 |
| Ganiveta de pa amb dos mànecs i cadena d'anelles (S. XVIII) Museu de Moià |
Visca
la ganiveta!
I
Terra pobra i remagrida
Catalunya sempre ha estat,
mes lo giny de sa nissaga
fins los rochs ha fet brotar.
Pichs i esqueis de ses montanyes
son planers pe'l catalá,
en llurs rostos fa quintanes,
de les pedres vol fer pa.
Oi
quina gent
tant
amatent!
Erms i emprius li fan basarda,
traure artiga no li'n fa;
terra ont ella apunta l'eina
á llevar no sol trigar.
Eixa raça es feinadora
mes que'l pler ama'l treball,
perquè sap que de vergonya
l'ha tret sempre, com de fam.
Oi
quina gent
tant
amatent!
Res hi fa d'atrafegar-se,
viu á pler ab lo trasbals,
d'enginyosa ¿quí la guanya?
d'arriscada ¿quí n'és tant?
No li requen les suades
-per menjar s'ha de suar-
Si la terra no n'hi dona
per guanyarlo passa'l mar.
Oi
quina gent
Tant
amatent!
Ni brahó ni pit li manca,
ni delit li manca mai:
per ço mai li ha mancat honra
ni tampoch li ha mancat pa.
I quin pa! Gaire be costa
mes de du'l que d'afanyar:
Deu me valga! per llescarlo
gavineta sort que hi há.
Visca
la gavineta
de tallá'l pa, -de tallá'l pa:
visca
la Catalunya
que'l sap guanyá - que'l sap guanyá!
II
De l'escon la capçalera
llambreguéula, prop la llar,
talaieu la restallera
i quín goig fa de mirar!
Són uns pans com unes rodes
semblen obra de gegants,
nostres dones ¡si'n són llestes!
ni se'ls troben per les mans.
Oi
quina gent
tant
amatent!
Vinga, diuhen, la farina,
ab farina farem pa;
ompla, noia, la pastera,
arremángat be de bras.
Cóm s'estufa i creix la pasta!
Pit i fora! á brassejar!
Au! mauremla, cop de fenyer
i després dret á enfornar.
Oi
quina gent
tant
amatent!
Ja'l tenim damunt la taula
pa de Deu! Quín goig que fa!
De guaytarlo fa denteta,
de flairarlo ensolivar.
Cóm l'enrotlla la fillada!
Quín glatir! Apa, á dinar!
Pa guanyat, diu la padrina,
sens vergonya's pot menjar.
O
quina gent
tant
amatent!
I qu'es bo lo pa de casa!
A mí l'altre'm sembla amarch;
pa de casa no empatxega
lo de fleca sempre es car.
Donchs talléulo, respon l'avi,
qui be'l guanya'l sap tallar;
acosteu la gavineta
que primé'l vull persignar.
Visca
la gavineta
de tallá'l pa, -de tallá'l pa:
visca
la Catalunya
que'l sap guanyá - que'l sap guanyá!
III
Felip Quint, gavatx de mena,
be t'en pots ben titolar:
per posarte una corona
vas teni'ns qu'endogalar.
Gavatxons te van posarla,
t'hi ajudaren castellans:
mes avans nostres besavis
be't la feren prou gruar.
Oi
quina gent
tant
amatent!
Nostra pobra Catalunya
cóm la vares maltractar!
Tos saions l'agarrotaren,
nostres furs varen cremar,
fins i tot la gavineta
ens la van engrillonar!...
No us migreu; ja vindrá l'hora
de poderla deslliurar.
Oi
quina gent
tant
amatent!
Aquella eina benehida
que'ns tallava sempre'l pa,
que'l besavi del nostre avi
d'un besavi va heretar,
al bell caire de la taula
ab cadena ens van fermar:
aquell dia desfermarla
tots á l’una vam jurar.
Oi
quina gent
tant
amatent!
Los gavatxs un jorn tornaren,
fins lo pa'ns varen robar;
aquell jorn les gavinetes
en llur carn vam esmussar.
Quina feina tan ben feta,
catalans, ja esteu venjats!
Esmoleu les gavinetes
per si mai hi hem de tornar.
Visca
la gavineta
de tallá'l pa, -de tallá'l pa:
visca
la Catalunya
que'l sap guanyá... -i defensá!
Terenci Thos i Codina (1885)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada