El Blog d'en Jaume Vellvehí


diumenge, 2 de gener de 2011

Jaume I el Conqueridor, la Renaixença i Mataró

Publicat a Diarimataro.cat el 31-10-2008 amb el títol
Mataró recorda Jaume I el Conqueridor... A sí?

Actes a Montpeller (25/10/2008)

Vuit-cents anys fa que a Montpeller veia la llum qui havia de ser el rei Conqueridor, En Jaume I. Precísament en aquesta ciutat d'Occitània, el passat 25 d'octubre es va celebrar un gran acte de cloenda de la commemoració d'aquest centenari, i tot s'ha de dir sense cap representació institucional ni ressò mediàtic a Catalunya. I a Mataró, com en general a tot el país, s'ha fet ben poca cosa, ni mica, ni gaire res. Amb l'excepció puntual d'alguna entitat i que cal reconèixer.


La figura de Jaume I va ser un dels mites recuperats per la Renaixença, especialment per aquells sectors més historicistes i emmirallats en el passat. I el rei Conqueridor, ben aviat, fou motiu de la ploma dels escriptors i lletraferits de l'època. Per exemple, Antoni Altadill el 1862 va estrenar als teatres barcelonins l'obra Don Jaime el Conquistador amb notable èxit.

Frederic Soler i el grup de la Gata (amb Conrad Roure o l'arenyenc Josep M. Arnau, per exemple), a la dècada dels seixanta del segle XIX, van esdevenir, malgrat no pretendre-ho, una mena de revulsiu del teatre català del seu temps. Soler va ser el màxim representant d'aquest moviment trencador escrivint paròdies dels drames històrics romàntics castellans que estaven tant de moda en aquells moments. Per exemple, del mallorquí Joan Palou i Coll i la seva famosa La campana de la Almudaina, Pitarra va escriure L'Esquella de la Torratxa; d'Antonio García Gutierrez va parodiar-ne El Trovador amb El Cantador, i La vaquera de la Finojosa de Luís de Eguilaz la va convertir en La vaquera de la piga rossa. És en aquest context on cal situar el Don Jaume el Conquistador de Pitarra, la paròdia del Don Jaime el Conquistador d'Antoni Altadill.

La popularitat del monarca amb la seva fama de doner i l'èxit de l'obra de Pitarra és evident. Fins al punt que escriurà una segona part del Don Jaume, que titulà L'engendrament de Don Jaume. Eren textos pujats de tò i dels que fins i tot el mateix Pitarra renegaria anys després. Recordem sinó la versió que en va fer la Trinca als anys setanta amb aquelles "purgacions culeres que el rei moro li havia endinyat".

Però resulta que Mataró, si bé, que sapiguem, no va veure mai al rei En Jaume, sí que va tenir la sort de veure sortir a la llum, una de les primeres obres sobre el monarca que generà la Renaixença, molt abans de l'èxit d'Altadill o de Pitarra. És veritat, el 1859 sortia de la impremta de Josep Abadal la primera edició del poema èpic La conquista de Mallorca per Don Jaume l'Conquistador d'Albert de Quintana, el Cantor del Ter. Una obra que recentment ha estat reeditada amb anotacions a càrrec d'Enric Prat i Pep Vila en la revista que publica l'Institut d'Estudis Empordanesos.

Albert de Quintana i Combis (1834-1907), polític republicà i diputat a corts, va néixer a Torroella de Montgrí i en fundar-se a Mataró el Col·legi Valldemia el 1855, en fou professor. Aquests anys sabem que era soci de l' Ateneu Mataronès on participà en les vetllades literàries - i en això va ser un pioner a Mataró - llegint-hi poemes en català. Tant a l'Ateneu com a Valldemia va coincidir amb un altre gironí, en Pau Estorch i Siqués, el Tamboriner del Fluvià, que també n'era soci i mestre respectivament. Estorch, d'igualmanera, va publicar el 1856 a la impremta Abadal el seu darrer recull poètic.

Albert de Quintana es va casar amb la mataronina Pompeia Serra de qui enviudà molt aviat. En aquests anys va residir entre la casa dels seus sogres a Mataró i la casa natal a Torroella de Monrtgrí.

És evident, i queda molt per aprofundir, que el Col·legi fundat per Ermengol Coll va fer d'aglutinador a Mataró de destacats personatges de la Renaixença, d'un Estorch i d'un Quintana els primers anys o d'un Thos, un Pellicer o un Bertran i Bros més endavant.

Però de tot això, qui s'enrecorda? Si del rei En Jaume en prou feines una mica gens... encara que no deu ser pas pels demèrits del personatge... tampoc per una sobredosi de republicanisme... o ves a saber si la sobredosi no deu ser d'angúnia i d'escrúpols en recordar l'inventor d'això que alguns en seguim dient Països Catalans.

Bibliografia:



3 comentaris:

Entrades populars