 | |
| Fot: M. Ribas extreta de Les muralles d'ilturo |
L’argentoní Jaume Lladó (1923) és un
d’aquells extraordinaris referents de la generació d’activistes culturals que
els tocà salvar-nos la cultura de la depredació del franquisme.
Al costat de figures com Lluís Ferrer i Clariana, Marià Ribas, Esteve Albert, Jesús Illa, Santiago Martínez, Jordi Arenas i Joaquim Llovet es proposà la salvaguarda del patrimoni artístic i arqueològic de Mataró i la comarca, ja sigui des de l’Obra de Sant Francesc, que aconseguí crear el que avui coneixem com a Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró (1946), o des de la Secció d'Història i Arqueologia del Museu de Mataró (1947), un museu municipal creat tot just el 1942 i dirigit per Rafael Estrany. La Secció, presidida per Marià Ribas, edità la revista Museu en català a partir de 1948, però el 1950 fou suspesa per ordre governativa. La publicació desaparegué, precisament, perquè es feia en català. Les actuacions, ja sigui de salvaguarda com d’estudi, són una llarga llista i només com a exemple esmentem les realitzades a Sant Martí de Mata a Mataró, a Santa Margarida de Cabrera, a Sant Jaume de Traià a Argentona o a Sant Cristòfor de Cabrils, i en jaciments com el de Can Sans a Llavaneres, a Madà i a Can Cabanyes d'Argentona. O iniciatives com l’ambiciós projecte per a la salvaguarda i estudi del poblat ibèric de Burriac, amb un patronat constituït a Can Bartomeu, presidit pel Baró d'Esponellà i assessorat pel Dr. Serra-Ràfols. Un patronat que va tenir una curta durada, com la Comissaria Provincial d'Excavacions Arqueològiques on col·laborava. Perquè tant activisme molestava al règim.
Fou membre del COR del pare Roig i de la Societat d’Estudis Històrics de l’IEC, on fou avalat per Josep Puig i Cadafalch. Però els temps no acompanyaven i el 1958 marxà a l’exili a Perpinyà on s’establi fins avui. Poc després formava part del Consell Nacional de Catalunya amb Josep M. Batista i Roca i paral·lelament començà l’activitat d’estudi i preservació del patrimoni a l’exili: impulsor i col·laborador d’entitats de recerca i salvaguarda, com ara el Grup Artístic Pyrene fundat a Elna amb Esteve Albert el 1959, el Centre d'Etudes et Recherches Catalanes des Archives (1960) o l’Association pour la Sauvagarde du Patrimoine Artistique Roussillonnais (1965). El 1996 va participar en la Salvació de la destrucció de llaüts en la platja de Cotlliure, i per a no estendre’ns remarcar que fou fundador de l’Associació Cultural de Cuixà i cofundador de la Universitat Catalana d’Estiu. Finalment dir que és membre corresponsal de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i que el 1999 fou dels fundadors del Centre d’Estudis Argentonis Jaume Clavell.
Però el seu activisme més enllà de les fronteres administratives que parteixen el país, el portà entre 1990 i 2001 a col·laborar amb el Centre d'Animation en Langues de Brussel·les, participant en les conegudes Fêtes des Langues itinerants i a promoure i realitzar exposicions ja sigui a Brussel·les, Ambers, Charleroi, Arlon, Hasselt, Lille, Ivea, Torí o Luxemburg. Títols tan suggerents com Langues minoritaires o Le langage des signes et des symboles per citar-ne alguns. En aquesta mateixa etapa participà amb Guy Dockendorf en el projecte Promo Lingua a Luxemburg.
Cal reconèixer-nos deutors de persones com Jaume Lladó, que en una conjuntura tan difícil va lluitar per salvar-nos el patrimoni, per salvar-nos la identitat.
Al costat de figures com Lluís Ferrer i Clariana, Marià Ribas, Esteve Albert, Jesús Illa, Santiago Martínez, Jordi Arenas i Joaquim Llovet es proposà la salvaguarda del patrimoni artístic i arqueològic de Mataró i la comarca, ja sigui des de l’Obra de Sant Francesc, que aconseguí crear el que avui coneixem com a Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró (1946), o des de la Secció d'Història i Arqueologia del Museu de Mataró (1947), un museu municipal creat tot just el 1942 i dirigit per Rafael Estrany. La Secció, presidida per Marià Ribas, edità la revista Museu en català a partir de 1948, però el 1950 fou suspesa per ordre governativa. La publicació desaparegué, precisament, perquè es feia en català. Les actuacions, ja sigui de salvaguarda com d’estudi, són una llarga llista i només com a exemple esmentem les realitzades a Sant Martí de Mata a Mataró, a Santa Margarida de Cabrera, a Sant Jaume de Traià a Argentona o a Sant Cristòfor de Cabrils, i en jaciments com el de Can Sans a Llavaneres, a Madà i a Can Cabanyes d'Argentona. O iniciatives com l’ambiciós projecte per a la salvaguarda i estudi del poblat ibèric de Burriac, amb un patronat constituït a Can Bartomeu, presidit pel Baró d'Esponellà i assessorat pel Dr. Serra-Ràfols. Un patronat que va tenir una curta durada, com la Comissaria Provincial d'Excavacions Arqueològiques on col·laborava. Perquè tant activisme molestava al règim.
Fou membre del COR del pare Roig i de la Societat d’Estudis Històrics de l’IEC, on fou avalat per Josep Puig i Cadafalch. Però els temps no acompanyaven i el 1958 marxà a l’exili a Perpinyà on s’establi fins avui. Poc després formava part del Consell Nacional de Catalunya amb Josep M. Batista i Roca i paral·lelament començà l’activitat d’estudi i preservació del patrimoni a l’exili: impulsor i col·laborador d’entitats de recerca i salvaguarda, com ara el Grup Artístic Pyrene fundat a Elna amb Esteve Albert el 1959, el Centre d'Etudes et Recherches Catalanes des Archives (1960) o l’Association pour la Sauvagarde du Patrimoine Artistique Roussillonnais (1965). El 1996 va participar en la Salvació de la destrucció de llaüts en la platja de Cotlliure, i per a no estendre’ns remarcar que fou fundador de l’Associació Cultural de Cuixà i cofundador de la Universitat Catalana d’Estiu. Finalment dir que és membre corresponsal de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i que el 1999 fou dels fundadors del Centre d’Estudis Argentonis Jaume Clavell.
Però el seu activisme més enllà de les fronteres administratives que parteixen el país, el portà entre 1990 i 2001 a col·laborar amb el Centre d'Animation en Langues de Brussel·les, participant en les conegudes Fêtes des Langues itinerants i a promoure i realitzar exposicions ja sigui a Brussel·les, Ambers, Charleroi, Arlon, Hasselt, Lille, Ivea, Torí o Luxemburg. Títols tan suggerents com Langues minoritaires o Le langage des signes et des symboles per citar-ne alguns. En aquesta mateixa etapa participà amb Guy Dockendorf en el projecte Promo Lingua a Luxemburg.
Cal reconèixer-nos deutors de persones com Jaume Lladó, que en una conjuntura tan difícil va lluitar per salvar-nos el patrimoni, per salvar-nos la identitat.
Bibliografia:
- Lladó, Francesc - Lladó, Julià – Subñà, Enric – Farell, David (2001). "Vivències de Jaume Lladó i Font (conferència, 1a part)”, a Fonts. Núm. 7, p. 22-23. Centre d'Estudis Argentonins Jaume Clavell. Argentona.
- Lladó i Font, Jaume “El Museu Arxiu de Santa Maria, cinquanta anys ja!” a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria. p. 13-17. MASMM, Mataró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada