Article publicat a Diaridemataro.cat el
26-04-2009
La primera comunitat monàstica femenina de l'orde del Cister fundada a Catalunya, fou el monestir de Santa Maria de Valldemaria a mitjans del segle XII. S'havia aixecat en un paratge erm en terme de Maçanet de la Selva, gairebé fent de partió amb el de Tordera. Malgrat haver fundat el monestir de Sant Feliu de Cadins a l'Alt Empordà i la priora Ermessenda haver-ne esdevingut l'abadessa, Valldemaria no va passar de ser un petit priorat amb mitja dotzena de monges. Des de les primeres notícies d'aquest cenobi femení sabem que va disposar de la protecció tant de l'aristocràcia local com de la comtal. Bé, més concretament de les dones d'aquesta aristocràcia. Per exemple: el 1156 la vescomtessa de Cabrera donà 20 sous a "les bones dones de Valldemaria"; el 1164 Almodis, la filla de Ramon Berenguer III, va donar diferents alous; el 1214 Ermessenda de Cartellà va fer importants donacions, o l'any 1363 que la vescomtessa Timbors de Cabrera, com uns anys abans ja havia fet, intercedí per les monges demanant al bisbe de Girona que posés remei als abusos que s'estaven produint en el monestir.
Amb aquest darrer exemple, se'ns desvetlla certa curiositat sobre les viscissituds per les que una petita comunitat de dones devia passar en aquells temps en una zona apartada - i com diuen els documents erma - bo i la proximitat del Camí Ral, l'antiga Via Augusta que l'amic Joan Bou situa a tocar del monestir contràriament a l'opinió estesa que l'aparta força més. Si amb la crisi baixmedieval que afectà en general al món monàstic, comunitats masculines com ara Santa Maria de Roca Rossa a Tordera entraren en davallada degenerant-se en gran mesura la convivència, què no devia passar a Valldemaria?.
Els monestirs, com a centres de poder i d'influència social, generaven, i alhora n'estaven sotmesos, jocs d'interessos. Per exemple, no devia ser pas fàcil entrar en la comunitat. D'una banda havia d'haver suficients recursos per a mantenir un nombre concret de monges i per tant l'admissió seria restringida; però de l'altra, també interessava admetre monges procedents de famílies benestants a fí que poguessin aportar recursos.
Un cas: l'any 1347 un jurista de Girona anomenat Guillem Sa Serra, s'adreçava a la comunitat recomanant les seves dues germanes per entrar al monestir per voluntat pròpia. En canvi, poc després, el 1355, sembla que les monges de Valldemaria haurien fet mans i mànigues per convèncer la jove Constança de Santantoni, filla de Pere de Santantoni, un reconegut i acabalat jurista d'Hostalric, per a què es fes monja. Sembla que l'hauríen seduït i que les hauria donat tots els seus béns. Es veu que la família degué posar el crit al cel, més ben dit en el bisbat, i el bisbe de Girona convocà les monges davant seu. El bisbe inicià un procés per a excomunicar-les però la vescomtessa Timbors de Cabrera, pocs dies després, va intercedir davant la seu episcopal en relació a l'afer de Constança. Per això, el senyor bisbe comunicà a la vescomtessa que es prorrogaria el termini per a excomunicar-les. Exigí però, que conduissin a Constança davant la seva presència. El trasllat fins al palau episcopal, intueixò que a desgrat, va ocasionar una despesa de 81 lliures que va avançar el pròpi bisbe a Jaume d'Hospital, ciutadà de Girona, a compte de Constança.
L'afer es degué allargar força per la lluita d'interessos econòmics doncs el 1358 el bisbe hagué de decidir sobre la disputa entre la priora Alamanda de Valldemaria i Guillem Aumar d'Hostalric, que feia de tutor de Pere i Constança, fills de Pere de Santantoni. La disputa versava sobre 5780 sous que pertanyien a la tutoria, i la priora en reivindicava una part per haver entrat Constança al monestir com a monja. Finalment, el bisbe decidí que el monestir de Valldemaria en rebés 2000.
La complexitat de la vida en condicions de precarietat i en un context de difícultats econòmiques, com ja es palesa de força temps abans amb qüestions per violació de la intimitat del monestir o dels seus límits, o per robatoris que pateix la comunitat, va anar a més en endavant.
Per exemple l'any 1364, la jove Constança, ara ja una monja més en la comunitat, és una de les implicades en un nou afer. Desconec els motius, però el cas és que l'abat de Poblet s'encarregà d'una comissió per tal de destituir la priora, i malgrat que uns dies després s'ordenava sobresseure el procediment, al final, i davant la negativa a presentar-se davant el tribunal, s'excomunicava per contumàcia a Sibil·la de Reixach, Constança de Santantoni, Constança de Palafolls, Constança de Reixach i Margarida Estruch, totes elles monges de Valldemaria. I malgrat que la vescomtessa Timbors de Cabrera tornà a intercedir per les seves protegides i s'alçà provisionalment l'excomunió, al cap i a la fí, la priora fou destituïda per excomunió i totes les monges excomunicades. A més, el bisbe es va fer càrrec dels béns del monestir mentre no s'escullís una nova priora.
Com que el procés es preveia llarg i com que la situació de precarietat s'agreujava per haver-se segrestat les rendes del monestir degut a l'excomunió de les monges, es va considerar que no calia que morissin de gana i se'ls va permetre el proveïment d'aliments. La tossuderia a no doblegar-se davant el bisbe les sortí cara a aquelles dones.
La cosa anà empitjorant i l'any 1376 la pobresa era tal que la comunitat de Valldemaria ja no podia mantenir el capellà a càrrec del culte en l'església. Assabentat el bisbe, va autoritzar als capellans de Tordera, Vidreres i Maçanet a celebrar-hi misses els dies de festa i per torns. Ves a saber si anar a dir missa al monestir representava algun privilegi o no, la qüestió és que un parell d'anys després hi hagué una disputa -qui sap si no fou en motiu del servei al monestir- entre dos capellans en el bosc de Valldemaria. S'arribà al punt que un va matar l'altre i va fugir cap a l'Urgell on se li va perdre definitivament la pista.
La protectora Timbors ja havia deixat d'intercedir per les monges perquè se n'havia anat a l'altre barri feia poc. Però malgrat la seva desaparició, les nostres monges encara trobarien cert favor en la seva successora, la vescomtessa Margarida de Foix, que en el seu testament va instituir el benefici de Sant Miquel en el monestir de Valldemaria.
Un segle després, un altre rampell de tossuderia de les monges va trencar altre cop la calma d'aquell lloc erm. L'any 1492, en morir la priora Aldonça de Palol, le monges elegiren a Isabel Pasqual per a substituir-la en el càrrec. Però ves per on, al bisbe de torn no li va fer el pes i va preferir nomenar successora a Violant de Biure, que curiosament era parenta seva. Ah però! les monges havien elegit democràticament una successora i no estaven per a imposicions, per això van recórrer al Tribunal de la Rota que, finalment, els donà la raó i condemnà la candidata del bisbe de Girona per espoliació.
Al final però, ja sigui per la difícil subsistència per manca de recursos o perquè el bisbe ja en tenia prou, el priorat de Valldemaria va passar a dependre del monestir de Sant Daniel de Girona. Poc després i tombant ja el segle XVI, les darreres monges van abandonar Valldemaria que fou arrendat als Jalpí de Tordera, una família que, d'una manera o una altra, no parava d'augmentar el patrimoni.
Bibliografia:
Arxiu Diocesà de Girona. Repertori general. Direcció i recopilació Jorep M. Marquès i Planagumà.
Arxiu Diocesà de Girona, Girona, 2001.
VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume:
El cavaller de Jalpí. a La Raconera 1-6-2010.
