Homenatge a Joan Peiró 2012 |
Aquest text correspon al parlament pronunciat el 24 de juliol de 2012 en l'acte d'homenatge a Joan Peiró en motiu del 70è aniversari del seu afusellament, dut a terme en el cementiri de Mataró i organitzat per una comissió ciutadana.
Bona
tarda, primerament, en nom de la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró vull donar-los
la benvinguda i agrair la seva assistència. També vull agrair la col·laboració
de l’Associació de Veïns de Rocafonda i de Cementiris Metropolitans per les
facilitats donades en l’organització d’aquest acte. La Comissió Ciutadana que hem organitzat l’Homenatge, està formada
per sindicats, entitats cooperativistes i associacions socials i culturals. I a
la convocatòria de l’acte també s’hi ha sumat Òmnium Cultural de Mataró.
Ja
fa deu anys que amb motiu del seixantè aniversari de la mort de Joan Peiró, una
altra comissió, semblant a l’actual, va organitzar alguns actes d’homenatge. De
llavors ençà, el record s’ha seguit mantenint però ara, potser per la
conjuntura que vivim, ens cal fer més evident el record i l’homenatge.
Un
homenatge que fem aquí, davant el lloc on reposen des del 1989, les restes de
Joan Peiró, quan foren traslladades des de Paterna complint un llarg desig de
la família, des del 1945 per a ser exactes. El mateix lloc on també reposen les
de la seva companya Mercè Olives, el gran puntal on es recolzà Peiró –com tan
sovint ens recorda la seva filla Guillermina. I també les cendres del seu fill
Josep que havent mort a França també va voler reposar al seu costat.
Avui
fa exactament 70 anys, a aquesta mateixa hora, al camp de tir de Paterna al
País Valencià, els trets d’un escamot d’execució trencaren el silenci per
prendre la vida a un home honest: Joan Peiró i Belis.
Avui,
recordem aquells fets amb l’emoció de veure viva la seva memòria, la
trajectòria coherent d’un anarquista, d’un teòric del sindicalisme, d’un
cooperativista, d’un obrer del vidre.
Joan
Peiró havia nascut el 1887 a Sants a Barcelona en el sí d’una família treballadora.
Essent infant entrà a treballar en un forn de vidre i el 1908, un any després
de casar-se amb Mercè Olives i residint ja a Badalona, s’inicia com a militant
obrer participant en una vaga i poc després és detingut i empresonat. És en
aquesta estada a la presó que aprengué a llegir i escriure. Peiró era un
autodidacte que es va erigir en un dels teòrics amb més predicament de
l’anarcosindicalisme.
Els
anys de Badalona deixaren una forta empremta: militant de la Societat de
Vidriers intervé decisivament en la constitució de la Federació Local de
Societats Obreres de Badalona i en la reorganització de la Federació Espanyola de
Vidriers i Cristallers (1915), i impulsa, dirigeix i escriu en publicacions
obreres com La Colmena Obrera o El Vidrio.
A
partir de 1918, amb el Congrés Obrer de Sants, junt a d’altres figures, s’abocà
a la vertebració del sindicalisme català, en el convenciment que la millor garantia
de la unió de tots els treballadors residia en la CNT. I, en endavant, el seu
paper ja serà a primera fila.
A
partir de 1920, va formar part de la direcció del Comitè Nacional de la CNT a
la clandestinitat, ocupant-ne la secretaria. Com Seguí i com Pestaña, s’enfrontà
amb els pro-bolxevics, i va assumir el compromís de retornar la CNT a
l’ortodòxia del sindicalisme revolucionari i l’anarcosindicalisme.
Detingut
i empresonat un cop més, les dificultats per trobar feina el van portar a
Mataró a treballar al Forn del Vidre, on va esdevenir impulsor de la
Cooperativa del Vidre que havia estat fundada uns anys abans. Peiró va arribar
a ser-ne el director i amb cinc cooperativistes més va elaborar els primers
estatuts socials de Cristalleries de
Mataró, cooperativa obrera, un document capdavanter en el seu temps. En el
pensament de Peiró, el mutualisme, el cooperativisme i l’educació racionalista
eren essencials. I apostava per la independència dels sindicats, per la
democràcia i per una revolució social progressiva i pacífica.
Peiró
fou un dels dirigents anarcosindicalistes, i de l’esquerra en general, que va
fer de pont entre la cultura política obrera catalana del segle XIX i la nova
cultura política de mitjans del XX.
D’acord
amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el corrent trentista, va
inspirar la formació dels Sindicats d’Oposició, i va ser un dels fundadors de
la Federació Sindicalista Llibertària. Es va oposar, això sí, a la politització
del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.
En
un altre sentit, les relacions amb el nacionalisme republicà foren continuades,
i el 1932 per exemple, en plena discussió de l’Estatut de Catalunya a Madrid,
el defensà i s’apropà a Esquerra Republicana, cosa que es repetí en moltes més
ocasions.
Però
el Joan Peiró revolucionari és indestriable del Joan Peiró humanista, el teòric
de l’anarcosindicalisme. La seva producció no és pas anecdòtica, és un
veritable corpus intel·lectual, en evolució, que esdevé una fotografia
determinant de la primera meitat del segle XX.
Els
seus escrits a Solidaridad
Obrera, al diari Catalunya
o als òrgans de premsa de la Federació Sindicalista Llibertària; o els articles
a ¡Despertad!, de Vigo, a La Rambla, de Barcelona, a l’Opinió o als diaris mataronins Combat i Llibertat, com els seus discursos, en són una bona mostra.
Just
esclatar la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, va formar part, com a
vicepresident, del Comitè Local Antifeixista de Mataró i escriu en el diari Llibertat.
Els seus escrits foren recollits a "Perill a la reraguarda", llibre
publicat el novembre d’aquell mateix any, on denunciava l’actuació
irresponsable i la violència gratuïta i indiscriminada, que practicaven
impunement grups d’incontrolats que, segons Peiró, “deshonoraven la revolució”.
Eren escrits brillants i valents. Uns textos on defensava per exemple, l’ordre
revolucionari i es mostrava partidari de la participació de la CNT en el Govern
de la Generalitat i en el de la República. I de fet, malgrat les reticències
inicials, pocs dies després era convençut d’acceptar el nomenament de ministre
d’indústria en el govern de Largo Caballero, fins al 1937. En sortir del Govern,
va tornar al Forn del Vidre a Mataró. Després, traslladat el govern republicà a
Barcelona, acceptà ser comissari general de l’Energia elèctrica.
I
arribà l’hivern de 1939. El 22 de gener Peiró i tota la família abandonen
Mataró i emprenen el camí de l’exili. Mercè, amb les filles, passa la frontera
per la Vajol, ell, amb el fill petit, ho fa després i sense utilitzar el
passaport diplomàtic. Coherent un cop més. Uns mesos després aconsegueix
retrobar tota la família a Narbona. I projecta instal·lar una fàbrica de vidre
a Lió. Un altre cop el seu ofici. I participa en el Comitè Nacional a París i
ocupa el càrrec de conseller de la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE)
en nom de la CNT, i la seva activitat parisenca esdevé incansable, frenètica.
El
1940, amb l’ocupació alemanya, els fills abandonen París. Peiró ho fa més tard,
i es detingut per la policia francesa que el lliura a la Gestapo. Finalment, els
nazis el van fer a mans dels agents franquistes. Empresonat a València, fou
sotmès a un procés sumaríssim que, malgrat els nombrosos i qualitatius testimonis
en favor seu, de persones vinculades al règim com Francisco Ruiz Jarabo, futur
ministre de Franco, militars, falangistes, gent de dretes o, per exemple, del
superior dels maristes de Mataró, als que Peiró havia ajudat el 1936, fou
condemnat.
La sentència de mort, com tantes altres, estava
dictada abans de jutjar-lo: s’havia negat a col·laborar amb els sindicats
verticals del nou règim feixista. Coherent fins al darrer instant.
A
les 6 de la tarda del 24 de juliol de 1942, fou executat.
Joan
Peiró fou una persona fidel als seus ideals, sempre al servei dels més desafavorits
i dels drets dels treballadors. Lliurat en cos i ànima a la transformació
econòmica i social, un lluitador pel progrés i la llibertat dels seus
conciutadans, i un home coherent.
Per
tot això que hem esbossat, és per allò que fou sotmès a un procés sumaríssim, i
executat, com ho havien estat el president Lluís Companys i un altre mataroní
d’adopció com ell, l’alcalde Josep Abril. Perquè els calia anihilar al vençut,
premeditadament i sistemàticament, deixar al país sense quadres: sense
sindicalistes, sense polítics, sense líders, sense pensadors, sense
intel·lectuals, sense mestres... sense res.
Oblidar
és renunciar a identificar-se amb uns valors, amb uns principis, és renunciar a
emmirallar-se en la trajectòria de Joan Peiró: una lluita constant i conscientment
abocada a transformar l’organització social i econòmica i, en definitiva, a la
construcció d’una nova societat.
Els
drets i la societat del benestar que avui ens conculquen i desmantellen,
l’havíem assolit per què durant decennis, molts decennis, homes i dones com
Joan Peiró van lluitar per aconseguir-ho i van pagar amb la vida haver-ho fet,
haver-ho defensat. És just, i és de justícia, reconèixer que som deutors d’aquest
llegat i que cal comprometre’ns en defensar-lo. Tant com ho va fer Joan Peiró i
Belis.
Moltes
gràcies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada