Després de l’extraordinari èxit dramatúrgic de
la dècada dels noranta, amb el nou segle XX, Àngel Guimerà s’adapta a les noves
demandes del públic diversificant la seva producció. Es decantarà així cap a un
model de teatre realista burgès amb el
referent, entre d’altres, del dramaturg italià Giuseppe Giacosa. Obres com Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902) o La
Miralta (1905) en seran la mostra. Però Guimerà no reeixí amb la fórmula i
reprengué la base naturalista que l’havia caracteritzat, conservant la
força dels drames de la dècada anterior amb obres com L’Eloi (1906), L’aranya
(1906) i Sol solet (1905).
Aquests dies, en el Teatre Nacional, Carlota Subirós ens presenta un muntatge
agosarat de Sol solet una mena de
“deconstrucció” del clàssic desconegut. Un text reduït, com el repertori de
personatges que passa a sis, però que s’amplia afegint-ne dos de nous, femenins.
Personatges que representen la llum i l’ombra i que focalitzen una mirada de
gènere sobre la protagonista. A més, una posada en escena, trencadora per a un
Guimerà, que reforça extraordinàriament la tensió amb l’espai, la llum i la
música.
No descobrirem res si diem que amb el títol Sol solet, Guimerà juga amb la paronomàsia
de «sol», astre, llum i «sol» persona sola. Un títol juganer de
ressons infantils que reporten al desarrelament dels personatges, especialment
el Jon, que poua en la seva orfenesa. El desarrelament i la marginalitat social
compartida per tants personatges guimerians, que explica la seva soledat. Uns
personatges que trobaran en l’amor l’única fórmula de redempció possible. I
aquest és el gran objecte de l’obra.
En el triangle amorós Jon-Munda-Hipòlit contrasten
dues classes d’amor. L’amor ingenu representat per Jon i l’amor passional de
desig visceral i sensualitat turbulenta, sadomasoquista, de Munda i Hipòlit. Un
personatge, Munda, insòlit a l’època per l’esbós de la sexualitat femenina que
presenta. Una passió vital i convulsa que porta al límit als protagonistes i
que, com ja havíem vist en les obres de la dècada anterior, exigirà el
desenllaç tràgic.
Si bé el tema de l’obra és una història de passions amoroses
amb protagonistes inadaptats, el centre, però, allò que condueix a l’esclat de
la passió amorosa vinculada al dolor com a redempció, és la solitud. Tots tres
protagonistes pateixen soledat, fruit de la seva inadaptació social. Són
personatges especials, que se surten de la norma establerta, són dissidents que
busquen, que lluiten per aferrar-se a una possibilitat de canvi en el seu mal
fat. I tots la troben en l’amor, el desig i la passió.
La salvació no serà possible, però. L’atzar fatal i
inexorable que persegueix els protagonistes acabarà triomfant malgrat els
esforços per evitar-ho. Munda, amb la força de la passió amorosa i la
determinació a superar una vida anodina, ja sigui amb Jon o amb Hipòlit, es
decanta per la passió salvatge renunciant a l’estabilitat. La força de Munda,
doncs, rau en la determinació d’elecció: ella tria lliurement el seu camí. Una
elecció que desencadena la tragèdia, la mort i el retorn a la soledat. En el
fons, un final apoteòsic que ja havíem vist semblantment a Terra baixa.
La força de Sol solet
recau en el contrast de la força passional dels protagonistes i els conflictes
que desencadenen, i també en els recursos efectistes d’un final tràgic. Però
també, en l’escenografia. Una escenografia molt
encertada que amb la sobrietat de l’espai escènic reforça i tensa el món dels
personatges “marginals” guimerians. Un món en què les escenes es
desenvolupen àgilment amb entrada i sortida de personatges que es mouen per
l’escena focalitzats per la Llum –el personatge simbòlic que en ressalta
aspectes il·luminant-los a l’Ombra, l’espectador– en un deambular entre llum i ombra, entre llum
i foscor. Justament la mirada que se’ns proposa: l’escrutini de l’ombra, les
ombres, dels personatges, del costat ocult de l’ànima.
En definitiva, una mirada contemporània sobre un gran clàssic
guimerià oblidat des de l’estrena. I quin dubte hi
ha que parlar de les soledats dels personatges i de la hipocresia social és
contemporani, i, no en va, la seva incapacitat per gestionar emocions,
sentiments i passions, és universal.
