a Malgrat de Mar: Joan Esquena, Martí Casas, el Centre Català (1886), Associació Catalanista (1898), L’Oratge (1902); Calella: Albert Giol (1857-1945), Ramon Masifern, l’Agrupació Catalanista (1899); a Vilassar de Mar: Jaume Arús (1840-1899), Rafel Monjo, Agrupació Catalanista (1897)...

 

La veritable xarxa en aquests nuclis vindrà donada pel seu òrgan de premsa, La Costa de Llevant però sobre tot i des de temps primerencs per les relacions personals entre aquestes figures. La relació personal de Thos amb Calbetó i Valeta d’Arenys, amb Omar de Canet o amb els vilassanesos, al costat de la de les noves generacions amb Marià Serra de Canet com a eix que vincula als catalanistes de Sant Pol, Vilassar, Masnou i Mataró. A més, tots ells coincidiran en les assemblees catalanistes als anys 90 en les quals alguns tindran un paper rellevant.

 

 Aportacó maresmenca al Diccionari d’Alcover from LaRaconera

 

Bibliografia

• Alcover, Antoni Maria (1902-1903) Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Vol. I (1902-1903). Estampa de N’Amengual y Muntaner. Ciutat de Mallorca.
• Perea, Maria Pilar (Dir.) (2011). [recurs en línea] Antoni M. Alcover. Institut d’Estudis Catalans.
• Corbera Pou, Jaume (ed.) (2007). Antoni M. Alcover. Crònica de l'Obra del Diccionari. Editorial Moll.
• Vellvehí, Jaume (2003). “Aproximacióals orígens del catalanisme al Maresme (1859-1902)”. XIX Sessió d’Estudis mataronins. 23 de novembre de 2002. Comunicacions presentades. Museu Arxiu de Santa Maria – Patronat Municipal de Cultura Mataró. 

 

 

Orígens del catalanisme polític al Maresme





Junta de l'Agrupació Catalanista de Vilassar:
Pere Julià, Rafel Monjo, Emili Sust,
Joan Cisa i Joan Suari (fot. Felicià Sust)
publicada a GUARDIOLA 1955, pg. 79.

El catalanisme polític s’insinuà a principis dels anys 70 del segle XIX a Barcelona. És però Valentí Almirall i el Centre Català qui perfilarà aquesta via. El Centre, malgrat no tenir uns objectius explícitament polítics, contribuí a crear l’ambient necessari que poc després faria possible l’eclosió del catalanisme polític reivindicatiu  amb les noves generacions.

Si bé els orígens del catalanisme polític són eminentment barcelonins, poc a poc s’aniran consolidant nous grups catalanistes per tot el territori. I el Maresme tindrà un paper destacat.

Les poblacions on s’aconseguí articular, poc o molt, un incipient moviment catalanista foren Masnou, Vilassar de Mar, Mataró, Arenys de Mar, Canet, Sant Pol i Malgrat. Aquestes poblacions coincideixen també en haver-s’hi creat algun tipus d’entitat, que estigué al darrera d’activitats culturals i, sobretot certàmens literaris. En altres poblacions com Calella o Premià hi haurà intents de crear una associació i a la resta sempre trobarem algú que, individualment, s’implicarà en les grans ocasions. Generalment, les entitats nasqueren sota l’impuls dels prohoms de cada poble i són els personatges que amb una activitat constant aconseguirien aglutinar els simpatitzants del moviment. Moltes d’aquestes persones i d’aquestes associacions estigueren al darrera de la creació d’un òrgan de premsa que els feia de portaveu i els ajudava extraordinàriament en la difusió del catalanisme: El Santpolench, La Costa de Llevant, Fulla catalanista del Diario de Mataró, Sol-ixent o La Rierada.

Els impulsors eren majoritàriament de professió liberal: els Marià Serra (Canet), Bonaventura Gombau (Sant Pol), Francesc de P. Calbetó i Josep M. Valeta (Arenys), Martí Casas (Malgrat), Josep Puig i Cadafalch (Mataró), Jaume Arús i Pere Julià i Sust (Vilassar de Mar) i Antoni Sunyol (Masnou), majoritàriament pertanyents a una generació de regionalistes joves -nascuts en la dècada dels 60- que tingueren com a patriarca a Terenci Thos i Codina (Mataró).

A banda de les assemblees catalanistes, on alguns maresmencs tindran un paper destacat, que ens situen ja en un moment clar de tendència a la politització del moviment, els episodis mobilitzadors seran sens dubte la defensa del Dret o la campanya de Ripoll, però també els diferents documents que s’anaren redactant en ocasions diverses: el Missatge a Irlanda, el Missatge a la Reina o el Missatge al Rei dels Hel·lens, però sobre tot en les Bases de Manresa.

Quant a l’adscripció político-social, si bé el moviment el dominen els regionalistes conservadors catòlics, també hi ha presència dels federalistes d’Almirall i de sectors progressistes que trobarem adherits al Missatge a Irlanda, on hi veurem obrers, botiguers, artesans…

Finalment, la relació entre els diferents nuclis locals i, especialment els seus promotors, conduirà a la creació de l’Associació Catalanista de la Costa de Llevant (1897) la primera entitat catalanista de caràcter comarcal.

Bibliografia:

Guardiola, Lluís. Sant Joan de Vilassar: història i geografia de la comarca vilassanesa i del Maresme. Vilassar de Mar, 1955, p. 79.

Vellvehí i Altimira, Jaume. "Aproximació als orígens del catalanisme al Maresme (1859-1902)". A XIX Sessió d'Estudis Mataronins. 23 de novembre de 2002. Comunicacions presentades, Museu Arxiu de Santa Maria - Patronat Municipal de Cultura, Mataró, 2003, p. 75-97.

El primer certamen literari de Vilassar de Mar (1887)

El 14 d'agost de 1887 es celebrava a Vilassar de Mar un certamen literari. Aquell mateix any, de la impremta de La Renaixensa sortia el volum(1) corresponent de la memòria del certamen. Un exemplar d’aquest llibre es conserva en la Biblioteca de Catalunya i porta una dedicatòria de la junta organitzadora del certamen a Josep Puig i Cadafalch (2). 

Quan s’organitzà el certamen, ja feia temps que nombroses ciutats del país havien adoptat el model dels Jocs Florals de Barcelona com a motor de dinamització cultural catalanista. No és pas una efemèride isolada en el Maresme, encara que sovint presenten un model de vetllada literària i musical. Entre d’altres, a Mataró se n’havien celebrat o se’n celebrarien el 1883, el 1889, el 1892 o el 1893; al Masnou el 1881; a Arenys de Mar el 1889; a Canet de Mar el 1897 i a Malgrat de Mar el 1886.

Si bé l’interès que mereixen les composicions premiades resulta escàs, en canvi resulta interessant el context en el que es celebrà el certamen i la presència de personatges rellevants del catalanisme.La crisi del Centre Català de Valentí Almirall s’esdevingué entre el juny, desencadenant-se amb l’elecció d’aquest com a president, i l’octubre de 1887, materialitzant-se la ruptura amb l’elecció, el dia 5, de la junta directiva de la Lliga de Catalunya, presidida per Pau Sans i Guitart. Així doncs, el certamen de Vilassar, que havia estat convocat el 22 de maig, es celebrà en plena crisi del Centre i poc abans de l’escissió definitiva. Valgui aquesta pinzellada per a contextualitzar la presència en el jurat dels noms més representatius del Centre Català com ara el mateix Valentí Almirall, en Frederic Soler “Pitarra” o el mateix Àngel Guimerà.

El certamen

Com hem dit, la convocatòria es féu el 22 de maig de 1887 i el termini de lliurament d'originals concloïa el 31 de juliol. Les composicions havien de ser inèdites i originals. Era el primer certamen que s'organitzava a Vilassar de Mar i el jurat estava format per Eduard Vidal i Valenciano com a president i Damàs Calvet, Àngel Guimerà, Frederic Soler i Valentí Almirall com a vocals. La reina de la festa fou Maria del Pilar de Pastors i de Magarola.

No sabem com sorgí la iniciativa de convocar el certamen, però el que queda clar és que s’implicaren amplis sectors de la població tal com es desprèn del cartell de premis i de la composició de la junta organitzadora i dels protectors que, a banda de la participació plena i l’aixopluc del propi Ajuntament, aplegaren el bo i millor de la vila. Així, la junta organitzadora estava formada per: Josep Masriera com a president, Jaume Arús com a vicepresident, Pere Julià Sust com a secretari i Emili Sust, Pere Bassa, Francesc Vilà, Miquel Pou, Jaume Guardiola i Francesc i J. Bisa com a vocals. Entre els membres protectors, fins a un total de 82 persones, estava formada entre d'altres per: l’Ajuntament de Vilassar, M. Bisa Vda. d'Estrader, Josep Abril i Suari, Josep Abril, Vicens Adelantado, Pere Almera i Bonaventura Alsina. El cartell de premis, que era molt extens, també reflecteix l’àmplia implicació: des dels sectors oficials - la Reina Regent o el llavors ministre d’Ultramar en Víctor Balaguer, el diputat del districte Lluís Garcia Soler i Plá - i religiosos - el canonge Jaume Almera, Ramon Vidal rector de Vilassar o Josep Giribert regent de la parròquia - prohoms de la vila i particulars - Joaquim Valentí, ex-diputat, Rafel Monjo, director de l'Escola Nàutica Mercantil o el metge Josep Masriera - fins a entitats obreres com ara l’Ateneu Vilassanès de la Classe Obrera o la Cooperativa de Sant Antoni.

També queda clar l’objectiu del certamen que s’insereix perfectament en la tradició d’aquests tipus d’actes: "La junta organisadora, desitjan contribuir al conreu y propagació de la llengua catalana, té l'honor de convocar á tots los escriptors pera que prengan part en lo Certámen Literari, que ab l'apoyo del Magnífich Ajuntament tindrá lloch en aquest poble lo dia 14 del próxim Agost, baix las condicions qu'expresa lo següent:" Les obres aspirants havien de ser treballs en català, excepte les que optessin als premis 2, 4 i 11 que també ho podien ser en castellà. En total s’havien d’adjudicar 17 premis:

1.- Flor natural: a una obra de tema lliure. el guanyador escolliria la reina.

2.- Premi ofert per la Reina Regent: un exemplar de "Don Quixot de la Mancha" a un poema sobre "l'Amor de mare".”

3.- Premi ofert per Víctor Balaguer d'unes obres completes d'ell mateix a una composició de tema lliure.

4- Premi ofert per Josep Sagasta d'un objecte d'art a un estudi que tractés dels "Medis que deu adoptar lo poble de Sant Joan de Vilassá, pera atenuar los efectes ruinosos que li ha causat la actual decadencia de la marina mercant".

5-  Premi ofert pel canonge de la seu de Barcelona, fill de Vilassar, en Jaume Almera, d'un exemplar de la "Història Universal de César Cató", a un treball sobre "Genesis geológich-histórich-polítich de Sant Joan de Vilassá".

6- Premi ofert per mossèn Ramon Vidal rector de Vilassar, d'una ploma d'or a un treball sobre el tema: "Sense religió no hi pot haver progrés, y la negació de Deu es la negació del mateix progrés".

7- Premi ofert per  mossèn. Josep Giribert regent de la parròquia de Vilassar, d'una joia de plata als millors goigs a Sant Joan, patró de Vilassar.

8- Premi ofert per  Joaquim Valentí, ex-diputat a Corts pel districte, d'un exemplar del poema "Mallorca cristiana" de Damàs Calvet, al treball sobre "un fet gloriós de la marina catalana en la Edat Mitja".

9- Premi ofert per  Rafel Monjo, director de l'Escola Nàutica Mercantil, d'una obra completa d'arquitectura naval de Joan Monjo i Pons al treball sobre les avantatges que representa l'ensenyament a la societat en general.

10- Premi ofert per  l’Ateneu Vilassanès de la Classe Obrera, d'una llançadora de marfil, plata i or, al poema que millor demostri les avantatges que la instrucció reporta a l'obrer.

11- Premi ofert per Aleix Clapés, d'un quadre a l'oli, al millor poema sobre "Lo mar llatí".

12- Premi ofert per  uns vilassarencs residents a Montevideo (Pau Ferrés, Pere Ferés, Jaume Tramoleras, Pere Carrau, Pau Carrau, Pere Mir, Pau Sust, Joan Mir i Joan Alsina), d'una escrivania de plata daurada, al millor poema que millor canti "l'ausencia de la Patria".

13- Premi ofert per Torcuat Tassó, d'un grup escultòric, al poema més inspirat sobre "L'petó".

14- Premi ofert per Cooperativa de Sant Antoni, d'una joia de plata a la millor poesia descriptiva que posi de relleu les "Ventatjas que reportan las cooperativas á la classe obrera".

15- Premi ofert per Pere Sitjes Bassa, d'una joia d'or, a la millor oda a Balmes.

16- Premi ofert pel Dr. Joseph Masriera, d'una escultura d’A. Vallmitjana, al poema que millor demostri la relació que existeix entre la medicina i la caritat.

17- Premi ofert per  Lluís Garcia Soler i Plá, diputat a corts pel districte, d'un objecte d'art al millor treball de tema lliure.

           
La convocatòria degué tenir molt de ressò a la població i també, a jutjar pel nom d’alguns dels guardonats, més enllà de la comarca: trobem un mataroní com Josep Puig i Cadafalch o habituals dels Jocs Florals com Conrad Roure, Francesc Ubach i Vinyeta, Antoni Bori i Fontestà o Josep Franquesa i Gomis. La participació fou força reeixida doncs es presentaren 105 composicions algunes amb títols i lemes suggerents, com ara: 19- "Clar de lluna. (A la sorra de la platja - á la vora de la mar. F. Soler)"; 43- "La barretina. (La barretina encara vol dir independència. J. Collell)"; 71- "A tú. (qui non es trist de mos dictats no cur. A. March)"; 72- "¿Visca Catalunya. (Puig Deu t'empeny, Oh Catalunya avant!. Verdaguer)"; 81- "Cant d'independència. (De ponent, ni vent ni gent)"; 98- "Ascolta. (Mon remembrar es ma confusió. Ausiás March)";

La celebració

El certamen es celebrà el 14 d'agost de 1887 en un luxós envelat aixecat en la plaça del poble. En la descripció que se’ns fa del desenvolupament de l’acte, resulta força evident que el model és el tradicional dels Jocs Florals de Barcelona. Així, es féu una comitiva encapçalada per les autoritats de rigor, el Governador Civil de la Província, el Diputat a Corts pel districte, i una comissió de l'ajuntament presidida pel primer tinent d'alcalde n’Eduard Ferrés. Al darrera seguien el rector de la parròquia i diferents delegacions de societats, premsa, poetes premiats i protectors de la festa.

Al fons de l'escenari hi havia el tro per a la reina de la festa en lloc preeminent. En l'escenari hi havia, com era costum en els Jocs barcelonins respecte a personalitats de la cultura, quatre rètols amb el nom de vilassarencs il·lustres desapareguts i a qui es volia homenatjar. Aquests personatges eren Antoni Pou, Joan Pagès, Jaume Campins i Facundo Roldós.

El governador va obrir el certamen donant pas al president del Jurat n’Eduard Vidal i Valenciano que desde la tribuna d'oradors llegí el seu discurs presidencial "arrencant quasi en cada parrafo nutrits y entussiastas picaments de mans en quals espontáneas denmostracions hi prengué part tota la concurrència". Tot seguit el secretari llegí la memòria. La Flor Natural fou pel poema "La por" d'Emili Coca i Collado. Tot seguit el president proclamà reina de la festa a M. del Pilar de Pastors i de Magarola i, als acords de la música, el guanyador, junt amb representants del jurat, acompanyà a la reina fins al tron. Llegí l'obra guardonada Víctor Brossa.

La resta de premis es distribuí de la següent manera: el premi ofert per la Reina regent fou per Benigne Pallol i Bianchi amb "Amor de Madre", que fou llegida per Fèlix Batista i Pla. El premi ofert per Víctor Balaguer fou per l'obra "Joan I" d'Antoni Bori i Fontestà, qui la llegí. El premi ofert per Josep  Sagasta el guanyà Josep Abril i Suari. El premi ofert per Lluís G. Soler i Pla també fou per Antoni Bori per "La vida del mar" que llegí ell mateix. La ploma d'or la guanyà Antoni Ginebreda amb una composició que portava per lema: "L'homme n'est ni ange, ni bête.". El premi ofert per Joaquim Valentí el guanyà Angel Garriga i Boixador, un jove poeta, amb l'obra "Lo Rey del mar" llegint-la el mateix i essent rebuda amb molts aplaudiments. El premi ofert per Joseph Giribets es concedí a l'obra "Respha" de Jacint. Torras i Reyató, que fou llegida per Víctor Brossa. El premi ofert pels vilassarencs de Montevideo el rebé la composició "Lluny de la Pátria" de Manel Ribot i Serra, que no fou llegida per l'absència del seu autor. El premi de l’Ateneu Vilassanès de la Classe Obrera el rebé l'obra "Ventatjas que reporta la ensenyansa á la societat en general" de Josep Puig i Cadafalch i Casimir Brugués i Estaper. El premi ofert per Aleix Clapés l'obtingué Frederich Rahola per "El mar latino" i fou llegida per Damàs Calvet que ho feu per no trobar-se present l'autor i per l’interès en fer-ho del mateix Calvet. El premi de la Coopertativa Sant Antoni el rebé Manel Ribot i Serra. L'escultura de Torcuat Tassó anà a parar a l'obra "Lo petó" de Conrad Roure que tampoc era present i fou llegida pel mateix Calvet. El premi ofert per Rafel Monjo l'obtingué l'obra de Joan Duran Vives "Los ignorants son los negres de la casta blanca". El premi de Pere Sitjes Bassa l'obtingué Francesc Ubach i Vinyeta per "Oda a Balmes" i, finalment, el premi ofert per Josep Masriera fou per Josep Franquesa i Gomis pel poema  "Lo senyor Doctor". L'autor tampoc era present.

Tot seguit el secretari llegí el discurs de gràcies i es cremaren els plecs que contenien els noms dels autors no premiats. El governador tancà l'acte a 2/4 d'1 de la tarda.

En el dictamen del jurat es fan una sèrie de consideracions respecte al veredicte. Així es diu que el premi ofert per Jaume Almera fou declarat desert i que també havien d'haver quedat deserts els premis oferts per Josep Giribes i la Cooperativa Sant Antoni, i no haver-se adjudicat el de l’Ateneu Vilassanès, però el jurat acordà concedir-los. El primer a una poesia bíblica, el segon a un tema lliure i el tercer a un dels treballs en prosa que optava al premi de Rafel Monjo.

Així, resulta que el treball que Josep Puig i Cadafalch i Casimir Brugués havien presentat al premi ofert per Rafel Monjo, director de l'Escola Nàutica Mercantil, al treball sobre les “avantatges que representa l'ensenyament a la societat”; rebé el premi ofert per  l’Ateneu Vilassanès de la Classe Obrera, al “poema que millor demostri les avantatges que la instrucció reporta a l'obrer”, malgrat tractar-se d’un treball en prosa.

Entre totes les composicions que optaven als premis de tema lliure, el jurat diu que no n’hi ha cap que sobresurti per "sas qualitats extraordinarias ni que reveli un gran geni poétich". Però malgrat tot, moltes revelen les bones condicions dels autors. La Flor Natural a "La por" se li atorga "perque presenta alguna novetat en la elecció y desenrotllo del tema que's proposa y corre fluyda y lleugera des de'l comensament al final." La composició "Joan I" d'Antoni Bori i Fontestà, guanyadora de premi, el jurat diu que "te indicis de que ha sigut presentada á altre certámen" i es lamenta. "La vida del mar" ha sigut mereixedora del guardó, per la "galanura ab que descriu escenas que han de interessar á tots los fills de la costa.".

Respecte a les obres en prosa diu: "La major part son ben acabats y correctes, pero hi manca l'atreviment y, per consequencia, la novetat que cautiva. En més o ménos grau, tots participan més de la freda disertació académica, que de la nerviositat del polemista que te fé en una idea y trevalla ab energia pera ferla triumfar.". El dictamen és datat a Barcelona l'agost de 1887.

El discurs presidencial

El discurs d'Eduard Vidal i Valenciano començà justificant la seva participació en el jurat: "... perque en nosaltres ha arribat á esser part integrant de nostra existencia l'amor á la terra catalana, y axís com en la vida física se cau asfixiat quan se'ns roba l'ayre dins del qual respirém y vivim, crech que de tristor moririam si se'ns privaba de dedicar tota nostra activitat, tota nostra existencia á reconquistar quant havém perdut, ó mellor dit, quant se'ns ha arrebatat", i afegeix que no s'esperi d'ell un discurs ni acadèmic ni inaugural perquè no s'escauen en aquell entorn: "... aquí que tots venim conduits per lo mateix móvil y guiats al propi fi, aquí que no necessitem esforsos per convencer á ningú de la bondat dàquestas festas (...) crech que lo académich com la etiqueta foren ridiculs. (...) la festa que celebrém, com tots aquests certamens, sols los considero continuitat d'aquella que tots los anys celebrém á primers de maig,..."

Segueix dient que en aquells moments s'estan celebrant jocs arreu del país la qual cosa és una mostra de la recuperació i de l’arrelament en la població de la llengua catalana i del sentiment catalanista. Però fa un toc d'alerta crític a la proliferació de certàmens i a l’escàs nivell de la producció literària:

"Més aqueixa abundó de certámens, me fa temer per ells y m'atrevesch á donar desde aquest alt lloch la veu de alerta, (...) Mon resel es de que l'abundó d'aquestas festas literarias vinga en detriment de las mateixas.
Lo poble, aquí com per tot, es noveler com la maynada y sol cansarse fins de lo que més li agrada, si se li dona en excés; y d'aquí que temi, que lo qu'avuy acull ab entussiasme, demá ho rebia ab fredor, mes tart ab indiferentisme y d'aquest al descrédit y fins al ridicul, no hi ha mes que un sol pas."

La producció literària es devalua per l'excés de convocatòries; un mateix poema no premiat es presenta a d'altres fins que guanya. Els autors no tenen temps de treballar a consciència i escriuen qualsevol cosa a fi de poder presentar-se als múltiples certàmens. Diu: "... y aquesta producció vertiginosa á que se'ls incita, fa que las més de las composicions tingan que anar al certámen sense haberse madurat y pulit; y moltas vegadas hi ha que rebutjar composicions que de haverse cuydat ab amor, ó compost ab més pulidesa, á bon segur que donarian goig..."

No vol limitar les festes però: "si opino que deurian ordenarse y reglamentarse" i proposa fixar un calendari amb espais de temps suficients entre convocatòries, revisar els temes i renovar-ho periòdicament, en definitiva una especialització temàtica de cada certamen.

           
Finalment, "... permeteume tant sols, que avans de assentarme, feliciti coralment al poble de Sant Joan de Vilassá, que ha volgut figurar, y per cert que ho fa dignament, en lo llarch catálech dels que han obert certámens per demostrar que la terra catalana, pesia á qui pesia no morirá jamay; perque un poble que aá través de las calamitats que sobre ell han caygut y que lluytant ab las ambicions d'uns y lo indiferentisme dels altres ha conservat son carácter y llengua, y ab ella á despit de molts ha pregat á Deu, ha ensalsat la pátria y ha cantat l'amor; aquell poble fassian lo que fassian, diguin lo que diguin, aquest poble no pot morir."

Les figures del Centre Català al certamen de Vilassar de Mar

          
Una de les coses que més sorprèn és la composició del jurat. Era un jurat de prestigi literari i catalanista que comptava amb tres Mestres en Gai Saber: Damàs Calvet i de Budallès (1836-1891), Frederic Soler i Hubert (1839-1895) i Àngel Guimerà i Jorge (1845-1924); a banda del dramaturg Eduard Vidal i Valenciano (1839-1899) com a president i el mateix Valentí Almirall i Llozer (1841-1904).

         
A tenor d’aquests noms, queda clar que el certamen fou més seriós del que podrien semblar uns jocs florals de “comarques”. Aquell dia d’agost s’aplegaren a Vilassar de Mar els personatges més rellevants del Centre Català, en plena crisi i reunint als dos sectors enfrontats. En el jurat, d’una banda tenim al grup dels més progressistes però menys catalanistes de Valentí Almirall, amb Frederic Soler i Eduard Vidal, i de l’altra al sector conservador, però més catalanista, que girava a l’entorn del periòdic La Renaixença amb Àngel Guimerà i Damàs Calvet. Però a més, entre els participants guardonats en el certamen també trobem membres destacats del Centre Català, alguns vinculats a La Renaixença i al Centre Escolar Catalanista,  i que en la ruptura optaren per la Lliga de Catalunya. Així trobem a Jacint Torras i Reyató, que formà part de la primera junta directiva de la Lliga el 1887; Josep Franquesa i Gomis (1855-1930), de l’entorn de La Renaixença, Mestre en Gay Saber i dirigent de la Lliga després de l’escissió; el badaloní Antoni Bori i Fontestà (1862-1912), també vinculat al catalanisme conservador de La Renaixença i de La Veu del Montserrat on va col·laborar; l’escriptor nascut a Tiana Francesc Ubach i Vinyeta (1843-1913) membre del nucli fundador de La Renaixença el 1871; Emili Coca i Collado (1848-1920), un col·laborador de La Renaixença des dels inicis; o un jove Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), destacat dirigent del Centre Escolar Catalanista escindit. Altres com Conrad Roure i Bofill (1841-1928), amic i col·laborador de Frederic Soler i d’Eduard Vidal i Valenciano i que a l’any següent presidí els “Jocs Florals del primer diumenge de maig” convocats a iniciativa d’Almirall en oposició als Jocs oficials que havien estat ajornats (3), es decantaven més per l’opció d’Almirall.

        
També entre el nucli organitzador del certamen trobem, lògicament, destacats catalanistes com ara el notari Jaume Arús i Font (1840-1899), nascut a Canet de Mar però resident a Vilassar des del 1878, un notable activista que el 1892 participà en l’Assemblea de les Bases de Manresa i fundador, el 1897, de l’Agrupació Catalanista de Vilassar i l’any següent de l’Agrupació Catalanista de la Costa de Llevant; o el que fou secretari municipal de Vilassar Pere Julià i Sust (1861-1939), un escriptor lletraferit que el 1888 fou dels que signà el missatge a la Reina Regent, també delegat en l’Assemblea de les Bases de Manresa i que més tard milità en l’Agrupació Catalanista de la Costa de Llevant.

Cal dir que en cremar-se les pliques amb els noms del autors no premiats en el certamen desconeixem bona part dels personatges que assistiren a l’acte i que, lògicament, alguns també devien ser de relleu en els ambients catalanistes i floralescos. A més caldria afegir personatges rellevants que degueren participar com a espectadors i que desconeixem.

La major part d’aquests noms vinculats a La Renaixença els trobarem poc després, primer en la Lliga de Catalunya i el 1892 en l’Assemblea de les Bases de Manresa. Probablement ens trobem davant d’un dels darrers, sinó l’últim, dels actes públics del Centre Català abans de l’escissió del Centre Escolar Catalanista, que donà pas a la Lliga i que es produí un mes i mig escàs després de l’estada a Vilassar de Mar.

Conclusió

Com ja hem dit, l’interès literari de les obres premiades en aquest certamen resulta escàs però en canvi, la presencia de personatges de primera i segona fila del catalanisme resulta molt interessant. L’agost de 1887 es reuniren a Vilassar de Mar les figures capdavanteres del Centre Català en ple camí cap a l’escissió. Probablement és un dels darrers actes públics on coincideixen les dues tendències enfrontades en el sí del Centre abans de la ruptura definitiva.

S’intueix que al darrera de la iniciativa de convocar aquest certamen hi havia els homes del catalanisme de Vilassar, un Pere Julià i Sust o un Jaume Arús i Font per exemple, que temps després trobarem en les reunions de les Bases de Manresa. 

Notes

(1) Certamen de Sant Joan de Vilassá. Any 1887. Impr. La Renaixensa, Barcelona, 1887.

(2) La dedicatòria diu: "Al autor premiat D. Joseph Puig y Cadafalch" i ens indica clarament que el llibre fou propietat de l’insigne mataroní i que aquest rebé un premi per alguna obra en prosa que, malauradament no es reprodueix en el volum editat.

(3) La divisió política del catalanisme entre el Centre Català i la Lliga de Catalunya traslladà les tensions a l’elecció del Consistori dels Jocs del 1888. La candidatura presidida per Marià Aguiló i formada pel Baró de Tourtolon, Marcelino Menéndez y Pelayo, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Joaquim Cabot com a secretari, havia estat impulsada per la Lliga i el Centre Escolar Catalanista; mentre que alguns membres del Centre Català presentaren una altra candidatura que resultà derrotada per pocs vots i que la formaven homes tan diversos com Joan Mañé i Flaquer com a president  i Josep Balari i Jubany, Josep Lluís Pellicer, Eduard Vidal i Valenciano, Josep Martí i Folguera i Antoni Rubió i Lluch. Un dels motius que enfrontà aquestes candidatures fou l’Exposició Universal i arran de l’ajornament dels Jocs fins a finals de maig per a fer-los coincidir amb l’Exposició i que fossin presidits per la Reina Regent, el Centre Català retirà del cartell de premis el que oferia i Almirall proposà convocar uns jocs alternatius per a la data tradicional: el primer diumenge de maig. El Consistori d’aquells Jocs alternatius era clarament republicà i el formaven Conrad Roure com a president en substitució de Frederic Soler, Manuel de Lasarte, Josep M. Vallès, Rossend Arús, Joan Bru, Valentí Almirall i Maurici Vidal.