Bon Nadal

Il.lustració de la portada de El pessebre d'Engordany
d'Esteve Albert

Cantem Nadal
cançó tradicional occitana (escoltar-la)

Ieu me soi levat per un matinet
Que l’alba preniá son blanc mantelet.

Cantem Nadal, Nadal Nadal,
Cantem Nadal encara ! (bis)

Ai pres ma capòta e mon capulet
E mon cort mantèl de droguet violet.

Ieu me’n soi anat cercar Guilhaumet.
–Qu’escotas aquí, gai pastorelet ?

Escoti cantar lo rossinholet,
Jamais n’ai ausit cant tant aimablet !

-N’es lo rossinhòl ni autre auselet
Mas del paradís un bèl angelet.

Ditz qu’a Betelèm, dins un establet,
Es nascut anuèit un Dieu enfantet.

La ganiveta engrillonada

Ganiveta de pa amb dos mànecs i cadena d'anelles
(S. XVIII) Museu de Moià

Visca la ganiveta!

I

Terra pobra i remagrida

Catalunya sempre ha estat,

mes lo giny de sa nissaga

fins los rochs ha fet brotar.

Pichs i esqueis de ses montanyes

son planers pe'l catalá,

en llurs rostos fa quintanes,

de les pedres vol fer pa.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Erms i emprius li fan basarda,

traure artiga no li'n fa;

terra ont ella apunta l'eina

á llevar no sol trigar.

Eixa raça es feinadora

mes que'l pler ama'l treball,

perquè sap que de vergonya

l'ha tret sempre, com de fam.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Res hi fa d'atrafegar-se,

viu á pler ab lo trasbals,

d'enginyosa ¿quí la guanya?

d'arriscada ¿quí n'és tant?

No li requen les suades

-per menjar s'ha de suar-

Si la terra no n'hi dona

per guanyarlo passa'l mar.

               Oi quina gent

               Tant amatent!

Ni brahó ni pit li manca,

ni delit li manca mai:

per ço mai li ha mancat honra

ni tampoch li ha mancat pa.

I quin pa! Gaire be costa

mes de du'l que d'afanyar:

Deu me valga! per llescarlo

gavineta sort que hi há.

                              Visca la gavineta

de tallá'l pa, -de tallá'l pa:

                              visca la Catalunya

que'l sap guanyá - que'l sap guanyá!

II

De l'escon la capçalera

llambreguéula, prop la llar,

talaieu la restallera

i quín goig fa de mirar!

Són uns pans com unes rodes

semblen obra de gegants,

nostres dones ¡si'n són llestes!

ni se'ls troben per les mans.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Vinga, diuhen, la farina,

ab farina farem pa;

ompla, noia, la pastera,

arremángat be de bras.

Cóm s'estufa i creix la pasta!

Pit i fora! á brassejar!

Au! mauremla, cop de fenyer

i després dret á enfornar.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Ja'l tenim damunt la taula

pa de Deu! Quín goig que fa!

De guaytarlo fa denteta,

de flairarlo ensolivar.

Cóm l'enrotlla la fillada!

Quín glatir! Apa, á dinar!

Pa guanyat, diu la padrina,

sens vergonya's pot menjar.

               O quina gent

               tant amatent!

I qu'es bo lo pa de casa!

A mí l'altre'm sembla amarch;

pa de casa no empatxega

lo de fleca sempre es car.

Donchs talléulo, respon l'avi,

qui be'l guanya'l sap tallar;

acosteu la gavineta

que primé'l vull persignar.

                              Visca la gavineta

de tallá'l pa, -de tallá'l pa:

                              visca la Catalunya

que'l sap guanyá - que'l sap guanyá!

III

Felip Quint, gavatx de mena,

be t'en pots ben titolar:

per posarte una corona

vas teni'ns qu'endogalar.

Gavatxons te van posarla,

t'hi ajudaren castellans:

mes avans nostres besavis

be't la feren prou gruar.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Nostra pobra Catalunya

cóm la vares maltractar!

Tos saions l'agarrotaren,

nostres furs varen cremar,

fins i tot la gavineta

ens la van engrillonar!...

No us migreu; ja vindrá l'hora

de poderla deslliurar.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Aquella eina benehida

que'ns tallava sempre'l pa,

que'l besavi del nostre avi

d'un besavi va heretar,

al bell caire de la taula

ab cadena ens van fermar:

aquell dia desfermarla

tots á l’una vam jurar.

               Oi quina gent

               tant amatent!

Los gavatxs un jorn tornaren,

fins lo pa'ns varen robar;

aquell jorn les gavinetes

en llur carn vam esmussar.

Quina feina tan ben feta,

catalans, ja esteu venjats!

Esmoleu les gavinetes

per si mai hi hem de tornar.

               Visca la gavineta

de tallá'l pa, -de tallá'l pa:

               visca la Catalunya

que'l sap guanyá...  -i defensá!

Terenci Thos i Codina (1885)

Tradicions de la Festa Major (Les Santes): el Joc de l'Oca. Ironia.

Publicat a Diaridemataro.cat el 16-07-2009

Que el torero José Tomás, porta-estendard dels defensors de la tauromàquia, seria un gran revulsiu per la Festa Major, més ben dit, per recuperar una vella tradició mataronina, és probable. Contra el que es pot intuir però, la tradició no és tant la pròpia corrida de toros com la polèmica a favor o en contra, que revitalitzaria tertúlies, fòrums polemistes, blogs, facebooks i tot tipus de cenacles recalcitrants.

L'any 1894 a Mataró s'estava construint una plaça de toros, fet que aixecà fortes polèmiques, no pas pel maltractament dels animals sinó pel que representava d'adopció de costums forans i aliens a la tradició cultural pròpia: "Amic, la cara em cau de vergonya! (...) ara veuran, a la fi, els que perden el temps en camàndules i feramalles, com s'aclimata definitivament l'espectacle nacional, la festa contrària a les nostres costums, antitètica al nostre caràcter, repulsiva al nostre sentir, odiosa als nostres antecedents, i símbol de la nostra esclavitud i servilisme (...) mentre abandonem sense recança el de casa i mirem indiferents com s'esborren tots els signes que distingien i acreditaven la preponderància de Catalunya; mentre aquí es troben capitals per aixecar places de toros i públic per a fer-les prosperar, ¿Què en treurem d'un esforç ineficaç, aparatós, que s'entretingui en coses secundàries? És precís treure'ns de sobre aqueix cranc col·losal que tenim arrapat a les entranyes..."

Amb aquestes paraules publicades en els periòdics La Veu del Montserrat i El Semanario de Mataró, el periodista i escriptor Claudi Omar, s'adreçava al referent de la causa catalanista a Mataró, en Terenci Thos i Codina, provocant la reacció contrària als toros. Per la seva banda, el prestigiós mataroní el respongué des de les mateixes pàgines, encetant una sèrie d'articles amb una extraordinària defensa de la sardana com a tradició pròpia.

Com s'equivocava en Terenci Thos!

Malgrat que aquella plaça es construí, s'inaugurà, i en prou feines tingué temps d'agonitzar, passant a la història com una de les infrastructures d'oci més efímeres del segle XIX, Thos s'equivocava. ¿Com podia oposar una manifestació cultural tant políticament correcta, fleuma vaja, com la sardana; a una tradició de sang i fetge, de valor, de força, de potència, de salvatjada com la corrida de toros? Avui de sardanes poques i de toros potser també però José Tomás mou masses i de toros encara se'n fan.

Posats a recuperar tradicions, hi ha una tradició festiva que podria fer més per sacsejar la Festa Major, i aquesta sí que és pròpia. Quan el diumenge 13 d'abril de 1884 el redactor del periòdic El Mataronés reclamava l'organització d'un certamen literari durant la Festa Major de Mataró, les Santes, tot dient: "¿Es que no se trata de hacer otra cosa que los fuegos artificiales o el salvaje juego de la oca?", començava la desaparició d'una tradició ancestral avui oblidada: el Joc de l'Oca. No era pas el joc de taula que podem intuir avui, no. Es tractava d'una competició per veure quí arrencava el coll de l'animal, viu, estirant amb les seves pròpies mans.

A una tradició salvatge oferim l'alternativa d'una altra salvatjada, però de casa almenys. Enlloc de toros, arrenquem-li el cap a l'oca amb les nostres pròpies mans!