Esteve Albert i Josep Sebastià Pons a les Jornades Duos Rios

Dissabte 9 de febrer, en el marc de les II Jornades d’Estudis Locals Duos Rios, convocades per l’Arxiu Històric Municipal a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Dosrius, parlarem d’Esteve Albert: Josep-Sebastià Pons el referent homenatjat.

El volum de les comunicacions presentades es publicarà en un nou número de la revista Duos Rios que sortirà per Sant Jordi.

Esteve Albert i la revista Vida Nova de Montpeller (Jornada d'Estudis de Dosrius)

Dissabte dia 4  es va celebrar a Dosrius la primera Jornada d'Estudis Locals Duosrios convocada per l'Ajuntament de Dosrius i l'Arxiu Municipal. La jornada va reunir una nodrida representació dels investigadors de la comarca que van presentar els seus darrers treballs amb vinculació dosriuenca. Vaig poder participar-hi parlant d'Esteve Albert i la seva empremta en la revista Vida Nova (Montpeller 1954 - 1978). El proper Sant Jordi es publicarà un nou número de la revista Duosrios amb les diferents comunicacions presentades.

A mitjans dels anys cinquanta, Esteve Albert va decidir establir-se a Andorra fugint de l’opressió del règim franquista. Fins a la mort del dictador, Andorra fou com una mena de camp base d’on partirien les constants anades arreu, al Rosselló, a Occitània i més enllà, a París o a Sud-Amèrica, relacionant-se i relacionant persones i promovent iniciatives de tot tipus. Alhora, Andorra era el punt ideal des d’on baixar a Barcelona o al seu Maresme natal per visitar la família i els vells amics i connectar amb noves persones i iniciatives o per reprendre antics contactes. En definitiva, Andorra actuava d’epicentre de la immensa “xarxa social” d’Esteve Albert. I una d’aquestes iniciatives que no motivaria només una expedició, fou la revista Vida Nova publicada a Montpeller entre 1954 i 1978.

La revista Vida Nova fou fundada a Montpeller per Josep Maria Batista i Roca, que representava la línia més política i radical, Joan Triadú, amb una línia menys polititzada i més cultural, Esteve Albert, el mobilitzador i nexe d’unió dels diferents col·lectius de la resistència catalanista i la lluita antifranquista, Miquel Guinart que assumí l’administració i realitzador efectiu de la publicació, i l’escriptor occitanista Max Rouqueta que en fou el director.  

Vida Nova, que volia ser l’expressió de l’aportació catalano-occitana a la civilització europea, postulat que trobarem més endavant en textos d’Albert, naixia amb la voluntat d’establir un vincle entre l’exili interior i l’exterior, divulgant les noves idees que circulaven en l’Europa d’aquells anys i que el franquisme tenia vetades.

L’aportació del dosriuenc té dues vessants. D’una banda, gràcies al seu entusiasme mobilitzador, s’encarregarà de la difusió i de la captació de subscriptors i patrocinadors i farà de pont facilitant la comunicació entre tots els sectors. De l’altra, la producció escrita i la participació en les Converses catalano-occitanes d’Andorra el 1957 i de Carcassona el 1958, i en la Comunitat Catalano-Occitana creada poc després.

Quant a la seva aportació assagística, Albert col·laborarà continuadament en el temps amb escrits diversos, des de breus notícies o apunts fins a poemes i llargs articles sobre Catalunya i Occitània o sobre aspectes històrics de l’Edat Mitjana que donaran sentit a l’anhel contemporani de llibertat nacional com a via d’adaptació als temps canviants del moment a Europa.

Finalment, només remarcar certa vigència de l’ideari albertià, ja no en aquelles idees de progrés, humanisme i naturalisme, que també, sinó en aquella creença de l’Europa dels pobles com a dipositària de l’esperança d’alliberament nacional.

Foto: AMD

El misteriós cas d’uns crims del 1921 / i 4

La flaire d’un nyap

El misteri envolta el cas. Què se n’havia fet de La Carinya que havia desaparegut dels relats? Perquè no va declarar com a testimoni? I, no és sospitosament amanida la coincidència de les armes amb les dels tres crims: l’escopeta de perdigons, el ganivet i la destral. I el gran enigma: qui era Joan Nogueras, el principal inductor dels crims? I el Senyoret de Pineda? Des de la seva detenció no se’n sabé res més. S’havia fet fonedís!

Quan els guàrdies civils que una matinada freda de novembre de 1921 en vorejar el pont que s’estava construint en la Riera d’Argentona trobaven l’escopeta de dos canons amb un dels cartutxos disparats, poc s’imaginaven que serien ells qui, poc després, en la casa de les màquines de la companyia d’Aigües d’Argentona, toparien amb un home d’uns quaranta anys «trobant-hi indicis vehements de ser l’assassí del guàrdia Vidal» (Mataró i la Comarca, 23-11-1921). Es deia Fernando Tallada Torres i era conegut entre més d’un sobrenom pel de Lo Senyoret de Pineda.

Cert és que feia temps que se’l buscava per malfactor en els verals de Dosrius però les seves justificacions deixaven entreveure certs dubtes raonables. En ser capturat duia un sac amb «gran provisió de pebrots, un mocador amb bolets, un cistell amb vi, oli i altres coses». Però amés, explicava una coartada versemblant: havia passat aquella nit de l’homicidi a Barcelona on havia anat al mercat de Gràcia a vendre els pebrots i els bolets que ara duia en part en el sac per no haver-los venut tots. Altres testimonis deien però que a la tarda, abans del crim, s’havia afaitat en la barberia de Vilassar. Potser pels dubtes fou posat en llibertat, com aquell primer matrimoni dosriuenc gratuïtament inculpat, però el cert del cas és que de llavors ençà havien cessat els robatoris.

I el cas és que feia falta trobar el responsable. De sobte, quatre anys després, apareixen com a acusats dels crims tres individus que, segons les seves declaracions darreres, ni es coneixien entre ells ni reconeixien els fets dels que se’ls acusava. Tres criminals, que cap dels testimonis va reconèixer, quan sempre s’havien atribuït els crims a un sol individu, i un testimoni de pes, La Carinya, que també s’havia fet fonedissa de la instrucció del sumari. Al final alliberats com els predecessors.

El dubte segueix planant: qui fou l’atemoridor criminal de Dosrius?

Altres entrades

El misteriós cas d’uns crims del 1921 /3
El misteriós cas d’uns crims del 1921 /2
El misteriós cas d’uns crims del 1921 /1

El misteriós cas d’uns crims del 1921 / 3

Unes condemnes a mort per a no res

El 14 d’octubre de 1925 va començar el primer d’una sèrie de judicis per tres causes diferents: l’assassinat amb robatori de Teresa Coll, l’atracament de Dolors Jané i l’homicidi del guarda vinyes Joan Vidal. Aquell dia d’octubre, poc més de quatre anys després, a l’Audiència de Barcelona es reviurien els fets que llevaren la vida a Teresa Collet. El fiscal demanà pena de mort i una indemnització de 5000 pessetes a la família. Però hi havia més d’un acusat.

Segons el fiscal, a principis de setembre de 1921 es van conèixer en el Cafè La Parra de Barcelona Agustí Arabia Cisa i Joan Nogueras Martori. Aquest va proposar a l’Agustí de matar i robar la Teresa com a venjança per haver-lo denunciat temps enrere com autor d’un robatori pel qual fou detingut i empresonat. Uns dies després, en Nogueras va fer la mateixa proposta a Joan Lloveras Esteve en el Cafè el Blinco de Mataró «y ya todos de acuerdo completo en tan delictuosos proyectos, provistos Nogueras de una escopeta de dos cañones y de un hacha pequeña, y Lloveras de una navaja de muelles de grandes dimensiones, se internaron en el bosque». Seguint el relat del fiscal els tres individus esperaren la víctima emboscats en la Creu d’en Serra. Allà, la Teresa fou «asaltada y agredida sin tiempo para apercibirse a la defensa, baldía en todo caso por la superioridad de medios de los agresores, causándola éstos, el rebelde Juan Nogueras y el Juan Lloveras con la navaja de que iba provisto, una profunda herida» (La Vanguardia 15 octubre 1925, p. 13-14).

De Lo Senyoret de Pineda res de res. S’havia fet fonedís. Quant als encausats, en Joan Lloveras era un mosso que treballava en una finca que només abandonava els diumenges per anar al cinema i no coneixia de res als altres dos acusats i al·legà haver confessat l’autoria davant els mals tractes als que fou sotmès durant la seva detenció. En Joan Nogueras no l’havien pogut detenir i era jutjat en rebel·lia. L’Agustí, que davant la Guàrdia Civil també havia reconegut amb detall la seva implicació en els fets es desdí igualment de la declaració per les coaccions rebudes. L’Agustí patia una malaltia mental i sofria atacs epilèptics, per això es demanà un informe a especialistes metges que dictaminaren que podia considerar-se «como imbécil, aunque con períodos de lucidez» i concloïen que no es podia donar crèdit a les seves declaracions i ben bé se’l podia considerar irresponsable pel seu estat mental.

Sense testimonis de càrrec i sense cap prova pericial els tres encausats foren absolts. Però continuaren presos.

Dies després, es celebrava el judici per la segona de les causes obertes, l’atracament a la Dolors Jané. El fiscal demanava sis anys i un dia de presó, però els acusats al·legaren el mateix i cridats a declarar novament sobre la salut mental de l’Agustí, els metges «afirmaron que Arabia era un degenerado, epiléptico en tercer grado, y por tanto irresponsable de sus actos». A més, la Dolors no pogué identificar a cap dels agressors perquè «el sujeto que la robó, llevaba barba postiza y la cara embadurnada» (La Vanguardia 28 octubre 1925, p. 8).

Sense testimonis de càrrec i sense cap prova pericial els tres encausats també foren absolts. Però continuaren presos.

Poc abans de Nadal el jutge decidí el sobreseïment de la causa per l’homicidi del guarda vinyes Joan Vidal. Els acusats sortiren en llibertat...

Altres entrades
El misteriós cas d’uns crims del 1921 / i 4

El misteriós cas d’uns crims del 1921 /2
El misteriós cas d’uns crims del 1921 /1

El misteriós cas d’uns crims del 1921 /2

La Dolors Jané de Canyamars i el guarda vinyes Joan Vidal de Mataró

Unes setmanes després, la Dolors, que era masovera de Can Silvestre de Canyamars, a la matinada havia baixat a mercat a Mataró com li era costum cada dissabte. Aquell dia la jove Dolors Jané Molins anava acompanyada d’una senyora gran que anomenaven La Carinya. Eren valentes.

A mig matí del dissabte 8 d’octubre, ja havia venut la fruita i els ous al mercat i tornava cap a casa. Malgrat l’animada xerrameca de les dues dones mentre feien camí, una mena de silenci estrany els va encongir el cor. En passar pel Camí de la Serra, prop de Can Xerrach, de sobte els sortí al pas un home emmascarat que els exigí la bossa dels diners. Els fets es precipitaren. Elles s’hi van resistir cridant i xisclant provant d’escapar muntanya avall. Sense rumiar-s’ho, l’assaltant etzibà un cop de destral al cap a la masovera. La jove va poder esquivar-lo emportant-se però una ferida al braç i un cop a l’espatlla. Amb els crits i la batussa l’agressor, desconcertat, va fugir bosc endins. Afortunadament aquest cop, les dues dones van poder retornar a casa on es recuperaren de l’ensurt i les ferides.

La sensació d’inseguretat anà en augment els dies següents doncs es produí més d’un assalt i robatori en masies de la zona, a Llavaneres i a Argentona. En algun cas fins i tot, arribaren a espanyar les portes fins a tres cops en una mateixa setmana. Després de les acusacions infundades, de mala fe potser, contra el matrimoni de Dosrius, feia dies que les agressions es començaven a atribuir a un malfactor anomenat Fernando, àlies Lo Senyoret de Pineda.

La Guardia Civil i els agents rurals feien constants batudes entre Canet i Vilassar que resultaven infructuoses fins que una parella de Guarda Vinyes, en Joan Vidal i Mas, un mosso d’esquadra jubilat que acabava d’ingressar al servei rural, i el jove guarda Salvador Casanovas feren una batuda per la zona de l’actual Parc Forestal de Mataró alertats de la presència d’un individu sospitós. En un camí que, vorejant el Turó d’en Dori enllaçava amb un que duia a Argentona, localitzaren entre un rocam una cova «d’unes dues canes de fondària, tancada per porta de fusta y ferro» (La Costa de Llevant 27-11-1921). Els fets es precipitaren. El més jove dels guarda vinyes, imprudentment, va obrir la porta de la cova essent sorprès per una escopeta que l’apuntava al cap. El jove reculà enrere i fugí esporuguit a buscar ajuda mentre el més gran i experimentat desenfundà la seva arma sense més temps que el just per a rebre l’impacte d’una «perdigonada, es calcula des de sis metres que, entrantli el focus principal per l'ull esquerra li causá instantáneament la mort».

La consternació que causà el nou crim i la psicosi que s’anava estenent es veié alleugida per la detenció del Senyoret de Pineda poc després que el jove guarda vinyes donés l’alerta i es procedís a un espectacular i ràpid desplegament de la Guàrdia Civil, els Mossos d’Esquadra i el Sometent.

Des la detenció del Senyoret de Pineda, van cessar els crims i robatoris i no tornem a tenir notícies del cas fins al 1925 quan es celebrarà el judici. Però...

Altres entrades
El misteriós cas d’uns crims del 1921 / i 4
El misteriós cas d’uns crims del 1921 /3

El misteriós cas d’uns crims del 1921 /1

El misteriós cas d’uns crims del 1921 /1

L’homicidi de Teresa Collet de Dosrius

Com cada dissabte a les cinc de la matinada, la Teresa de Can Pepes de Manyans de Dosrius baixava a mercat a Mataró. En Quim, el marit, es quedava treballant al tros. El recorregut sempre era el mateix, el camí que de Manyans s'enfilava pels boscos de Can Gel, la Creu d'en Serra i avall cap a Mataró. Era valenta.

Aquell dissabte 17 de setembre de 1921 li havia anat prou bé, no havia trigat pas gaire en vendre-ho tot i la bossa de calerons aniva molt bé per a l'economia familiar, ancestralment eixorca. La prudència sempre li aconsellava discreció i per això, amb cura, amagava la bossa entre els plecs de la falda 

A mig matí, la Teresa Collet i Llobera tornava del mercat un cop «d'efectuades les ventas de virám». En arribar a la Creu d’en Serra alguna cosa li feu encongir el cor. De sobte, en el camí boscà del cementiri de Manyans un malfactor li barrà el pas. Sense cap mirament l'home li etzibà una ganivetada al coll. Remenà els plecs fins trobar la bossa i fugí bosc enllà. 

No era la primera vegada que la Teresa patia robatoris, la seva casa ja havia estat assaltada temps enrere.

L’endemà diumenge, la família esverada per què encara no havia tornat a casa alertà les autoritats. Familiars i un grup d’agents rurals feren una batuda trobant el cos sense vida en la Creu d’en Serra. En l’escenari del crim es pogué constatar pels senyals de lluita que la malaguanyada Teresa va defensar-se oferint tota la resistència que va poder. Va morir dessagnada. Poc després la Guàrdia Civil va practicar les primeres detencions.

Potser per les presses per trobar l’assassí i tranquil·litzar el veïnat o potser per l’acció dels malparlers es va arrestar el matrimoni Pere Macià Lladó i Mercè Collet Vives. Poc després es desfeien les sospites i quedaven en llibertat.

Lluny de calmar-se els ànims i tornar la tranquil·litat, seguiren dies d’ensurts, portes esbotzades i robatoris a masies d’Argentona, de Dosrius o de Llavaneres.

Altres entrades
El misteriós cas d’uns crims del 1921 / i 4
El misteriós cas d’uns crims del 1921 /3

El misteriós cas d’uns crims del 1921 /2

Rituals de no fa tant

Bona part de l'actual terme de Dosrius-Canyamars-El Far, formava part del terme del Castell de Dosrius i era sota la jurisdicció del marquès de Castelldosrius, els Sentmenat, a qui pagaven les rendes i tributs.

Cada cop que el senyor marquès de Castelldosrius finava, el seu successor havia de prendre possessió dels títols i béns heretats. Aquesta presa de possessió era un veritable ritual de reminiscències medievals que devia ser força vergonyant i farcit de menyspreu i humiliació per als dosriuencs. Es tractava més d'una ostentació de poder que no pas d'un acte estrictament administratiu. El dia triat, una comitiva encapçalada per un representant del marquès i un notari es presentava a Dosrius i reunia als habitants en la plaça del poble per a prendre possessió del terme de l’antic castell, fa no fa el de l’actual Dosrius i Canyamars.

En la plaça del poble i després de rebre un grapat de gra i unes monedes com a símbol del delme, dels censos i dels drets, l’apoderat i procurador del marquès es treia i posava els guants amb parsimònia tot declarant la presa de possessió. Per a fer-se efectiva, la cerimònia devia continuar anant de casa en casa on un cop desallotjades l’apoderat entrava i tot passejant-s’hi anava obrint i tancant, repetidament, totes les portes i finestres en senyal de domini i possessió. Quan del que s’havia de prendre possessió era una peça de terra, una vinya o un camp, el procurador prenia un grapat de terra i d'herba i ho llançava a l'aire en ostentació de poder i voluntat sobre aquella propietat. Un cop enllestida en el poble, la processó continuava fins a la següent finca o masia on es repetia la cerimònia recorrent així tots els racons del terme. Quina cara no els devia quedar als menyspreats pagesos!

De la darrera vegada que tenim constància que es va realitzar aquest ritual ja fa temps, el 1796, o potser no tant doncs el 1842 encara se’n va fer una de cerimònia, sembla que més discreta però.
Avui aquestes cerimònies han quedat en desús i Agatha Ruiz de la Prada, l’actual marquesa de Castlldosrius, no sembla que tingui previst recuperar-les.  Ves a saber però, si encara no n’hi ha certa reminiscència en el ritual del desnonament de vivendes hipotecades pels senyors marquesos de caixes i bancs.

Bibliografia

Vellvehí, Jaume: "Les cerimònies de presa de possessió del Castell de Dosrius". A Duos Rios. Núm I, abril 2004. Arxiu Municipal de Dosrius. Ajuntament de Dosrius, Dosrius, 2004. p. 36-38.