Recordar Joan Peiró i Belis (Barcelona 1887- Paterna 1942)

Homenatge a Joan Peiró 2012

Aquest text correspon al parlament pronunciat el 24 de juliol de 2012 en l'acte d'homenatge a Joan Peiró en motiu del 70è aniversari del seu afusellament, dut a terme en el cementiri de Mataró i organitzat per una comissió ciutadana.

Bona tarda, primerament, en nom de la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró vull donar-los la benvinguda i agrair la seva assistència. També vull agrair la col·laboració de l’Associació de Veïns de Rocafonda i de Cementiris Metropolitans per les facilitats donades en l’organització d’aquest acte. La Comissió Ciutadana  que hem organitzat l’Homenatge, està formada per sindicats, entitats cooperativistes i associacions socials i culturals. I a la convocatòria de l’acte també s’hi ha sumat Òmnium Cultural de Mataró.

Ja fa deu anys que amb motiu del seixantè aniversari de la mort de Joan Peiró, una altra comissió, semblant a l’actual, va organitzar alguns actes d’homenatge. De llavors ençà, el record s’ha seguit mantenint però ara, potser per la conjuntura que vivim, ens cal fer més evident el record i l’homenatge.

Un homenatge que fem aquí, davant el lloc on reposen des del 1989, les restes de Joan Peiró, quan foren traslladades des de Paterna complint un llarg desig de la família, des del 1945 per a ser exactes. El mateix lloc on també reposen les de la seva companya Mercè Olives, el gran puntal on es recolzà Peiró –com tan sovint ens recorda la seva filla Guillermina. I també les cendres del seu fill Josep que havent mort a França també va voler reposar al seu costat.

Avui fa exactament 70 anys, a aquesta mateixa hora, al camp de tir de Paterna al País Valencià, els trets d’un escamot d’execució trencaren el silenci per prendre la vida a un home honest: Joan Peiró i Belis.

Avui, recordem aquells fets amb l’emoció de veure viva la seva memòria, la trajectòria coherent d’un anarquista, d’un teòric del sindicalisme, d’un cooperativista, d’un obrer del vidre.

Joan Peiró havia nascut el 1887 a Sants a Barcelona en el sí d’una família treballadora. Essent infant entrà a treballar en un forn de vidre i el 1908, un any després de casar-se amb Mercè Olives i residint ja a Badalona, s’inicia com a militant obrer participant en una vaga i poc després és detingut i empresonat. És en aquesta estada a la presó que aprengué a llegir i escriure. Peiró era un autodidacte que es va erigir en un dels teòrics amb més predicament de l’anarcosindicalisme.

Els anys de Badalona deixaren una forta empremta: militant de la Societat de Vidriers intervé decisivament en la constitució de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona i en la reorganització de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers (1915), i impulsa, dirigeix i escriu en publicacions obreres com La Colmena Obrera o El Vidrio.

A partir de 1918, amb el Congrés Obrer de Sants, junt a d’altres figures, s’abocà a la vertebració del sindicalisme català, en el convenciment que la millor garantia de la unió de tots els treballadors residia en la CNT. I, en endavant, el seu paper ja serà a primera fila.

A partir de 1920, va formar part de la direcció del Comitè Nacional de la CNT a la clandestinitat, ocupant-ne la secretaria. Com Seguí i com Pestaña, s’enfrontà amb els pro-bolxevics, i va assumir el compromís de retornar la CNT a l’ortodòxia del sindicalisme revolucionari i l’anarcosindicalisme.

Detingut i empresonat un cop més, les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró a treballar al Forn del Vidre, on va esdevenir impulsor de la Cooperativa del Vidre que havia estat fundada uns anys abans. Peiró va arribar a ser-ne el director i amb cinc cooperativistes més va elaborar els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa obrera, un document capdavanter en el seu temps. En el pensament de Peiró, el mutualisme, el cooperativisme i l’educació racionalista eren essencials. I apostava per la independència dels sindicats, per la democràcia i per una revolució social progressiva i pacífica.

Peiró fou un dels dirigents anarcosindicalistes, i de l’esquerra en general, que va fer de pont entre la cultura política obrera catalana del segle XIX i la nova cultura política de mitjans del XX.

D’acord amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el corrent trentista, va inspirar la formació dels Sindicats d’Oposició, i va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària. Es va oposar, això sí, a la politització del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.

En un altre sentit, les relacions amb el nacionalisme republicà foren continuades, i el 1932 per exemple, en plena discussió de l’Estatut de Catalunya a Madrid, el defensà i s’apropà a Esquerra Republicana, cosa que es repetí en moltes més ocasions.

Però el Joan Peiró revolucionari és indestriable del Joan Peiró humanista, el teòric de l’anarcosindicalisme. La seva producció no és pas anecdòtica, és un veritable corpus intel·lectual, en evolució, que esdevé una fotografia determinant de la primera meitat del segle XX.

Els seus escrits a Solidaridad Obrera, al diari Catalunya o als òrgans de premsa de la Federació Sindicalista Llibertària; o els articles a ¡Despertad!, de Vigo, a La Rambla, de Barcelona, a l’Opinió o als diaris mataronins Combat i Llibertat, com els seus discursos, en són una bona mostra.

Just esclatar la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, va formar part, com a vicepresident, del Comitè Local Antifeixista de Mataró i escriu en el diari Llibertat. Els seus escrits foren recollits a "Perill a la reraguarda", llibre publicat el novembre d’aquell mateix any, on denunciava l’actuació irresponsable i la violència gratuïta i indiscriminada, que practicaven impunement grups d’incontrolats que, segons Peiró, “deshonoraven la revolució”. Eren escrits brillants i valents. Uns textos on defensava per exemple, l’ordre revolucionari i es mostrava partidari de la participació de la CNT en el Govern de la Generalitat i en el de la República. I de fet, malgrat les reticències inicials, pocs dies després era convençut d’acceptar el nomenament de ministre d’indústria en el govern de Largo Caballero, fins al 1937. En sortir del Govern, va tornar al Forn del Vidre a Mataró. Després, traslladat el govern republicà a Barcelona, acceptà ser comissari general de l’Energia elèctrica.

I arribà l’hivern de 1939. El 22 de gener Peiró i tota la família abandonen Mataró i emprenen el camí de l’exili. Mercè, amb les filles, passa la frontera per la Vajol, ell, amb el fill petit, ho fa després i sense utilitzar el passaport diplomàtic. Coherent un cop més. Uns mesos després aconsegueix retrobar tota la família a Narbona. I projecta instal·lar una fàbrica de vidre a Lió. Un altre cop el seu ofici. I participa en el Comitè Nacional a París i ocupa el càrrec de conseller de la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE) en nom de la CNT, i la seva activitat parisenca esdevé incansable, frenètica.

El 1940, amb l’ocupació alemanya, els fills abandonen París. Peiró ho fa més tard, i es detingut per la policia francesa que el lliura a la Gestapo. Finalment, els nazis el van fer a mans dels agents franquistes. Empresonat a València, fou sotmès a un procés sumaríssim que, malgrat els nombrosos i qualitatius testimonis en favor seu, de persones vinculades al règim com Francisco Ruiz Jarabo, futur ministre de Franco, militars, falangistes, gent de dretes o, per exemple, del superior dels maristes de Mataró, als que Peiró havia ajudat el 1936, fou condemnat.

La sentència de mort, com tantes altres, estava dictada abans de jutjar-lo: s’havia negat a col·laborar amb els sindicats verticals del nou règim feixista. Coherent fins al darrer instant.

A les 6 de la tarda del 24 de juliol de 1942, fou executat.

Joan Peiró fou una persona fidel als seus ideals, sempre al servei dels més desafavorits i dels drets dels treballadors. Lliurat en cos i ànima a la transformació econòmica i social, un lluitador pel progrés i la llibertat dels seus conciutadans, i un home coherent.

Per tot això que hem esbossat, és per allò que fou sotmès a un procés sumaríssim, i executat, com ho havien estat el president Lluís Companys i un altre mataroní d’adopció com ell, l’alcalde Josep Abril. Perquè els calia anihilar al vençut, premeditadament i sistemàticament, deixar al país sense quadres: sense sindicalistes, sense polítics, sense líders, sense pensadors, sense intel·lectuals, sense mestres... sense res.

Oblidar és renunciar a identificar-se amb uns valors, amb uns principis, és renunciar a emmirallar-se en la trajectòria de Joan Peiró: una lluita constant i conscientment abocada a transformar l’organització social i econòmica i, en definitiva, a la construcció d’una nova societat.

Els drets i la societat del benestar que avui ens conculquen i desmantellen, l’havíem assolit per què durant decennis, molts decennis, homes i dones com Joan Peiró van lluitar per aconseguir-ho i van pagar amb la vida haver-ho fet, haver-ho defensat. És just, i és de justícia, reconèixer que som deutors d’aquest llegat i que cal comprometre’ns en defensar-lo. Tant com ho va fer Joan Peiró i Belis.

Moltes gràcies

"La postguerra a Mataró 1939-1952" de Margarida Colomer (*)

Coberta del llibre presentat el 4-12-13

Qui coneixem la trajectòria de la Margarida sabem del rigor, l’esforç i la qualitat del seu treball, i per això quan em parlà d’aquest darrer, no vaig dubtar del seu interès i de la seva qualitat. Però la realitat és que el llibre supera totes les expectatives; perquè el resultat no és només el d’una recerca que s’ha pogut publicar, penso que aquest llibre serà una eina necessària per a seguir profunditzant en el coneixement del nostre passat més proper, sense dubte el de la seva etapa més dramàtica. Però, a més, és una gran fotografia de la societat mataronina d’aquells anys, construïda des del més rigorós detall, píxel a píxel. Aquest és un dels grans valors de l’obra de la Margarida, la capacitat d’oferir-nos una visió de conjunt rigorosa i sectorialment amplia i contrastada en el detall.

Sovint als historiadors locals el que ens manca és aquesta visió. A Mataró tenim una gran abundància d’estudis sectorials de gran nivell però en canvi no sovintegen gaire les visions de conjunt rigoroses. I cal destacar l’extraordinària tasca feta per l’autora amb el buidatge de fons d’arxiu i hemeroteques que sovint l’han dut kilòmetres Castella enllà. I per descomptat, la ingent feina que representa la documentació oral recollida de 65 entrevistes personals de recuperació de memòria històrica.

La postguerra a Mataró 1939-1952, lògicament abraça des de l’ocupació franquista de la Ciutat fins a principis dels cinquanta pel canvi de la conjuntura internacional que obliga al règim franquista a adaptar-s’hi. I tot aquest període s’organitza en dos grans capítols que condicionen tanmateix les circumstàncies internacionals i la seva repercussió en el règim, amb l’acabament de la segona Guerra Mundial i la desfeta del nazisme.

I aquest és un dels altres aspectes que m’agradaria destacar. L’amenitat d’un estil que recau en la força d’un discurs narratiu pedagògic, on els fets, les vivències humanes i els records contrastats, la documentació estudiada i les anàlisis rigoroses, són contextualitzades amb el que passava a la resta de Catalunya i la realitat internacional.

Entrant ja plenament en el contingut, no explicaré el llibre però si que en vull donar algunes pinzellades que ens serviran de tastet de l’ambiciosa obra de la Margarida.

En llegeixo un fragment:

“...riuades de civils, militars, famílies senceres amb carros, cotxes i camions transportant matalassos, màquines de cosir i tota mena d’estris. Hi havia una gran gentada que anava a peu, altres carregats amb farcells o arrossegant un carro, carregats de maletes i flassades. La gent que fugia atemorida, ho feia amb cara d’angúnia, d’incertesa i de temença perquè no sabia què trobaria ni on aniria a raure. (...) el panorama era dramàtic, es veien fileres de vehicles de totes menes que avançaven a poc a poc o a batzegades (...) el dia 25 de gener, enmig de les trifulgues, morí atropellada per un vehicle una nena de 8 anys, Lucinda Sánchez”.

Aquesta imatge d’èxode, no per coneguda i repetida, no deixa d’il·lustrar el que va representar l’adveniment del franquisme: l’enfonsament d’un món, d’un projecte capdavanter en molts sentits, amb mancances també, i errors, però en definitiva, l’aniquilació de la il·lusió i l’esperança en poder canviar les condicions de vida i avançar en el progrés de la societat.

I quina imatge tan forta la d’aquella nena de 8 anys atropellada a Mataró, com a metàfora del futur escapçat que s’imposava.

Des d’aquest moment, Margarida ens ofereix un viatge al procés de construcció d’un nou règim, d’una nova societat que poua en allò més profund i inamovible perpetuat decennis d’anys enrere i emmirallat en els mecanismes de control dels règims feixistes d’Europa.

Així, assistirem a la constitució del nou règim amb el desmantellament del vigent. Esborrar el passat i establir les bases estructurals d’un nou règim que no és nou perquè ve del passat, en el sentit que són els mateixos grups socials que sempre han tingut el poder.

Amb una forma perfectament calculada i planificada es tractava de deixar el país sense quadres, sense el mínim embrió d’organització social que no fos controlat i el gran mitjà per a l’èxit serà la por. Una por que com es palesa molt bé en el llibre serà generalitzada i junt amb la repressió més ferotge dels primers anys, marcarà tota una generació. És una repressió que sovint es mostra amb caràcter merament de revenja cap als vençuts i més coercitiva en tots els àmbits de la vida i encaminada al control de la població. Es tractava de muntar un nou sistema, s’havia de desfer tot l’existent i construir noves estructures però per a això calia adeptes. Pensem que tota aquesta feina de control i vigilància la feia la Falange i que aquesta organització com a tal no va existir a Mataró fins el 1939. Per tant s’ha de nodrir de quadres d’adeptes, primer provinents de les oligarquies locals però també d’altres sectors, cosa que farà que sigui una organització molt heterogènia mancada de cohesió i que respongui a interessos diversos: pròpiament de la Falange que ha integrat a oportunistes i desenganyats, els excombatents i els excaptius, que ja tenien organització pròpia, però també de les opcions polítiques que havien recolzat el cop d’estat inicialment: els tradicionalistes, els catòlics, els carlins, els monàrquics o els cedistes. I d’aquesta pretesa unitat en sorgirà la dificultat de constituir unes Comissions gestores, els ajuntaments, estables i continuats.

Paral·lelament a l’intent de restablir la normalitat en els serveis començarà la repressió: condemnes a mort, amb els casos emblemàtics de l’alcalde Josep Abril o Joan Peiró, els processos sumaríssims, els empresonaments, les depuracions (del personal administratiu de l’Ajuntament, de mestres de l’Escola d’Arts i Oficis, de la Banda Municipal o de metges i en alguna fàbrica també).

I s’engega el procés de confiscació de patrimoni de les entitats polítiques, sindicals, cooperativistes i les culturals i de lleure que havien estat fidels a la República (l’Ateneu Popular, la Societat Iris, el Casal de la Unió de Cooperatives i altres). Algunes entitats van tancar definitivament altres només fou provisional i funcionaren sota un estricte control i hi hagué però una especial repressió contra el cooperativisme. A dirigir aquestes entitats s’hi situà persones afins al règim i molt patrimoni va passar a la Falange.

I tot aquest procés el trobarem explicat en detall i coneixerem els protagonistes d’aquests moments i com el procés es va endurint amb el control de la Comissió Gestora per part de Falange i els sectors més ultres. Serà el moment que, per exemple, hi haurà mataronins que s’apuntaran a la División Azúl per anar a lluitar contra el comunisme, alguns però motivats per les 226 pessetes de la paga mensual.

S’esborren símbols i per a fomentar el suport  i la recerca d’adeptes i lluir el seu triomf seran anys de desfilades uniformades pel centre de Mataró. I descobrirem els esforços mobilitzadors de les autoritats locals per la visita de Franco el 1942, amb la detenció preventiva el dia abans de persones amb antecedents de compromís polític. Aquestes demostracions, com ens explica la Margarida, servien d’autoafirmació dels vencedors i per a l’eufòria d’una banda i també per a la constatació de la impotència dels vençuts i el pessimisme de l’altra.

Una anàlisi acurada ens posarà a la vista les organitzacions del règim, la Falange tan esmentada però que, al cap i a la fi, no acabarà d’aconseguir el poder pretès, la Secció Femenina, el Frente de Juventudes o la Central Nacional Sindicalista i els seus dirigents i membres destacats.

Una anàlisi que es repetirà en el camp sindical desvetllant-nos les condicions de treball i la lluita sindical clandestina i les diverses vagues que sotraguejaren les fàbriques de Mataró amb el gran paper de les dones treballadores que portaren el pes de la lluita i aquí hi trobarem a la Pepa Maca, la Josepa Agramunt, i a tantes altres dones.

També sabrem de les condicions de vida amb les restriccions d’aigua i d’electricitat, el racionament, les penúries econòmiques i alimentàries, l’estraperlo i la corrupció.

Molt interessant també és l’apartat dedicat a la sanitat, que em sembla que és una de les primeres vegades que s’encara. Les malalties, entre 1939 i 1940, es converteixen en epidèmies, la verola, el tifus o la sarna, degut d’una banda a la manca de defenses i la malnutrició i de l’altra a la proliferació de focus infecciosos per la manca de clor per tractar l’aigua, per exemple.

Un altre apartat de gran interès és el que es dedica a l’ensenyament. Des del primer moment la política educativa franquista va anar encaminada a destruir sense contemplacions l’obra de l’escola republicana, des del laïcisme, la coeducació o els avenços pedagògics del magisteri i, per descomptat l’organització administrativa democràtica. I el panorama que ens oferirà el Mataró d’aquests moments serà el de la depuració de mestres nacionals, aquí l’autora ens explicarà detalladament com s’esdevenia el procés de depuració. I s’afavorirà l’ensenyament privat, en especial el religiós i, per descomptat es tancaran les Escoles racionalistes.

I també sabrem del lleure dels mataronins d’aquests anys. Són anys de desfilades patriòtiques i processons religioses. Personalment m’ha interessat molt l’apartat dedicat al teatre. Molt aviat es comença a representar els Pastorets, excepcionalment en català, en quatre sales: la Sala Cabañes, La Saleta, el Foment i el teatre de la Coma. Tots ells vinculats a institucions religioses i, per aquest motiu no es podien fer representacions mixtes, l’única excepció era el personatge de la Mare de Déu. I això ens exemplifica el retrocés a decennis d’anys enrere quan en alguna representació d’aquestes característiques s’havia donat el cas que el personatge femení lluïa una poc dissimulada barba. Poc a poc però, aniran recuperant l’activitat altres teatres, aquests ja no vinculats a les institucions religioses, el Clavé, el Monumental, la Unió de Cooperatives.

Bé, no ens hi podem entretenir, però el capítol dedicat al lleure, l’esport, les entitats i l’activitat cultural és d’allò més interessant i atractiu.

La segona part ve determinada per l’adaptació del règim a la conjuntura internacional. Els anys 1945 i 1946, són anys d’incertesa per als vencedors i d’eufòria per als vençuts en l’esperança d’una intervenció de les potencies aliades contra Franco. I aquesta por provocarà l’adaptació del franquisme rentant-se la imatge de cara enfora i, poc a poc, entreobrint-se alguna escletxa. El període el marcarà el nou sistema de govern municipal a partir de la representació per terços corporatius (les eleccions municipals). Veurem els tripijocs per aconseguir el resultat desitjat i el desencís dels ciutadans, si és que algú n’havia arribat a dubtar, en veure que en res havia canviat res. Paral·lelament assistirem a la pèrdua de pes de la Falange i a l’aparició de noves entitats catòliques de marcat interès cultural. Poc a poc el somort món cultural mataroní anirà reconstituint-se, seran els anys de les tertúlies i les entitats que Margarida ens anirà desgranant i dels personatges d’una època que malgrat la duresa és culturalment rica. Trobarem un Puig i Cadafalch o un Marià Ribas, Punsola, Reniu, Terri, els cineastes Fité i Pruna, els músics Torra, Tutó o Vilamanyà, l’Esteve Albert o l’Antoni Comas per citar-ne alguns. Són les escletxes que permetia el règim i que s’aprofitaven fins on es podia. Serà també l’etapa de la presa de consciència de la necessitat d’organització obrera per a la lluita amb vagues repetides entre 1942 i 1951.

Finalment, el 1955 l’Ajuntament presidit per Pedro Crespo portarà l’estabilitat al govern municipal ja que en ser una persona no vinculada a les famílies tradicionals, era de Sevilla, no formava part dels grups de pressió que es disputaven el govern.

I podríem parlar de moltíssimes coses més, segur que cada lector trobarà nous temes que el sorprendran i el faran reflexionar. Per part meva casi que ho deixaria aquí, felicitar-te un cop més pel teu treball i, si m’ho permets i ja només per acabar, m’agradaria llegir un fragment d’un poema, d’un poeta que va sobreviure la guerra, s’exilià i fou internat a un camp de concentració i que als anys quaranta tornà a Mataró trobant-se aquesta desfeta que ens expliques en el llibre, i que malgrat aquell futur escapçat de la nena que parlàvem al començament, ens mostra que sempre hi va haver un esperit d’esperança, malgrat tot.

Són uns versos de Josep Punsola escrits el 1940 referits a la pau imposada pel vencedor com una primavera enlluernadora. Diu així:

                      Voldria austeritat, i no alegria.

              Un xic trist tothom, però ben serè;

              apurant amb odi l’amargor de cada dia,

              i quan l’hora sigui, castigar; perquè?,

              tanta llum, tantes flors, tantes cançons,

              i no es com totes aquesta Primavera:

              La terra nostra te reixes i presons,

              i molta gent que sofreix, al seu darrera.

                       I no és humà, no és nostre anar sentint,

             amb joia, nostra sang dins de les venes,

             quan tanta sang germana es va morint

             escortada de martiris i cadenes.

                     Ja arribarà la nostra hora, la de viure,

               la de càntics i músiques triomfals...

              Ara, a fer, de terra nostra, terra lliure! 

A conquerir les Primaveres Immortals!

 (*) Parlament pronunciat per l'autor durant la presentació del llibre a la Biblioteca Antoni Comas de Mataró el 4 de desembre de 2013.

Cultura tutelada al Mataró de postguerra

Trobada de la Colla dels dijous: identifiquem entre altres a 

Enric Fité, Francesc Belcos, Manuel Cuyàs, Josep Punsola, 

Terri, Jesús Illa, Josep Reniu, Joan Mas, Elisard Sala,

 i al centre Josep Maria de Sagarra.(fot. AMM)

En el context dur i difícil de la postguerra i la grisor del primer franquisme, les inquietuds intel·lectuals dels mataronins s’havien d’aplegar en tertúlies més o menys improvisades –tímidament, privadament– en cases particulars, on modestos cenacles d'amics amb inquietuds culturals provaven de superar el trist panorama cultural d’aquell moment.

El primer d'aquests cenacles fou La colla dels dijous (1942-1952), que es reunia a casa de l'empresari i delegat d’Auxilio Social Joan Mas Cochelo. Les trobades van fer de pont incorporant persones que abans de la guerra havien participat a les tertúlies del Cau Grillat. Entre els més assidus hi hauria Francesc Belcos, Manuel Cuyàs, Martí Fité, Joan Gual, Jesús Illa, Alfred Opisso, Josep Reniu, Joan Rectoret,  Elisard Sala, Lluís Terricabres, Enric Tria o Joan Tutó i Josep Punsola que hi entra de la mà del llibreter Enric Tria. Per aquelles trobades en la biblioteca de l’empresari hi van passar personatges rellevants, com Josep Pla o Josep Maria de Sagarra.

A partir del 1947, a casa de la família Arenas i alguna vegada a casa de l’arqueòleg Marià Ribas es reunirien el Gremi de Belles Arts amb alguns dels habituals de La colla i els germans Jaume i Jordi Arenas, Marià Ribas, Esteve Albert, Enric Torra i Vicenç Arís. Josep Punsola s'hi incorporà el juliol 1947.

Un nou grup aprofitaria el Museu de Mataró: la Secció d'Història i Arqueologia del Museu que, presidida per Marià Ribas, edità la revista Museu en català el gener 1948 i que el 1950 fou suspesa per ordre governativa. En la junta de l'entitat hi figuren Jesús Illa, Jaume Lladó, Esteve Albert, Lluís Ferrer i Santiago Martínez. Entre els col·laboradors hi trobem Jordi Arenas, Enric Torra, el pare Joan Roig i Josep Punsola.

Una altra tertúlia és la que es celebrava a la rebotiga de la barberia del músic Joan Tutó, coneguda per El Canelobre que devia el nom al canelobre que presidia l’estança. Hi assistien molts dels que ja hem esmentat com Martí Fité, Josep Reniu, Lluís Terricabres, Elisard Sala o Josep Punsola. Cal afegir-hi també Amadeu Casanovas.

Aprofitant l’aixopluc de la secció mataronina de la UEC es va crear la Colla Pic i Pala, impulsada per Josep Punsola. A la Colla s’hi trobaren personatges que més endavant serien claus per la dinamització cultural de la ciutat i que ja hem anat trobant abans: Manuel Cuyàs, Josep Reniu, Lluís Terricabras o Enric Fité.

Un nou grupuscle fou impulsat per l’escolapi Joan Roig a mitjans dels anys quaranta i prengué per nom: Cor (Cavallers de l'Ordre del Retrobament). Tenia un marcat interès catalanista i foren celebres les trobades al Montseny amb mossèn Pere Ribot. Entre els més assidus hi trobem un cop més a Jaume i Jordi Arenas,  Marià Ribas, Joan Tutó, Josep Reniu, Esteve Albert, Jesus Illa o Josep Punsola que hi tingué un paper destacat col·laborant amb el pare Roig. Cal afegir també a Jaume Llado, Josep Maria de Casacuberta, Fèlix Cucurull.

Però la tertúlia més coneguda, oberta al públic i de més llarg recorregut, s’inaugurà el 1949 de la mà de Lluís Terricabres, l'aixopluc de Joaquim Casas i l'orientació intel·lectual d'Antoni Comas: la Tertúlia del Racó. Fou precísament Josep Punsola qui encoratjà Lluís Terricabres, Terri, a convertir les golfes del casal barroc del carrer Bonaire de Mataró, en sala d'actes on celebrar reunions i tertúlies d'art, de poesia, de música... de cultura. Terri batejà aquell modest espai sota teulada amb el nom El Recés. Un nom que per al seu amic Esteve Albert tenia massa ressonàncies "de missa i d'exercicis espirituals" i que rebatejà amb el nom El Racó. La sala s'inaugurà el febrer d'aquell any amb una conferència del poeta Lluís Gassó i Carbonell. Va ser l'única tertúlia a la qual assistí Punsola. Durant trenta anys, cada dissabte, Terri hi presentà un conferenciant. L'estol de noms que van passar pel Racó és excepcional: Carles Riba, Miquel Martí i Pol, Jaime Gil de Biedma, José Agustin Goytisolo, Rosa Leveroni, Josep Trueta, J. V. Foix, M. Aurèlia Capmany, Enric Garriga, Josep M. Batista i Roca i fins a quatre-centes cinquanta personalitats de tots els camps de la cultura. Escletxes que s’obrien en la foscor de la dictadura!

 

Bibliografia

Cuyàs, Emmanuel

El Manyà encès: en Terri de Mataró explica la seva vida. Barcelona: Pòrtic, 1985.

Masriera i Ballescà, Francesc

Jordi Arenas, la sublimació de l’art. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007.

Punsola Vallespí, Josep

Obra poètica completa. Edició a cura de Maria-Mercè Bruguera Editorial Alta Fulla col·lecció Caps de bou, 12, Mataró, 1989.