Coberta del llibre presentat el 4-12-13 |
Qui
coneixem la trajectòria de la Margarida sabem del rigor, l’esforç i la qualitat
del seu treball, i per això quan em parlà d’aquest darrer, no vaig dubtar del
seu interès i de la seva qualitat. Però la realitat és que el llibre supera
totes les expectatives; perquè el resultat no és només el d’una recerca que
s’ha pogut publicar, penso que aquest llibre serà una eina necessària per a
seguir profunditzant en el coneixement del nostre passat més proper, sense
dubte el de la seva etapa més dramàtica. Però, a més, és una gran fotografia de
la societat mataronina d’aquells anys, construïda des del més rigorós detall,
píxel a píxel. Aquest és un dels grans valors de l’obra de la Margarida, la
capacitat d’oferir-nos una visió de conjunt rigorosa i sectorialment amplia i
contrastada en el detall.
Sovint
als historiadors locals el que ens manca és aquesta visió. A Mataró tenim una
gran abundància d’estudis sectorials de gran nivell però en canvi no sovintegen
gaire les visions de conjunt rigoroses. I cal destacar l’extraordinària tasca
feta per l’autora amb el buidatge de fons d’arxiu i hemeroteques que sovint
l’han dut kilòmetres Castella enllà. I per descomptat, la ingent feina que
representa la documentació oral recollida de 65 entrevistes personals de
recuperació de memòria històrica.
La postguerra a Mataró
1939-1952, lògicament abraça des de l’ocupació
franquista de la Ciutat fins a principis dels cinquanta pel canvi de la
conjuntura internacional que obliga al règim franquista a adaptar-s’hi. I tot
aquest període s’organitza en dos grans capítols que condicionen tanmateix les
circumstàncies internacionals i la seva repercussió en el règim, amb l’acabament
de la segona Guerra Mundial i la desfeta del nazisme.
I
aquest és un dels altres aspectes que m’agradaria destacar. L’amenitat d’un estil
que recau en la força d’un discurs narratiu pedagògic, on els fets, les
vivències humanes i els records contrastats, la documentació estudiada i les
anàlisis rigoroses, són contextualitzades amb el que passava a la resta de
Catalunya i la realitat internacional.
Entrant
ja plenament en el contingut, no explicaré el llibre però si que en vull donar
algunes pinzellades que ens serviran de tastet de l’ambiciosa obra de la Margarida.
En
llegeixo un fragment:
“...riuades
de civils, militars, famílies senceres amb carros, cotxes i camions
transportant matalassos, màquines de cosir i tota mena d’estris. Hi havia una
gran gentada que anava a peu, altres carregats amb farcells o arrossegant un
carro, carregats de maletes i flassades. La gent que fugia atemorida, ho feia
amb cara d’angúnia, d’incertesa i de temença perquè no sabia què trobaria ni on
aniria a raure. (...) el panorama era dramàtic, es veien fileres de vehicles de
totes menes que avançaven a poc a poc o a batzegades (...) el dia 25 de gener,
enmig de les trifulgues, morí atropellada per un vehicle una nena de 8 anys,
Lucinda Sánchez”.
Aquesta
imatge d’èxode, no per coneguda i repetida, no deixa d’il·lustrar el que va
representar l’adveniment del franquisme: l’enfonsament d’un món, d’un projecte
capdavanter en molts sentits, amb mancances també, i errors, però en definitiva,
l’aniquilació de la il·lusió i l’esperança en poder canviar les condicions de
vida i avançar en el progrés de la societat.
I
quina imatge tan forta la d’aquella nena de 8 anys atropellada a Mataró, com a
metàfora del futur escapçat que s’imposava.
Des
d’aquest moment, Margarida ens ofereix un viatge al procés de construcció d’un
nou règim, d’una nova societat que poua en allò més profund i inamovible perpetuat
decennis d’anys enrere i emmirallat en els mecanismes de control dels règims
feixistes d’Europa.
Així,
assistirem a la constitució del nou règim amb el desmantellament del vigent. Esborrar
el passat i establir les bases estructurals d’un nou règim que no és nou perquè
ve del passat, en el sentit que són els mateixos grups socials que sempre han
tingut el poder.
Amb una
forma perfectament calculada i planificada es tractava de deixar el país sense
quadres, sense el mínim embrió d’organització social que no fos controlat i el
gran mitjà per a l’èxit serà la por. Una por que com es palesa molt bé en el
llibre serà generalitzada i junt amb la repressió més ferotge dels primers
anys, marcarà tota una generació. És una repressió que sovint es mostra amb
caràcter merament de revenja cap als vençuts i més coercitiva en tots els
àmbits de la vida i encaminada al control de la població. Es tractava de muntar
un nou sistema, s’havia de desfer tot l’existent i construir noves estructures
però per a això calia adeptes. Pensem que tota aquesta feina de control i
vigilància la feia la Falange i que aquesta organització com a tal no va
existir a Mataró fins el 1939. Per tant s’ha de nodrir de quadres d’adeptes,
primer provinents de les oligarquies locals però també d’altres sectors, cosa
que farà que sigui una organització molt heterogènia mancada de cohesió i que respongui
a interessos diversos: pròpiament de la Falange que ha integrat a oportunistes
i desenganyats, els excombatents i els excaptius, que ja tenien organització
pròpia, però també de les opcions polítiques que havien recolzat el cop d’estat
inicialment: els tradicionalistes, els catòlics, els carlins, els monàrquics o
els cedistes. I d’aquesta pretesa unitat en sorgirà la dificultat de constituir
unes Comissions gestores, els ajuntaments, estables i continuats.
Paral·lelament
a l’intent de restablir la normalitat en els serveis començarà la repressió:
condemnes a mort, amb els casos emblemàtics de l’alcalde Josep Abril o Joan
Peiró, els processos sumaríssims, els empresonaments, les depuracions (del
personal administratiu de l’Ajuntament, de mestres de l’Escola d’Arts i Oficis,
de la Banda Municipal o de metges i en alguna fàbrica també).
I
s’engega el procés de confiscació de patrimoni de les entitats polítiques,
sindicals, cooperativistes i les culturals i de lleure que havien estat fidels
a la República (l’Ateneu Popular, la Societat Iris, el Casal de la Unió de
Cooperatives i altres). Algunes entitats van tancar definitivament altres només
fou provisional i funcionaren sota un estricte control i hi hagué però una
especial repressió contra el cooperativisme. A dirigir aquestes entitats s’hi
situà persones afins al règim i molt patrimoni va passar a la Falange.
I
tot aquest procés el trobarem explicat en detall i coneixerem els protagonistes
d’aquests moments i com el procés es va endurint amb el control de la Comissió
Gestora per part de Falange i els sectors més ultres. Serà el moment que, per
exemple, hi haurà mataronins que s’apuntaran a la División Azúl per anar a
lluitar contra el comunisme, alguns però motivats per les 226 pessetes de la
paga mensual.
S’esborren
símbols i per a fomentar el suport i la
recerca d’adeptes i lluir el seu triomf seran anys de desfilades uniformades
pel centre de Mataró. I descobrirem els esforços mobilitzadors de les
autoritats locals per la visita de Franco el 1942, amb la detenció preventiva
el dia abans de persones amb antecedents de compromís polític. Aquestes
demostracions, com ens explica la Margarida, servien d’autoafirmació dels
vencedors i per a l’eufòria d’una banda i també per a la constatació de la
impotència dels vençuts i el pessimisme de l’altra.
Una
anàlisi acurada ens posarà a la vista les organitzacions del règim, la Falange
tan esmentada però que, al cap i a la fi, no acabarà d’aconseguir el poder
pretès, la Secció Femenina, el Frente de Juventudes o la Central Nacional
Sindicalista i els seus dirigents i membres destacats.
Una
anàlisi que es repetirà en el camp sindical desvetllant-nos les condicions de
treball i la lluita sindical clandestina i les diverses vagues que
sotraguejaren les fàbriques de Mataró amb el gran paper de les dones
treballadores que portaren el pes de la lluita i aquí hi trobarem a la Pepa
Maca, la Josepa Agramunt, i a tantes altres dones.
També
sabrem de les condicions de vida amb les restriccions d’aigua i d’electricitat,
el racionament, les penúries econòmiques i alimentàries, l’estraperlo i la corrupció.
Molt
interessant també és l’apartat dedicat a la sanitat, que em sembla que és una
de les primeres vegades que s’encara. Les malalties, entre 1939 i 1940, es
converteixen en epidèmies, la verola, el tifus o la sarna, degut d’una banda a
la manca de defenses i la malnutrició i de l’altra a la proliferació de focus
infecciosos per la manca de clor per tractar l’aigua, per exemple.
Un
altre apartat de gran interès és el que es dedica a l’ensenyament. Des del
primer moment la política educativa franquista va anar encaminada a destruir
sense contemplacions l’obra de l’escola republicana, des del laïcisme, la
coeducació o els avenços pedagògics del magisteri i, per descomptat
l’organització administrativa democràtica. I el panorama que ens oferirà el
Mataró d’aquests moments serà el de la depuració de mestres nacionals, aquí
l’autora ens explicarà detalladament com s’esdevenia el procés de depuració. I
s’afavorirà l’ensenyament privat, en especial el religiós i, per descomptat es
tancaran les Escoles racionalistes.
I
també sabrem del lleure dels mataronins d’aquests anys. Són anys de desfilades
patriòtiques i processons religioses. Personalment m’ha interessat molt
l’apartat dedicat al teatre. Molt aviat es comença a representar els Pastorets,
excepcionalment en català, en quatre sales: la Sala Cabañes, La Saleta, el
Foment i el teatre de la Coma. Tots ells vinculats a institucions religioses i,
per aquest motiu no es podien fer representacions mixtes, l’única excepció era
el personatge de la Mare de Déu. I això ens exemplifica el retrocés a decennis
d’anys enrere quan en alguna representació d’aquestes característiques s’havia
donat el cas que el personatge femení lluïa una poc dissimulada barba. Poc a
poc però, aniran recuperant l’activitat altres teatres, aquests ja no vinculats
a les institucions religioses, el Clavé, el Monumental, la Unió de
Cooperatives.
Bé,
no ens hi podem entretenir, però el capítol dedicat al lleure, l’esport, les
entitats i l’activitat cultural és d’allò més interessant i atractiu.
La
segona part ve determinada per l’adaptació del règim a la conjuntura
internacional. Els anys 1945 i 1946, són anys d’incertesa per als vencedors i
d’eufòria per als vençuts en l’esperança d’una intervenció de les potencies
aliades contra Franco. I aquesta por provocarà l’adaptació del franquisme
rentant-se la imatge de cara enfora i, poc a poc, entreobrint-se alguna
escletxa. El període el marcarà el nou sistema de govern municipal a partir de
la representació per terços corporatius (les eleccions municipals). Veurem els
tripijocs per aconseguir el resultat desitjat i el desencís dels ciutadans, si
és que algú n’havia arribat a dubtar, en veure que en res havia canviat res. Paral·lelament
assistirem a la pèrdua de pes de la Falange i a l’aparició de noves entitats
catòliques de marcat interès cultural. Poc a poc el somort món cultural
mataroní anirà reconstituint-se, seran els anys de les tertúlies i les entitats
que Margarida ens anirà desgranant i dels personatges d’una època que malgrat
la duresa és culturalment rica. Trobarem un Puig i Cadafalch o un Marià Ribas,
Punsola, Reniu, Terri, els cineastes Fité i Pruna, els músics Torra, Tutó o
Vilamanyà, l’Esteve Albert o l’Antoni Comas per citar-ne alguns. Són les
escletxes que permetia el règim i que s’aprofitaven fins on es podia. Serà
també l’etapa de la presa de consciència de la necessitat d’organització obrera
per a la lluita amb vagues repetides entre 1942 i 1951.
Finalment,
el 1955 l’Ajuntament presidit per Pedro Crespo portarà l’estabilitat al govern
municipal ja que en ser una persona no vinculada a les famílies tradicionals,
era de Sevilla, no formava part dels grups de pressió que es disputaven el
govern.
I
podríem parlar de moltíssimes coses més, segur que cada lector trobarà nous
temes que el sorprendran i el faran reflexionar. Per part meva casi que ho
deixaria aquí, felicitar-te un cop més pel teu treball i, si m’ho permets i ja
només per acabar, m’agradaria llegir un fragment d’un poema, d’un poeta que va
sobreviure la guerra, s’exilià i fou internat a un camp de concentració i que
als anys quaranta tornà a Mataró trobant-se aquesta desfeta que ens expliques
en el llibre, i que malgrat aquell futur escapçat de la nena que parlàvem al
començament, ens mostra que sempre hi va haver un esperit d’esperança, malgrat
tot.
Són
uns versos de Josep Punsola escrits el 1940 referits a la pau imposada pel
vencedor com una primavera enlluernadora. Diu així:
Voldria austeritat, i no
alegria.
Un xic trist tothom, però ben serè;
apurant amb odi l’amargor de cada dia,
i quan l’hora sigui, castigar; perquè?,
tanta llum, tantes flors, tantes cançons,
i no es com totes aquesta Primavera:
La terra nostra te reixes i presons,
i molta gent que sofreix, al seu darrera.
I no és humà, no és
nostre anar sentint,
amb joia, nostra sang dins de les venes,
quan tanta sang germana es va morint
escortada de martiris i cadenes.
Ja arribarà la nostra
hora, la de viure,
la de càntics i músiques triomfals...
Ara, a fer, de terra nostra, terra lliure!
A
conquerir les Primaveres Immortals!
(*) Parlament pronunciat per l'autor durant la presentació del llibre a la Biblioteca Antoni Comas de Mataró el 4 de desembre de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada