El Blog d'en Jaume Vellvehí


dijous, 5 de desembre del 2013

"La postguerra a Mataró 1939-1952" de Margarida Colomer (*)


Coberta del llibre presentat el 4-12-13

Qui coneixem la trajectòria de la Margarida sabem del rigor, l’esforç i la qualitat del seu treball, i per això quan em parlà d’aquest darrer, no vaig dubtar del seu interès i de la seva qualitat. Però la realitat és que el llibre supera totes les expectatives; perquè el resultat no és només el d’una recerca que s’ha pogut publicar, penso que aquest llibre serà una eina necessària per a seguir profunditzant en el coneixement del nostre passat més proper, sense dubte el de la seva etapa més dramàtica. Però, a més, és una gran fotografia de la societat mataronina d’aquells anys, construïda des del més rigorós detall, píxel a píxel. Aquest és un dels grans valors de l’obra de la Margarida, la capacitat d’oferir-nos una visió de conjunt rigorosa i sectorialment amplia i contrastada en el detall.

Sovint als historiadors locals el que ens manca és aquesta visió. A Mataró tenim una gran abundància d’estudis sectorials de gran nivell però en canvi no sovintegen gaire les visions de conjunt rigoroses. I cal destacar l’extraordinària tasca feta per l’autora amb el buidatge de fons d’arxiu i hemeroteques que sovint l’han dut kilòmetres Castella enllà. I per descomptat, la ingent feina que representa la documentació oral recollida de 65 entrevistes personals de recuperació de memòria històrica.

La postguerra a Mataró 1939-1952, lògicament abraça des de l’ocupació franquista de la Ciutat fins a principis dels cinquanta pel canvi de la conjuntura internacional que obliga al règim franquista a adaptar-s’hi. I tot aquest període s’organitza en dos grans capítols que condicionen tanmateix les circumstàncies internacionals i la seva repercussió en el règim, amb l’acabament de la segona Guerra Mundial i la desfeta del nazisme.
I aquest és un dels altres aspectes que m’agradaria destacar. L’amenitat d’un estil que recau en la força d’un discurs narratiu pedagògic, on els fets, les vivències humanes i els records contrastats, la documentació estudiada i les anàlisis rigoroses, són contextualitzades amb el que passava a la resta de Catalunya i la realitat internacional.

Entrant ja plenament en el contingut, no explicaré el llibre però si que en vull donar algunes pinzellades que ens serviran de tastet de l’ambiciosa obra de la Margarida.

En llegeixo un fragment:

“...riuades de civils, militars, famílies senceres amb carros, cotxes i camions transportant matalassos, màquines de cosir i tota mena d’estris. Hi havia una gran gentada que anava a peu, altres carregats amb farcells o arrossegant un carro, carregats de maletes i flassades. La gent que fugia atemorida, ho feia amb cara d’angúnia, d’incertesa i de temença perquè no sabia què trobaria ni on aniria a raure. (...) el panorama era dramàtic, es veien fileres de vehicles de totes menes que avançaven a poc a poc o a batzegades (...) el dia 25 de gener, enmig de les trifulgues, morí atropellada per un vehicle una nena de 8 anys, Lucinda Sánchez”.

Aquesta imatge d’èxode, no per coneguda i repetida, no deixa d’il·lustrar el que va representar l’adveniment del franquisme: l’enfonsament d’un món, d’un projecte capdavanter en molts sentits, amb mancances també, i errors, però en definitiva, l’aniquilació de la il·lusió i l’esperança en poder canviar les condicions de vida i avançar en el progrés de la societat.

I quina imatge tan forta la d’aquella nena de 8 anys atropellada a Mataró, com a metàfora del futur escapçat que s’imposava.

Des d’aquest moment, Margarida ens ofereix un viatge al procés de construcció d’un nou règim, d’una nova societat que poua en allò més profund i inamovible perpetuat decennis d’anys enrere i emmirallat en els mecanismes de control dels règims feixistes d’Europa.

Així, assistirem a la constitució del nou règim amb el desmantellament del vigent. Esborrar el passat i establir les bases estructurals d’un nou règim que no és nou perquè ve del passat, en el sentit que són els mateixos grups socials que sempre han tingut el poder.

Amb una forma perfectament calculada i planificada es tractava de deixar el país sense quadres, sense el mínim embrió d’organització social que no fos controlat i el gran mitjà per a l’èxit serà la por. Una por que com es palesa molt bé en el llibre serà generalitzada i junt amb la repressió més ferotge dels primers anys, marcarà tota una generació. És una repressió que sovint es mostra amb caràcter merament de revenja cap als vençuts i més coercitiva en tots els àmbits de la vida i encaminada al control de la població. Es tractava de muntar un nou sistema, s’havia de desfer tot l’existent i construir noves estructures però per a això calia adeptes. Pensem que tota aquesta feina de control i vigilància la feia la Falange i que aquesta organització com a tal no va existir a Mataró fins el 1939. Per tant s’ha de nodrir de quadres d’adeptes, primer provinents de les oligarquies locals però també d’altres sectors, cosa que farà que sigui una organització molt heterogènia mancada de cohesió i que respongui a interessos diversos: pròpiament de la Falange que ha integrat a oportunistes i desenganyats, els excombatents i els excaptius, que ja tenien organització pròpia, però també de les opcions polítiques que havien recolzat el cop d’estat inicialment: els tradicionalistes, els catòlics, els carlins, els monàrquics o els cedistes. I d’aquesta pretesa unitat en sorgirà la dificultat de constituir unes Comissions gestores, els ajuntaments, estables i continuats.

Paral·lelament a l’intent de restablir la normalitat en els serveis començarà la repressió: condemnes a mort, amb els casos emblemàtics de l’alcalde Josep Abril o Joan Peiró, els processos sumaríssims, els empresonaments, les depuracions (del personal administratiu de l’Ajuntament, de mestres de l’Escola d’Arts i Oficis, de la Banda Municipal o de metges i en alguna fàbrica també).

I s’engega el procés de confiscació de patrimoni de les entitats polítiques, sindicals, cooperativistes i les culturals i de lleure que havien estat fidels a la República (l’Ateneu Popular, la Societat Iris, el Casal de la Unió de Cooperatives i altres). Algunes entitats van tancar definitivament altres només fou provisional i funcionaren sota un estricte control i hi hagué però una especial repressió contra el cooperativisme. A dirigir aquestes entitats s’hi situà persones afins al règim i molt patrimoni va passar a la Falange.

I tot aquest procés el trobarem explicat en detall i coneixerem els protagonistes d’aquests moments i com el procés es va endurint amb el control de la Comissió Gestora per part de Falange i els sectors més ultres. Serà el moment que, per exemple, hi haurà mataronins que s’apuntaran a la División Azúl per anar a lluitar contra el comunisme, alguns però motivats per les 226 pessetes de la paga mensual.

S’esborren símbols i per a fomentar el suport  i la recerca d’adeptes i lluir el seu triomf seran anys de desfilades uniformades pel centre de Mataró. I descobrirem els esforços mobilitzadors de les autoritats locals per la visita de Franco el 1942, amb la detenció preventiva el dia abans de persones amb antecedents de compromís polític. Aquestes demostracions, com ens explica la Margarida, servien d’autoafirmació dels vencedors i per a l’eufòria d’una banda i també per a la constatació de la impotència dels vençuts i el pessimisme de l’altra.

Una anàlisi acurada ens posarà a la vista les organitzacions del règim, la Falange tan esmentada però que, al cap i a la fi, no acabarà d’aconseguir el poder pretès, la Secció Femenina, el Frente de Juventudes o la Central Nacional Sindicalista i els seus dirigents i membres destacats.

Una anàlisi que es repetirà en el camp sindical desvetllant-nos les condicions de treball i la lluita sindical clandestina i les diverses vagues que sotraguejaren les fàbriques de Mataró amb el gran paper de les dones treballadores que portaren el pes de la lluita i aquí hi trobarem a la Pepa Maca, la Josepa Agramunt, i a tantes altres dones.

També sabrem de les condicions de vida amb les restriccions d’aigua i d’electricitat, el racionament, les penúries econòmiques i alimentàries, l’estraperlo i la corrupció.

Molt interessant també és l’apartat dedicat a la sanitat, que em sembla que és una de les primeres vegades que s’encara. Les malalties, entre 1939 i 1940, es converteixen en epidèmies, la verola, el tifus o la sarna, degut d’una banda a la manca de defenses i la malnutrició i de l’altra a la proliferació de focus infecciosos per la manca de clor per tractar l’aigua, per exemple.

Un altre apartat de gran interès és el que es dedica a l’ensenyament. Des del primer moment la política educativa franquista va anar encaminada a destruir sense contemplacions l’obra de l’escola republicana, des del laïcisme, la coeducació o els avenços pedagògics del magisteri i, per descomptat l’organització administrativa democràtica. I el panorama que ens oferirà el Mataró d’aquests moments serà el de la depuració de mestres nacionals, aquí l’autora ens explicarà detalladament com s’esdevenia el procés de depuració. I s’afavorirà l’ensenyament privat, en especial el religiós i, per descomptat es tancaran les Escoles racionalistes.

I també sabrem del lleure dels mataronins d’aquests anys. Són anys de desfilades patriòtiques i processons religioses. Personalment m’ha interessat molt l’apartat dedicat al teatre. Molt aviat es comença a representar els Pastorets, excepcionalment en català, en quatre sales: la Sala Cabañes, La Saleta, el Foment i el teatre de la Coma. Tots ells vinculats a institucions religioses i, per aquest motiu no es podien fer representacions mixtes, l’única excepció era el personatge de la Mare de Déu. I això ens exemplifica el retrocés a decennis d’anys enrere quan en alguna representació d’aquestes característiques s’havia donat el cas que el personatge femení lluïa una poc dissimulada barba. Poc a poc però, aniran recuperant l’activitat altres teatres, aquests ja no vinculats a les institucions religioses, el Clavé, el Monumental, la Unió de Cooperatives.

Bé, no ens hi podem entretenir, però el capítol dedicat al lleure, l’esport, les entitats i l’activitat cultural és d’allò més interessant i atractiu.

La segona part ve determinada per l’adaptació del règim a la conjuntura internacional. Els anys 1945 i 1946, són anys d’incertesa per als vencedors i d’eufòria per als vençuts en l’esperança d’una intervenció de les potencies aliades contra Franco. I aquesta por provocarà l’adaptació del franquisme rentant-se la imatge de cara enfora i, poc a poc, entreobrint-se alguna escletxa. El període el marcarà el nou sistema de govern municipal a partir de la representació per terços corporatius (les eleccions municipals). Veurem els tripijocs per aconseguir el resultat desitjat i el desencís dels ciutadans, si és que algú n’havia arribat a dubtar, en veure que en res havia canviat res. Paral·lelament assistirem a la pèrdua de pes de la Falange i a l’aparició de noves entitats catòliques de marcat interès cultural. Poc a poc el somort món cultural mataroní anirà reconstituint-se, seran els anys de les tertúlies i les entitats que Margarida ens anirà desgranant i dels personatges d’una època que malgrat la duresa és culturalment rica. Trobarem un Puig i Cadafalch o un Marià Ribas, Punsola, Reniu, Terri, els cineastes Fité i Pruna, els músics Torra, Tutó o Vilamanyà, l’Esteve Albert o l’Antoni Comas per citar-ne alguns. Són les escletxes que permetia el règim i que s’aprofitaven fins on es podia. Serà també l’etapa de la presa de consciència de la necessitat d’organització obrera per a la lluita amb vagues repetides entre 1942 i 1951.

Finalment, el 1955 l’Ajuntament presidit per Pedro Crespo portarà l’estabilitat al govern municipal ja que en ser una persona no vinculada a les famílies tradicionals, era de Sevilla, no formava part dels grups de pressió que es disputaven el govern.

I podríem parlar de moltíssimes coses més, segur que cada lector trobarà nous temes que el sorprendran i el faran reflexionar. Per part meva casi que ho deixaria aquí, felicitar-te un cop més pel teu treball i, si m’ho permets i ja només per acabar, m’agradaria llegir un fragment d’un poema, d’un poeta que va sobreviure la guerra, s’exilià i fou internat a un camp de concentració i que als anys quaranta tornà a Mataró trobant-se aquesta desfeta que ens expliques en el llibre, i que malgrat aquell futur escapçat de la nena que parlàvem al començament, ens mostra que sempre hi va haver un esperit d’esperança, malgrat tot.
Són uns versos de Josep Punsola escrits el 1940 referits a la pau imposada pel vencedor com una primavera enlluernadora. Diu així:

                      Voldria austeritat, i no alegria.
              Un xic trist tothom, però ben serè;
              apurant amb odi l’amargor de cada dia,
              i quan l’hora sigui, castigar; perquè?,
              tanta llum, tantes flors, tantes cançons,
              i no es com totes aquesta Primavera:
              La terra nostra te reixes i presons,
              i molta gent que sofreix, al seu darrera.

                       I no és humà, no és nostre anar sentint,
             amb joia, nostra sang dins de les venes,
             quan tanta sang germana es va morint
             escortada de martiris i cadenes.

                     Ja arribarà la nostra hora, la de viure,
               la de càntics i músiques triomfals...
              Ara, a fer, de terra nostra, terra lliure! 
A conquerir les Primaveres Immortals!

 (*) Parlament pronunciat per l'autor durant la presentació del llibre a la Biblioteca Antoni Comas de Mataró el 4 de desembre de 2013.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars