Cobles de les Santes (1881)

Aquestes cobles dedicades a les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró, foren escrites per Terenci Thos i Codina (Mataró, 1841-1903) amb anterioritat al mes de maig de 1881, moment que les presentà als Jocs Florals de Barcelona d’aquell any, tal com consta en el llistat de composicions presentades a concurs en el volum d’aquells Jocs. Fou el 1883 quan la impremta barcelonina Estampa de Jaume Jepús les  va publicar en un opuscle: Cobles a llahor de les glorioses y benaventurades Santes Juliana y Semproniana verges y martyrs ilurenses, Patrones… que sortiria en motiu de la Festa Major mataronina.

A finals d’agost, el periòdic La Veu del Montserrat va publicar-les amb aquest comentari, probablement del seu màxim responsable, el canonge Jaume Collell, amic de Terenci Thos: «Traslladam amb gust en nostras columnas aquestas coblas novas que, en llahor de las Santas, ha dictat lo distingit lletrat mataroní D. Terenci Thos i Codina; en las quals ha sabut agermanar lo bon gust literari amb lo sabor popular que es tan propi de aquest llinatge de composicions, i condició indispensable pera què las cante'l poble.»

Les cobles a les Santes foren musicades per Josep Garcia Robles, professor de l’escola Valldemia de Mataró.

Que sapiguem, no es tornarien a publicar fins a les Santes de 1922, quan els veïns del Carrer d’en Pujol per commemorar el segon centenari del patronatge de les Santes, venerades des del 26 de juliol de 1722 en la capelleta de façana de la casa número 23 del conegut carrer, i que aquí en reproduïm la primera estrofa:

Puig la Patria us encomana

de Patrones los oficis:

Amparau vostres patricis,

Juliana y Semproniana.

              

Bella Iluro, ran les ones

vos criava en sos vergers,

sota palmes y llorers

com dos tórtores bessones.

La flor n'erau de les dones

de la costa laletana:

Amparau vostres patricis,

Juliana y Semproniana.

Un poema desapercebut de Terenci Thos i Codina

De tant en tant apareix algun text de Terenci Thos i Codina (Mataró 1841-1903) que havia passat desapercebut o que se li ha pogut atribuir definitivament. Un d’aquests textos el vaig trobar en un exemplar solt de La Costa de llevant de 1903. Es tracta d’un poema en motiu de la mort de Víctor Balaguer, per tant ens trobem en una de les escasses darreres mostres de la seva producció poètica. El text és un senzill homenatge al polític i escriptor liberal de qui el conservador mataroní admira el vessant catalanista. Per això els versos giren a l’entorn del poema Els quatrepals de sang de Balaguer, el gran divulgador de la mitologia històrica catalana. L’homenatge es recolza en el reconeixement de la popularització del mite de la llegenda de les quatre barres i aconsegueix l’eficàcia en la darrera estrofa on situa, amb l’abrandament habitual, l’èxit del procés de conscienciació catalanista en referir-se el·lípticament a la tornada de la balada escrita el 1862 pel polític i escriptor liberal refeta en 1866 a Delenda est Cartago (1):

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

Que Thos conclou amb un

Ni abans, ni ara, ni mai!

A la mort del Mestre en Gay Saber,

popular cantor de “Los quatre pals de sanch”

Alló... d’allá d’allá... qu’en tes primeres

Rauxes genials tan ras y curt digueres

En la testa del poble’s va arrelar.

¡Prou n’han passáts de jorns y de fal.leres!

Més d’alló... ras y curt, que tu digueres

Lo poble no’s podrá may oblidar!

¡Si n’era d’escanyenta la rescobla!

De tot quant en ta vida tu digueres

Es lo que avuy més s’en recorda’l poble,

                  ¡Ay... Ay... Ay...

Ni abans, ni ara, ni may!

Terenci Thós y Codina,

Mestre en Gay Saber

Nota:

(1) La nova tornada de Víctor Balaguer deia així:

Ai Castella castellana,
de la terra catalana
te n'has fet un esvoranc!
Tos saions la nostra història,
nostra llengua i nostra glòria
arrossegaren pel fang.
Ai Castella, castellana,
si la terra catalana
no t'hagués conegut mai!

La ganiveta engrillonada

Ganiveta de pa amb dos mànecs i cadena d'anelles
(S. XVIII) Museu de Moià

Visca la ganiveta!

I

Terra pobra i remagrida

Catalunya sempre ha estat,

mes lo giny de sa nissaga

fins los rochs ha fet brotar.

Pichs i esqueis de ses montanyes

son planers pe'l catalá,

en llurs rostos fa quintanes,

de les pedres vol fer pa.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Erms i emprius li fan basarda,

traure artiga no li'n fa;

terra ont ella apunta l'eina

á llevar no sol trigar.

Eixa raça es feinadora

mes que'l pler ama'l treball,

perquè sap que de vergonya

l'ha tret sempre, com de fam.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Res hi fa d'atrafegar-se,

viu á pler ab lo trasbals,

d'enginyosa ¿quí la guanya?

d'arriscada ¿quí n'és tant?

No li requen les suades

-per menjar s'ha de suar-

Si la terra no n'hi dona

per guanyarlo passa'l mar.

               Oi quina gent

               Tant amatent!

Ni brahó ni pit li manca,

ni delit li manca mai:

per ço mai li ha mancat honra

ni tampoch li ha mancat pa.

I quin pa! Gaire be costa

mes de du'l que d'afanyar:

Deu me valga! per llescarlo

gavineta sort que hi há.

                              Visca la gavineta

de tallá'l pa, -de tallá'l pa:

                              visca la Catalunya

que'l sap guanyá - que'l sap guanyá!

II

De l'escon la capçalera

llambreguéula, prop la llar,

talaieu la restallera

i quín goig fa de mirar!

Són uns pans com unes rodes

semblen obra de gegants,

nostres dones ¡si'n són llestes!

ni se'ls troben per les mans.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Vinga, diuhen, la farina,

ab farina farem pa;

ompla, noia, la pastera,

arremángat be de bras.

Cóm s'estufa i creix la pasta!

Pit i fora! á brassejar!

Au! mauremla, cop de fenyer

i després dret á enfornar.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Ja'l tenim damunt la taula

pa de Deu! Quín goig que fa!

De guaytarlo fa denteta,

de flairarlo ensolivar.

Cóm l'enrotlla la fillada!

Quín glatir! Apa, á dinar!

Pa guanyat, diu la padrina,

sens vergonya's pot menjar.

               O quina gent

               tant amatent!

I qu'es bo lo pa de casa!

A mí l'altre'm sembla amarch;

pa de casa no empatxega

lo de fleca sempre es car.

Donchs talléulo, respon l'avi,

qui be'l guanya'l sap tallar;

acosteu la gavineta

que primé'l vull persignar.

                              Visca la gavineta

de tallá'l pa, -de tallá'l pa:

                              visca la Catalunya

que'l sap guanyá - que'l sap guanyá!

III

Felip Quint, gavatx de mena,

be t'en pots ben titolar:

per posarte una corona

vas teni'ns qu'endogalar.

Gavatxons te van posarla,

t'hi ajudaren castellans:

mes avans nostres besavis

be't la feren prou gruar.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Nostra pobra Catalunya

cóm la vares maltractar!

Tos saions l'agarrotaren,

nostres furs varen cremar,

fins i tot la gavineta

ens la van engrillonar!...

No us migreu; ja vindrá l'hora

de poderla deslliurar.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Aquella eina benehida

que'ns tallava sempre'l pa,

que'l besavi del nostre avi

d'un besavi va heretar,

al bell caire de la taula

ab cadena ens van fermar:

aquell dia desfermarla

tots á l’una vam jurar.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Los gavatxs un jorn tornaren,

fins lo pa'ns varen robar;

aquell jorn les gavinetes

en llur carn vam esmussar.

Quina feina tan ben feta,

catalans, ja esteu venjats!

Esmoleu les gavinetes

per si mai hi hem de tornar.

               Visca la gavineta

de tallá'l pa, -de tallá'l pa:

               visca la Catalunya

que'l sap guanyá...  -i defensá!

Terenci Thos i Codina (1885)

Terenci Thos i Codina: un intel.lectual cívic

Mataró: llengua i cultura a la segona meitat del segle XIX/1

 

A la segona meitat del segle XIX, es reconeixen nuclis i cenacles intel·lectuals com ara el de Vic amb el Cercle literari de Vic, amb figures com Joaquim Salarich, Antoni d’Espona o Francesc Xavier Calderó i el Seminari i l’Esbart de Vic amb personatges com Martí Genís i Aguilar, Josep Serra i Campdelacreu i tan fonamentals com el canonge Jaume Collell o Jacint Verdaguer.

 

A Barcelona, a l’entorn de Marià Aguiló, trobem un dels grans nuclis culturals de la Renaixença i el catalanisme cultural. A casa seva es feien tertúlies que reunien els principals intel·lectuals del moment com ara el catedràtic i erudit historiador de la literatura catalana Manuel Milà i Fontanals, el filòsof i també catedràtic Francesc Xavier Llorens i Barba, el filòleg i crític literari Josep Coll i Vehí o el catedràtic i jurisconsult Estanislau Reynals i Rabassa. I les joves promeses universitàries com el poeta i llavors estudiant de dret i president de la Jove Catalunya Pere Nanot i Renart (l848-1886), l’advocat i escriptor Josep de Palau i d’Huguet (1841-1913), el metge, poeta i un dels membres més actius de la Jove Catalunya Joan Montserrat i Archs, el poeta Josep Lluís Pons i Gallarza, el poeta i gramàtic Tomàs Forteza i Cortès, el poeta i membre de la Jove Catalunya Ramon Picó i Campamar o la poetessa Victòria Penya i Nicolau entre molts d’altres. El mataroní Terenci Thos i Codina en serà un dels primerencs i més assidus assistents.

 

A Barcelona però, es produirà un fet de repercussió extraordinària: la institucionalització de la llengua i la literatura catalana amb la restauració dels Jocs Florals el 1859. Des d’aquell moment, ininterrompudament, any rere any cada primer diumenge de maig s’esdevenia la cita ineludible per als lletraferits, els intel·lectuals de renom i les noves classes emergents. Allí s’hi retrobaven els erudits i els escriptors i s’hi relacionaven. Els Jocs esdevingueren una mena de grisol. Fou un esdeveniment d’extraordinària atracció per al jovent universitari, molt especialment els primers anys, que veien una sortida novedosa a les seves inquietuds culturals. Aquest és el cas dels amics Damàs Calvet, Terenci i Silví Thos i Codina i Marcel i Melcior de Palau i Català, que assistiren a aquella primera cita i repetiren en endavant concursant-hi.

 

Mataró

 

En la dècada dels cinquanta, Mataró viu, com Barcelona i el país en general, l’esclat del procés de desvetllament dels neguits culturals i de lleure de les classes benestants i, en aquest context d’efervescència, sorgiran les primeres grans iniciatives que, al meu entendre seran determinants per a la modernització de la cultura local.

 

D’una banda la creació el 1854 de l’Ateneu Mataronès –inicialment amb el nom Sociedad Mataronesa de Amigos de la Instrucción- entitat on els joves benestants de tendència liberal-conservadora pogueren abocar les seves inquietuds culturals. D’una altra, el 1855 es fundava el Col·legi Valldemia de la mà d’Ermengol Coll, que pel seu caràcter innovador i de prestigi trancsendirà l'àmbit estrictament local, alhora que el fet de tractar-se d'un internat permeterà l'acolliment de figures destacades entre el professorat.

 

L’Ateneu Mataronès

 

L’Ateneu, impulsat per figures com Josep Garcia Oliver esdevindrà un referent cultural a la ciutat. Es faran cursos, sessions acadèmiques, especialment literàries, des de l’Ateneu s’impulsarà el primer periòdic, la Revista mataronesa (1856 i 1864-1866) de la qual Terenci Thos en serà redactor literari en la segona etapa. I també una important biblioteca, embrió del qual es nodrí l’actual Biblioteca de Caixa Laietana. La biblioteca esdevindrà una gran novetat oferint, per primer cop a la ciutat, un servei de préstec. Hi haurà subscripcions als principals periòdics i a través de la Revista Mataronesa s’establiran intercanvi d’exemplars amb altres periòdics, per exemple El Eco de la Montaña de Vic. Però a més s’anirà constituint un importantissim fos bibliogràfic en el qual robarem obres romàntiques, històriques i, poc a poc, també d’autors catalans en català. De l’Ateneu en seran socis acadèmics dues figures molt interessants, com el mataroní Marcel de Palau i Català o el figuerenc Damàs Calvet o els germans Silví i Terenci Thos i Codina.

 

El Col·legi Valldemia

 

El Col·legi Valldemia sempre s’ha associat a un model elitista i castellanitzant en oposició a l’Escola Pia de Santa Anna per on va passar un Puig i Cadafalch, per exemple. Però Valldemia té un paper extraordinari a la ciutat, era un punt d’atracció d’intel·lectuals de primera fila que hi feien de professor i, per tant, fora dels horaris escolars es relacionaven amb la ciutat com a socis de l’Ateneu Mataronès o escrivint en la premsa. Fixem-nos-hi:

 

Entre els personatges que he pogut identificar que feien de mestre a Valldemia hi ha el metge i poeta olotí Pau Estorch i Siqués (1805-1870), més conegut com “Lo Tamboriner del Fluvià”.

 

Un altre personatge molt interessant que tindrà vincles amb Mataró serà el polític republicà i poeta empordanès Albert de Quintana i Combis, “el Cantor del Ter”, (1834-1907).

 

Una altra figura destacada és el poeta Pau Bertran i Bros (Collbató, 1853-Esparreguera, 1891) que fou un dels primers folkloristes reconeguts entre l’estol d’intel·lectuals de la Renaixença. Entre 1879 i 1882  va ser professor a Valldemia on va donar classe d’Història.

 

A partir de 1867 Terenci Thos deixa la redacció del Diario de Barcelona i les seves activitats barcelonines per a centrar-se en la capital del Maresme on assumirà la co-direcció del Col·legi Valldemia. Entre els personatges més vinculats amb Mataró tenim a Josep Maria Pellicer i Pagès (1843-1903), l’arqueòleg i historiador autor del primer estudi històric sobre Iluro i historiador oficial del monestir de Ripoll, que s’incorporà al Col·legi Valldemia amb Terenci Thos el 1868.

 

Finalment, esmentar el músic Josep Garcia Robles (1835-1910), d’origen olotí, que el 1868 ja formava entre el professorat del Col·legi Valldemia coincidint amb l’entrada de Thos i Pellicer. Va musicar textos d’autors com Francesc Matheu, o de Joaquim Riera i Bertran i dels valldemistes Terenci Thos i  Josep Maria Pellicer, per exemple.

 

Bibliografia:

• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: "La Renaixença a Mataró: El col·legi Valldemia", a XXIII Sessió d'Estudis Mataronins, Núm.: 23 Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, 2007.
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume:150 anys dels Jocs Florals de Barcelona: certamens literaris al Maresme. Entrevista a El Racó (emesa el 17/9/09 a Mataró ràdio).
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: Mireia a Mataró: 150 aniversari de l'edició de Mireio de Frederic Mistral. Entrevista a El Racó (emesa el 4/6/09 a Mataró ràdio).
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: "La Mirèio de Frederic Mistral traduïda pels germans Thos i Codina". XXVI Sessió d’Estudis Mataronins. 28 de novembre de 2009. Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria –Institut Municipal d’Acció Cultural, Mataró 2010.
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: "Mataró en els orígens de la recepció del Felibritge: manuscrit d'una traducció inacabada de Mirèio". Anuari Verdaguer, Revista d'Estudis literaris del segle XIX. Núm. 17. Actes del VII Col·loqui Internacional sobre Verdaguer <> 6-8 de novembre de 2008. Eumo Editorial, Vic, 2010. P. 479-494.

Catalanisme en xarxa.

L’aportació maresmenca a l’obra del

Diccionari de la llengua catalana d’Antoni M. Alcover

Enguany es celebra el 150 aniversari del naixement d’Antoni Maria Alcover (1862-1932). El novembre de 1900, al Palau episcopal de Mallorca, mossèn Alcover va llegir-hi la Lletra de convit, una invitació pública a col·laborar en un diccionari de la llengua que va difondre àmpliament. I al Maresme hi haurà una participació destacada.

 

El Diccionari de la Llengua Catalana

El 1901 el Centre Excursionista de Catalunya i la Unió Catalanista van distribuir la Lletra de convit entre els associats a fi de què hi col·laboressin, començant així un interès extraordinari per la llengua i una proliferació de “caçadors de paraules”.

 

La necessitat d’una obra d’aquest tipus i l’activisme d’Alcover amb els seus viatges propagandístics, no són suficients per explicar l’èxit de l’empresa. L’acollida entusiasta i l’extraordinari ressò arreu del territori lingüístic, que comptabilitzà fins a 1896 col·laboradors al llarg de tot el projecte, informants a banda, es deu a dos factors fonamentals. D’una banda el prestigi d’Alcover entre els sectors eclesiàstics que reberen molt bé la iniciativa i que desvetllaren implicacions arreu del territori i de l’altra la molt bona acollida entre les organitzacions catalanistes que, d’igual manera, obriren moltes portes a la col·laboració. L’elevat nombre de col·laboradors portà a la necessitat de comptar amb un mitjà de comunicació entre ells, i va fer néixer el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana entre 1901 i 1936, la primera revista lingüística de Catalunya i de l’estat espanyol.

 

L’aportació maresmenca

Uns mesos després (finals de 1901 principis de 1902) que el Centre Excursionista de Catalunya i la Unió Catalanista distribuïssin la Lletra de convit entre els seus membres, ja consten els primers maresmencs admesos com a corresponsals de l’obra del diccionari: Terenci Thos i Codina de Mataró, Claudi Omar i Barrera de Canet, el rector de Vilassar de Mar mossèn Ferran Sellarès i l’advocat Josep M. Arqués i Arrufat també de Vilassar. El 24 de febrer de 1902, el seu germà Ramon, notari de Vilassar, va escriure a l’Obra del Diccionari exposant-los l’oferiment de l’Agrupació Catalanista de Vilassar a col·laborar-hi. L’oferiment consistia en la cessió del seu local social per a qualsevol acte o reunió, oferia els llibres de la biblioteca per a què fossin buidats per col·laboradors del poble i demana que l’Agrupació sigui admesa com a col·laboradora per a recollir materials a Vilassar i difondre el projecte i la recerca entre els seus associats.

 

El projecte ja començava a caminar i Alcover viatjava per tot el territori divulgant-lo. El 4 i  5 de juny de 1902, viatjà a Mataró on l’esperava Terenci Thos, que n’era el corresponsal i que organitzà una sessió de treball conjunta amb membres de la Unió Catalanista i de la Lliga Regionalista mataronines Després, Alcover va pronunciar una conferència en el local de la Lliga Regionalista.

D’aquesta estada se’n generà un interès que implicaria noves persones: Josep Capell, el farmacèutic Pere Pascual, l’escolapi Josep Concabella, que primer fou informador per esdevenir col·laborador poc després, o el prevere Francesc Girbau, informador que acabarà essent corresponsal.

 

L’endemà, marxa cap a Canet on serà rebut pel corresponsal del poble, Claudi Omar, i es reuneixen amb un altre prohom de la vila, el metge Marià Serra que és nomenat corresponsal. De l’estada a Canet, en sortiran poc després les incorporacions com a col·laboradors, del metge Josep Ballester o del rector de la parròquia mossèn Josep Novell, i l’intercanvi de publicacions: a Mallorca rebien La Costa de Llevant i a Canet el Bolletí. A la tarda mossèn Alcover va prosseguir el viatge cap a Blanes.

 

El març de 1902 s’afegeix com a entitat col·laboradora l’Agrupació Catalanista l’Oratge de Malgrat, que constitueix una comissió permanent per treballar-hi. Les figures que mouran el projecte seran el metge Joan Esquena i el farmacèutic Ramon Ridaura, que actuaran de corresponsals.

 

Hem vist fins ara els nuclis principals i per ordre cronològic d’implicació. Progressivament s’hi anirien incorporant noves persones alhora que els primers corresponsals i col·laboradors començaven a trametre els resultats de les seves recerques.

 

Així, en el nucli de Vilassar de Mar trobem que Rafel Monjo i Segura, director del Col·legi Nàutic Mercantil és corresponsal, i el setembre de 1902 ja té recollides 1500 entrades. L’advocat Josep Arqués s’encarrega de buidar el recull poètic Floralia de Jaume Collell, el seu germà Ramon buidarà Recull d’eximplis de Marià Aguiló, el rector Ferran Sellarés s’encarrega de buidar els documents de l’arxiu parroquial i el secretari municipal Pere Julià Sust (1861-1939) ho farà amb l’obra Cap de ferro de Francesc Pelai i Briz.

 

A Calella, a redós de l’Agrupació Catalanista presidida per Ramon Masifern, el trobem a ell mateix el 1904 com a col·laborador i, ja d’abans a Joan Banús, un estudiant.

 

A Alella trobem a Joan Bernadas i Madurell que el 1902 ja s’ofereix com a corresponsal i a fer-se càrrec de la secció d’apicultura.

 

El 1904 s’afegeixen a la nòmina de col·laboradors, el frare caputxí Miquel de Barcelona, d’arenys de Mar i, el 1906, un altre mataroní, l’escolapi Baldomer Romà i Josep M. Andreu dos anys després. Finalment, ja als anys vint, tindrem un pinetenc, Emili Genís Horta i, entre altres informadors, l’escolapi lluís Fàbregas de Mataró.

 

Les xarxes del catalanisme

Ja s’ha dit que l’èxit de l’empresa de mossèn Alcover es recolza en dos grans xarxes socials: la catòlica i la catalanista. És evident, només repassar la nòmina de corresponsals ja es veu, el paper determinant de la xarxa eclesiàstica, estesa per tot el territori en múltiples institucions i, de facto, en moltíssims possibles col·laboradors esperonats pel prestigi i l’autoritat moral d’Alcover com a vicari general. Però potser no ho és tant, d’evident, la del catalanisme, encara incipient, no massa organitzat i en plena dissensió. Probablement, allò que mobilitza aquest sector en favor del Diccionari, no és tant l’organització de l’incipient catalanisme polític, com el gran pes que encara hi té el catalanisme cultural i les seves figures en les dites organitzacions.

 

Fixem-nos en els primers implicats: Thos (1841-1903), Omar(1861-1931), Esquena (1859-1926), formen part d’aquells renaixentistes, activistes del catalanisme cultural, que en les seves poblacions generen al seu entorn entitats i nuclis catalanistes: a Mataró, Terenci Thos: Josep Puig i Cadafalch, l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa (1889), el Centre Catalanista (1899); a Canet de Mar: Claudi Omar, Marià Serra (1863-1926), L’Agrupació Catalanista de la Costa de Llevant (1897); a Malgrat de Mar: Joan Esquena, Martí Casas, el Centre Català (1886), Associació Catalanista (1898), L’Oratge (1902); Calella: Albert Giol (1857-1945), Ramon Masifern, l’Agrupació Catalanista (1899); a Vilassar de Mar: Jaume Arús (1840-1899), Rafel Monjo, Agrupació Catalanista (1897)...

 

La veritable xarxa en aquests nuclis vindrà donada pel seu òrgan de premsa, La Costa de Llevant però sobre tot i des de temps primerencs per les relacions personals entre aquestes figures. La relació personal de Thos amb Calbetó i Valeta d’Arenys, amb Omar de Canet o amb els vilassanesos, al costat de la de les noves generacions amb Marià Serra de Canet com a eix que vincula als catalanistes de Sant Pol, Vilassar, Masnou i Mataró. A més, tots ells coincidiran en les assemblees catalanistes als anys 90 en les quals alguns tindran un paper rellevant.

 

 Aportacó maresmenca al Diccionari d’Alcover from LaRaconera

 

Bibliografia

• Alcover, Antoni Maria (1902-1903) Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Vol. I (1902-1903). Estampa de N’Amengual y Muntaner. Ciutat de Mallorca.
• Perea, Maria Pilar (Dir.) (2011). [recurs en línea] Antoni M. Alcover. Institut d’Estudis Catalans.
• Corbera Pou, Jaume (ed.) (2007). Antoni M. Alcover. Crònica de l'Obra del Diccionari. Editorial Moll.
• Vellvehí, Jaume (2003). “Aproximacióals orígens del catalanisme al Maresme (1859-1902)”. XIX Sessió d’Estudis mataronins. 23 de novembre de 2002. Comunicacions presentades. Museu Arxiu de Santa Maria – Patronat Municipal de Cultura Mataró. 

 

 

Mireia a Mataró. Fòntsegunha, la Font del Desmai ...

Els set de Fontsegunha

El primer diumenge de maig de 1859, es celebrava la primera festa dels Jocs Florals de Barcelona restaurats, i en el discurs presidencial Antoni de Bofarull donava notícia de la publicació a Avinyó de Mireio. Pouemo provençau de Frederic Mistral. Per la seva banda, Víctor Balaguer, el secretari d'aquells primers Jocs, en el seu parlament posava de relleu el desvetllament de la literatura i la llengua provençal de la mà del poeta de Mallana.

Sovint les grans coses neixen o prenen forma en trobades circumstancials fins i tot anecdòtiques. El 21 de maig de 1854, per exemple, es van reunir els amics de l’escola d’Avinyó, que seran coneguts com "els set de Fòntsegunha": Josèp Romanilha, Joan Brunet, Teodòr Aubanèl,  Pau Gièra, Ansèume Matièu, Anfos Tavan i Frederic Mistral, amb el clar desig de treure la llengua provençal de l’oblit. Van fer la trobada a Fòntsegunha a Castèu-Nàu-de-Gadagno, un poblet prop d’Avinyó i van fundar el Felibritge. Aquell aplec de poetes i escriptors lletraferits va esdevenir la primera Felibrejada i, ben aviat Frederic Mistral en resultà el líder.

El 1867, un grup de joves poetes vigatans es reuniren a la Font del Desmai a Folgueroles i fundaren l'Esbart de Vic. Aquells poetes lletraferits foren Jaume Collell, Francesc Febrer, els germans Antoni i Joaquim Espona, Francesc Cuadros, Josep Serra, Martí Genís, Magí Verdaguer, els germans Francesc, Joaquim, Josep i Ramon Masferrer, i Jacint Verdaguer que en resultarà el líder.

El 1854 es fundava al carrer Nou de Mataró una entitat que havia d'esdevenir emblemàtica: l'Ateneu Mataronès. El jovent lletraferit i benestant s'hi aplegà per donar sortida a les seves inquietuds intel·lectuals i de lleure. Per l'Ateneu hi passaran personatges emblemàtics a la ciutat però també forans: un Albert de Quintana, un Damàs Calvet o uns germans Thos i Codina i Palau i Català per exemple. La transcendència de l'aplec d'aquestes personalitats en l'Ateneu Mataronès serà significativa.

El febrer de 1859 es publicava a Avinyó la primera edició de Mireio. Pouemo provençau i des d'aquelles primeres notícies en els Jocs barcelonins l'interès dels escriptors i intel·lectuals catalans per conèixer aquella obra anà en augment. A finals de juliol de 1861, el figuerenc Damàs Calvet publicava al Diari de Barcelona la crònica d'un viatge que l'havia dut a la Provença i la coneixença que hi havia fet amb els fèlibres. Calvet tenia una forta relació amb Mataró, on era soci de l'Ateneu i tenia grans amics com els germans Terenci i Silví Thos i Codina i Marcel i Melcior de Palau i Català. Precisament el mataroní Marcel de Palau, encara no una setmana després de l'aparició de la crònica de Calvet, començava a publicar en les mateixes pàgines del Diari de Barcelona una sèrie d’articles titulats Mireio. Poema provenzal. Era una crítica literària a la Mirèio, amb nombrosos fragments traduïts al castellà i comentats. Un any abans, el barceloní Francesc Pelagi Briz havia començat la que s'ha considerat la primera traducció catalana de Mireia.

Però fins i tot abans d'aquell estiu de 1861 - abans de la crítica de Palau i abans de la traducció de Briz - ja hi havia en marxa una traducció al català que, curiosament s'estava fent des de Madrid: els germans Terenci i Silví Thos, durant la seva estada en la capital, n’havien començat una traducció que quedà inacabada en el quart cant, degut a la dificultat que els suposava.

Calvet, Thos, Palau o Briz, com tants d'altres joves intel·lectuals, van tenir coneixement de l'obra mistralenca en els Jocs de 1859 desvetllant-los l'interès per Mirèio, però sens dubte serà l'amistat entre Calvet i els mataronins en aquests anys d'estreta relació el que promourà el seu interès pel moviment felibritge. Un interès que deixarà una forta empremta a la ciutat on, sovint, la premsa local publicarà poemes de Mistral o d'Aubanèl i, a la dècada dels noranta, s'organitzaran vetllades literàrio-musicals amb el nom de Felibrejades.

I quant als vigatans, els germans Thos col·laboraran en la premsa local de Vic, participaran en vetllades en el Circulo literario i -en especial Terenci- tindran una relació d'amistat i col·laboració amb Josep Serra i Campdelacreu, amb el canonge Collell i sobre tot amb mossèn Cinto, de qui Melcior de Palau traduirà l'Atlàntida al castellà.

De la rellevància de l'aportació mataronina a la recepció de Mireia, i de la literatura felibrenca en general, ja n'he parlat en altres ocasions (vegeu per exemple: Mataró en els orígens de la recepció del Felibritge: manuscrit d'una traducció inacabada de Mireio comunicació presentada al VII Col·loqui Internacional Verdaguer, celebrat a Barcelona el novembre de 2008); i si bé els fèlibres es trobaven a Fòntsegunha, si els de l'esbart de Vic es reunien a la Font del Desmai, el que encara no tinc clar és on devien fer les fontades els de l'Ateneu Mataronès: a la Font del Pericó?

Bibliografia

• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: "La Mirèio de Frederic Mistral traduïda pels germans Thos i Codina". XXVI Sessió d’Estudis Mataronins. 28 de novembre de 2009. Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria –Institut Municipal d’Acció Cultural, Mataró 2010.
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume:150 anys dels Jocs Florals de Barcelona: certamens literaris al Maresme. Entrevista a El Racó (emesa el 17/9/09 a Mataró ràdio).
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: Mireia a Mataró: 150 aniversari de l'edició de Mireio de Frederic Mistral. Entrevista a El Racó (emesa el 4/6/09 a Mataró ràdio).

Cigrons de Fuente del Sauco (2)

En el primer lliurament de cigrons parlàvem d'un intent d'espoli denunciat pel mataroní Terenci Thos a darreries del segle XIX. Com recordareu, Thos advertia de l'escassa disponibilitat documental per donar contingut a la llavors recent creada Biblioteca Nacional a Madrid, a no ser d'emmagatzemar-hi cigrons de Fuente del Sauco. Doncs bé, tot parlant de biblioteques creades en aquell segle em ve a la memòria la creació de la primera biblioteca popular de Mataró.

L'any 1854, un grup de nostrats personatges liberal-conservadors de la petita burgesia local va fundar la Sociedad Mataronesa de Amigos de la Instrucción que poc després esdevindria l'Ateneo Mataronés (1854-1886). Una entitat que durant tres dècades va esdevenir referent cultural. L'Ateneu, malgrat el seu caràcter privat i benestant, s'obria a la ciutat abandonant el classisme elitista del conservadorisme exclusivista tancat en si mateix que representava el Casino Mataronés (1849).

L'Ateneu organitzà vetllades literàries i científiques que incorporaven per primer cop a la ciutat la presència de la llengua catalana, encara que només fos en les sessions poètiques. Va organitzar cursos per als obrers i, ben aviat, va disposar d'un gabinet de lectura per als socis amb la gran novetat a la ciutat d'un servei de prestec. En l'entorn de l'Ateneu, amb el decissiu impuls del liberal Josep Garcia Oliver, es va gestar la creació d'una biblioteca popular en la seva seu. S'inaugurà el 1866 i aviat es va convertir en la gran biblioteca mataronina amb volums de tot tipus i àrees de la cultura i del coneixement. Nodrida inicialment pel fons bibliogràfic del gabinet de lectura de l'Ateneu, les seves lleixes s'anaren engreixant amb donacions dels socis i a la compra, gracies a una subvenció de la Diputació gestada per Thos. En els inventaris dels primers anys hi trobem llibres majoritàriament en castellà però també en català com ara el Llibre de la infantesa de Terenci Thos, Los trobadors nous d'Antoni de Bofarull, el Calendari del pagès, o també les Actes de l'Ateneu català dels anys 1863 i 1864. Destaquen en el camp literari obres romàntiques traduïdes al castellà: de Lamartine, de Balmes, de Chateubriand o el Quintin Durward i el Rob Roy de Walter Scott, entre d'altres. I també una important hemeroteca gràcies d'una banda a l'intercanvi establert entre el periòdic Revista mataronesa -vinculada a l'Ateneu- i altres periòdics d'arreu, i d'una altra a les subcripcions dels socis que després donaven a la biblioteca.

Garcia Oliver fou també un dels fundadors de la que avui -de moment- encara és Caixa Laietana. L'antiga biblioteca de l'Ateneu Mataronès fou l'embrió a l'entorn del qual i amb el pas dels anys es constituí l'actual Biblioteca Popular de Caixa Laietana.

La biblioteca hereva conserva la col·lecció de premsa local del segle XIX més important del Maresme i una de les més rellevants a nivell nacional. És el que -junt amb molts altres documents i publicacions locals d'extraordinari interès històric- es coneix entre els usuaris com la Col·lecció Mataró.

Amb les noves tecnologies, la Biblioteca vol jugar a favor de la digitalització del seu fons, cosa que permetrà preservar per a les generacions futures aquest important patrimoni documental i bibliogràfic. Però... ai las! Alguna cosa, ves a saber si l'esperit d'en Thos, em projecta certa malfiança: qui sap si digitalitza que digitalitzes: el pdf el podrem consultar on line i en la biblio, però haurem de palpar el paper imprès en alguna dependència de l'obra social de Caja Madrid en la capital del regne. Això sí, sempre ens poden compensar amb algun saquet de cigrons de Fuente del Sauco.