Orígens del catalanisme polític al Maresme





Junta de l'Agrupació Catalanista de Vilassar:
Pere Julià, Rafel Monjo, Emili Sust,
Joan Cisa i Joan Suari (fot. Felicià Sust)
publicada a GUARDIOLA 1955, pg. 79.

El catalanisme polític s’insinuà a principis dels anys 70 del segle XIX a Barcelona. És però Valentí Almirall i el Centre Català qui perfilarà aquesta via. El Centre, malgrat no tenir uns objectius explícitament polítics, contribuí a crear l’ambient necessari que poc després faria possible l’eclosió del catalanisme polític reivindicatiu  amb les noves generacions.

Si bé els orígens del catalanisme polític són eminentment barcelonins, poc a poc s’aniran consolidant nous grups catalanistes per tot el territori. I el Maresme tindrà un paper destacat.

Les poblacions on s’aconseguí articular, poc o molt, un incipient moviment catalanista foren Masnou, Vilassar de Mar, Mataró, Arenys de Mar, Canet, Sant Pol i Malgrat. Aquestes poblacions coincideixen també en haver-s’hi creat algun tipus d’entitat, que estigué al darrera d’activitats culturals i, sobretot certàmens literaris. En altres poblacions com Calella o Premià hi haurà intents de crear una associació i a la resta sempre trobarem algú que, individualment, s’implicarà en les grans ocasions. Generalment, les entitats nasqueren sota l’impuls dels prohoms de cada poble i són els personatges que amb una activitat constant aconseguirien aglutinar els simpatitzants del moviment. Moltes d’aquestes persones i d’aquestes associacions estigueren al darrera de la creació d’un òrgan de premsa que els feia de portaveu i els ajudava extraordinàriament en la difusió del catalanisme: El Santpolench, La Costa de Llevant, Fulla catalanista del Diario de Mataró, Sol-ixent o La Rierada.

Els impulsors eren majoritàriament de professió liberal: els Marià Serra (Canet), Bonaventura Gombau (Sant Pol), Francesc de P. Calbetó i Josep M. Valeta (Arenys), Martí Casas (Malgrat), Josep Puig i Cadafalch (Mataró), Jaume Arús i Pere Julià i Sust (Vilassar de Mar) i Antoni Sunyol (Masnou), majoritàriament pertanyents a una generació de regionalistes joves -nascuts en la dècada dels 60- que tingueren com a patriarca a Terenci Thos i Codina (Mataró).

A banda de les assemblees catalanistes, on alguns maresmencs tindran un paper destacat, que ens situen ja en un moment clar de tendència a la politització del moviment, els episodis mobilitzadors seran sens dubte la defensa del Dret o la campanya de Ripoll, però també els diferents documents que s’anaren redactant en ocasions diverses: el Missatge a Irlanda, el Missatge a la Reina o el Missatge al Rei dels Hel·lens, però sobre tot en les Bases de Manresa.

Quant a l’adscripció político-social, si bé el moviment el dominen els regionalistes conservadors catòlics, també hi ha presència dels federalistes d’Almirall i de sectors progressistes que trobarem adherits al Missatge a Irlanda, on hi veurem obrers, botiguers, artesans…

Finalment, la relació entre els diferents nuclis locals i, especialment els seus promotors, conduirà a la creació de l’Associació Catalanista de la Costa de Llevant (1897) la primera entitat catalanista de caràcter comarcal.

Bibliografia:

Guardiola, Lluís. Sant Joan de Vilassar: història i geografia de la comarca vilassanesa i del Maresme. Vilassar de Mar, 1955, p. 79.

Vellvehí i Altimira, Jaume. "Aproximació als orígens del catalanisme al Maresme (1859-1902)". A XIX Sessió d'Estudis Mataronins. 23 de novembre de 2002. Comunicacions presentades, Museu Arxiu de Santa Maria - Patronat Municipal de Cultura, Mataró, 2003, p. 75-97.

Del Maresme a la Provença tot passant per Isla Cristina

Publicat a Diaridemataro.cat  el 19-03-2009 amb el títol
Pescar a cal veí

Un costum força arrelat és el d'anar a pescar a cal veí amb la poca gràcia que li deu fer, al pobre. Però el que perviu d'aquestes aventures passats els anys, és la gesta que va representar en el seu moment i les seves conseqüències, com ara el conegut cas dels pescadors mataronins que anaren a pescar als mars del sud i acabaren fundant el poble de La Figuereta, a Huelva, avui més conegut com a Isla Cristina.

A mitjans del segle XVIII, alguns pescadors de Mataró anaven a pescar més enllà de l’estret de Gibraltar. Anaven darrera les sardines que conservaven en sal per poder comercialitzar durant un període de temps més generós. Però per a fer les salaons feien falta unes mínimes instal·lacions i aquest fou el motiu que portà al mataroní Josep Faneca a establir-se en un lloc erm l’any 1757 i fer-se'n càrrec. Amb el temps, aquelles instal·lacions conserveres i la colònia de mataronins i catalans en general que s'hi establí - els Rosselló, Milà, Llavina, Arnau, Rovira, Soler, Cabot o Colomer, per citar-ne alguns - donarien origen a la població de La Higuerita després de castellanitzar el nom inicial.

Però quina gràcia no els devia fer als bons pescadors d'aquelles mars que se'ls presentessin uns paios amb barretina a furtar-los les sardines, els boquerones, els jureles i qualsevol cosa que bellugués i que, a més: s'hi quedessin per sempre.

El cas del mar del sud és emblemàtic perquè es vincula molt especialment amb la ciutat de Mataró, però hi ha altres casos, potser d'origen més dispers geogràficament, que també tenen un rellevant pes maresmenc. I no precisament cap avall, tot el contrari: cap als mars del nord. A principis del segle XVIII, pescadors catalans anaren a pescar al Golf de Lleó i s'establiren a Marsella deixant una consistent empremta fins avui, amb el barri, el carrer i la famosa platja dels catalans. És ben probable, o no, que el context del moment els empenyés a emigrar: Catalunya sotmesa als borbons: Felip V per la banda espanyola, i Lluís XIV per la francesa després de la guerra de Successió.

El 1720 s'estableixen a Marsella els primers pescadors catalans i un temps després n'arribaran forces més instal·lant-se en les Vieilles Infermeries. Ja és en aquest moment, 1725, que s'iniciaran els enfrontaments i els plets amb el gremi de pescadors de la ciutat que volia imposar limitacions als nouvinguts per la competència que els feien. Haurà de ser l'Ajuntament qui surti en defensa dels catalans. També des de Castella, a través del cònsol i en plena efervescència revolucionària, s'exigia el 1791 el retorn als ports d'origen. Novament l'ajuntament sortirà en la seva defensa: "Els pescadors catalans senten tot el preu de la llibertat. Criats entre nosaltres, esdevinguts els nostres conciutadans, disfruten dels fruits de la Revolució, i hi ha qui els en voldria privar." Entre les famílies que consten en les Vieilles Infermeries al primer quart del segle XIX, trobem els Mas, els Roc, els Sabatés i els Billat de Vilassar, els Carau i els Marot de Montgat, i els Castany, els Mas i els Illa de Mataró, un Jaume Pujades de Canet o un Miquel Balan de Sant Pol de Mar, entre d'altres d'arreu del Principat.

És possible que aquest episodi fos la torna de la forta immigració occitana que al segle XVI havia vingut a Catalunya, i al Maresme, i que al seu torn tindria la seva pròpia a mitjans del segle XIX amb els llaços d'amistat i emmirallament entre la Renaixença i el Felibritge, exemplificats amb un Mistral i un Verdaguer, però també des de Mataró amb els autors de la traducció al català de la Mireio mistralenca.

Bibliografia:
PANYELLA i FARRERAS, Francesc: "Els pescadors catalans a Marsella (I-IV)" a Informacions. Butlletí del Cercle Català de Marsella. Marsella, 1993-1994.

VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: "Mataró en els orígens de la recepció del Felibritge: manuscrit d'una traducció inacabada de Mireio" comunicació presentada al VII Col·loqui Internacional Verdaguer, celebrat a Barcelona el novembre de 2008 (en premsa)

Balenes, llops, elefants i altres monstres de mar endins

Article publicat a Diaridemataro.cat

el 14-12-2008

L'escriptor Jordi Lopesino explicava dies enrere en un article al Capgros que a mitjans del segle passat - això encara que sembli molt llunyà vol dir en prou feines quaranta o cinquanta anys enrere - un submarinista va endur-se un bon ensurt en les aigües entre Sant Vicenç i Mataró quan fou sorprès per un impressionant monstre marí: "M’hi he acostat i he vist un ésser marí monstruós. No us ho podeu ni imaginar. Tenia uns ullals enormes, un morro llarg que movia com una serp, li sortien unes babes blanques de la boca i tenia unes aletes enormes a dalt del cap. Per altra banda el cos era tan gran com una balena. Us ho juro...!". Es veu que l'enigma es va desfer uns dies després quan uns pescadors en recollir la xarxa van treure el cadàver d'un elefant. Feia uns dies que havia passat per la costa maresmenca un vaixell que duia un circ italià: se'ls havia mort l'elefant i l’havien llençat al mar.

Molts recordaran també la famosa balena que el 1977 va venir, despistada, a fer el turista a les costes del Maresme on va exhalar el darrer sospir. Uns pescadors la van trobar, ja morta, a la costa de Vilassar i la van dur fins la platja de Mataró. El seu cadàver però va ser aprofitat, si més no l'esquelet que, un cop netejat fou reconstruït i donà motiu a una exposició en el Museu de Mataró. Anys després, recordo el seu esquelet desmuntat i encapsat en alguna dependència museística compartida per les seccions de Ciències Naturals i dels Amics de l'Art Romànic, als anys vuitanta quan ja havia desaparegut de la memòria mataronina. Una desaparició semblant a la d'aquesta secció de l'Art Romànic que justament enguany fa trenta anys de la seva fundació i que s'ha celebrat amb la tradicional sense pena ni glòria.

Però això dels animalots i els monstres marins és una tradició que ve de lluny. Per exemple, a finals d'agost de 1895 davant les costes de Sant Pol uns pescadors de palangre tingueren prou feina a pujar a la barca un peix extraordinari: "un hermós exemplar del peix espasa; res més que 118 kilos pesaba l'animaló. Segons se'ns ha dit s'embolicà amb los palangres y els donà bastant què fer per a tirar-lo a bordo." Així explicava el redactor de La Costa de Llevant la notícia que deixà força bocabadats als santpolencs.

Amb tot, la notícia més curiosa no és pas la d'una pesca extravagant sinó la d'una cacera. Devien se les set del matí d'un dia de principis de novembre del mateix 1895, quan els pescadors de canya que hi havia a la platja d'Arenys van veure amb certa aprensió un "grossíssim i estrany animal". Passava lentament, a estones nedant en superfície i d'altres a sota l'aigua, de ponent a llevant. Era un "individuo de la família de les Foques i d'ella el conegut amb el nom de llop marí". Segons el cronista de La Costa de Llevant, "La bèstia mediria uns tres metres de llargada per un d'amplada". La foca nedava feliç capbussant-se per engolir algun peixet fins que arribà al rocam davant el túnel del tren que donava pas a Canet. S'hi va instal•lar. Es veu que hi devia haver força més peixos i l'animal no parava de capbussar-se fent l'àpat més suculent del dia.

Devien ser les nou del matí quan el turó del túnel es convertí en un "formiguer de gent que atreta per la curiositat volia veure lo fenómeno, entre la que hi havien alguns senyors armats amb escopetes, uns quants carrabiners i guardia civils i també varies dones i boniques noies". Durant cinc minuts la foca va enfilar-se damunt d'una roca per a què tothom pogués apreciar la seva anatomia ferotge. I es capbussà altre cop, felliç. Però "poca estona feia que los distints canons apuntaven les verdes aigües quan a una aparescuda de l'animal sonà l'espetec d'un tiro qual bala matà algun barat de les costes de Mallorca. Altres tiros sonaren sens major dany que fer canviar lo domicili d'uns quants dels pacífics musclos que cobreixen lo rocam, fins que per fi i en una altra aparescuda de la fera, un jove molt conegut i reputat de bon tirador, li apuntà l'arma i ¡¡¡PUM!!! La bala feu efecte puig lo llop feu un gran salt, ballà un punt de polca en l'espai, se capbussà i fugí". La cosa s'animà i encara hi va haver un carrabiner que li etzibà un tret al morro i "desaparesqué lo rastre del monstre que feu via en direcció al Riff buscant entre els moros millors amics del que amb ell ho foren los arenyencs". Cap a les dotze tothom tornà cap a casa amb l'emoció d'haver viscut un moment apoteòsic.

Vet aquí el que li passà a la pobra foca per cruspir-se la morralla.

Però aquests eren monstres marins de pa sucat amb oli. Els de veritat, els veritables monstres de mar endins seran les impressionants llagostes, llamàntols, crancs i crustàcis i marisc en general que, qui més qui menys, es cruspirà aquests dies de Nadal i Cap d'any. Que ens aprofiti doncs!