De Josep Puig i Cadafalch se’n saben moltes
coses però encara segueix essent una figura desconeguda, especialment la seva
vessant d’home polític. Puig va escriure articles d'opinió en gairebé un
centenar de mitjans d'expressió, vint d'ells internacionals, i això és molta
paraula impresa. Per això, un dia com avui que l’honorem en motiu del seu
traspàs potser, més que parlar d’ell és millor llegir-lo, saber ni que sigui
escadusserament el que deien les seves paraules d’home polític. Per això he fet
una tria de fragments de textos seus amb l’única pretensió de donar unes breus
pinzellades del mataroní il·lustre.
Puig mai va ser un polític decididament professional,
no en tenia la vocació, les intrigues i els tripijocs polítics o els llargs i
tediosos debats parlamentaris del sistema de la restauració borbònica no eren
sant de la seva devoció. Ell sempre va preferir l’eficàcia de les obres, el
projectar i construir.
En un article publicat a La Renaixença el 1896, quan encara era arquitecte municipal a
Mataró explicava que
«La primera vegada
que el vaig veure, l’escenari del Congrés de Diputats espanyol, va semblar-me
que abocava el cap a una plaça de toros.
Pujava de baix una
barreja d’escàndol i de fum; tothom parlava amb un to cridaner com al Casino o
a la Bolsa i tothom estava dret com en els intermedis d’un ball de festa major.
Dalt d’una tarima un
senyor sèrio com un mestre d’estudi [...] i a sota uns quants senyors
escrivint, i en un raconet de la graderia, sense que se’l sentís ni se
l’escoltés, sense casi se’l vegés ni se’l mirés ningú, un pobre home aixecava
els braços, giravoltava, feia com aquell qui parla. Digueren després que
demanava auxilis peremptoris per a una terra negada per les aigües d’un riu de
Castella, que no treballa, ni rega i que de tant en tant se surt de mare.»
(Puig 2003: 89)
Aquesta visió crua i quasi tragicòmica la matisaria
anys després en les seves memòries però encara amb un to més descarnat i
sarcàstic.
Malgrat aquesta desconfiança en la tasca
parlamentària que considerava estèril, va acceptar ser candidat al Congrés dels
Diputats per Solidaritat Catalana, a insistència de la Lliga Regionalista, una
desconfiança que no amagava en un acte de campanya quan deia
«jo no tinc fe en el
Parlament. Em sembla que allà hi ha uns senyors que diuen moltes coses
brillants, buides i que no fan res més. Jo no crec en què es pugui fer en el
Congrés, però, en fi, em sembla que nosaltres, ara, no tenim cap altre recurs
que enviar allà una veritable representació de Catalunya.» (Amat 2001: 14)
Amb aquesta campanya, amb un programa
dissenyat per Prat de la Riba on Puig s’esplaiava en el seu postulat de
modernització del país i la seva dèria per la millora d’infraestructures i la
demanda d’un nou model d’estat federal, Solidaritat Catalana va arrasar
obtenint 40 dels 44 diputats, imposant-se arreu al caciquisme.
Puig es va estrenar com a parlamentari en la
Sessió del 13 de juny de 1907 exposant el programa de Solidaritat Catalana:
«Vosaltres
representeu el món de les idees uniformistes i artificials; nosaltres
representem una idea de varietat, de naturalisme; aquest estat unitarista,
darrera decadència d’una sèrie d’idees històriques. ¿Penseu que jo, ciutadà de
Barcelona, gaudeixo dels meus drets i de la meva llibertat? ¿Penseu que jo,
ciutadà de llengua catalana, sóc igual que vosaltres, ciutadans de llengua
castellana davant l’Estat? No és així, perquè quan arriba, per exemple, el moment
d’atorgar testament, l’Estat m’impedeix emprar la llengua que jo estimo, la
llengua de tota la meva vida. Quan arriba el moment d’usar la paraula per
exercir la funció més noble d’un Estat lliure, l’Estat posa als representants
del meu país davant vosaltres, que parleu el vostre idioma, havent de traduir
el seu.
[...]
Heu substituït
l’estructura d’Espanya, convertint-la en unionista a la francesa, nosaltres
volem restaurar l’estructura tradicional de l’Espanya de les varietats [...]
Volem un estat federal que tingui cura de l’acció exterior, però també volem
una llibertat absoluta de cada regió per tal d’organitzar-se en els altres
temes, en tot allò propi d’ella mateixa; llibertat absoluta per tal
d’organitzar-se com un Estat dintre d’un altre Estat, amb tota la independència
adient a les seves necessitats.» (Amat 2001: 16)
El pas de Puig pel Congrés dels Diputats
tingué escassos resultats, desengany que confirmà la tasca infructuosa que
sempre havia pensat que era.
Temps després, fou elegit diputat provincial.
El primer d’agost de 1917 va morir Prat de la Riba i el 19 de novembre d’aquell
1917, l’any vinent farà els cent anys, fou elegit president de la Mancomunitat
de Catalunya. Aquesta fou sens dubte la seva etapa política, de governant, més prolífica
i brillant, però alhora la més contradictòria, controvertida i probablement
fosca pel seu final. Puig era conservador i va cometre l’error de donar suport
al cop d’estat de Primo de Rivera del 1923 i malgrat que no trigaria a
rectificar, la seva decisió el marcaria per sempre més. Sigui com sigui el 24
de desembre de 1923 s’autoexiliava a França per a continuar els estudis de l’art
romànic. Temps després explicaria aquell episodi a Josep Pla:
«La situació dels
darrers anys de la Mancomunitat és inseparable de la situació social de
Barcelona creada aquests últims anys per falta d'autoritat. La vida de la
Mancomunitat anava prenent l'aire irrisori que agafen les coses quan l'ordre
públic elemental no és assegurat. Sense aquest ordre, la cultura no té cap
interès. Nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen d’ordre
públic, i l'ajudàrem. A Madrid, el rei considerà que una mica de dictadura li
resoldria les molèsties de la vida dels partits i les incidències parlamentàries.
El capità general cregué que havia d'emprendre aquest camí. La Mancomunitat fou
destruïda. Ens equivocàrem.» (Barral 2003: 21)
Finalment, en les seves memòries, parla de la
Generalitat republicana en termes de desengany arquitectònic:
«La Generalitat no ha
tingut sort: la implantació de l’Autonomia no fou l’obra que havíem somniat.
Sempre la realitat és inferior a la il·lusió de les coses, com l’obra feta és
inferior al projecte i el projecte al croquis» (Puig 2003: 357)
I ja per acabar, deia l’altre dia el Dr. Eduard
Riu que en Puig i Cadafalch «Hi ha unes idees de fons al voltant d’un projecte
de país, d’universalisme i de modernització que amaren tota la seva activitat»
i és per això que el lema d’aquest proper 2017, aquest any Puig i Cadafalch que
aviat s’inaugurarà, sintetitza i defineix esplèndidament la seva figura i la
seva obra: Josep Puig i Cadafalch, arquitecte de Catalunya.
I acabo amb unes darreres paraules de Josep
Puig i Cadafalch en motiu de la seva elecció com a diputat a la Mancomunitat el
1917:
«el caràcter dels
nostres actes és completament distint del d’altres partits, parlem de telèfons,
de carreteres, de cultures, amb el to elevat de la nostra política que sols té
un fi: construir i reconstruir Catalunya» (Amat 2001: 23)
Jaume Vellvehí i Altimira
Mataró, 18 de desembre de 2016
Bibliografia
Amat i Teixidó, Jordi (2001). Josep Puig i Cadafalch Polític (1902-1924).
Mataró: Grup d’Història del Casal.
Barral i Altet, Xavier (2003). «Introduccio» a Josep Puig i Cadafalch: Escrits d’arquitectura, art i política. Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans.
Puig i Cadafalch, Josep (1989). Josep Puig i Cadafalch: l'arquitectura entre
la casa i la ciutat. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions - Col·legi
d'Arquitectes de Catalunya.
Puig i Cadafalch, Josep (2003). Memòries. Barcelona: Publicacions de
l'Abadia de Montserrat.
