Puig-Pla, Josep / Vellvehí i Altimira, Jaume (eds.) (2023). Esteve Albert i
Corp: Josep Sebastià Pons. Poeta de la catalanitat essencial, Perpinyà:
Edicions Trabucaire.
Com diem a la introducció «La figura d’Esteve Albert i Corp (Dosrius, Maresme, 1914 – Andorra la Vella, 1995), esdevé inesgotable per la multiplicitat del seu activisme i per la seva prolífica obra escrita. Poesia, teatre, guions d’espectacles, biografia, assajos històrics, articles d’opinió... I encara que Albert ha tingut la sort de ser un autor publicat i relativament estudiat, més la seva figura que no la seva obra, de tant en tant encara surt a la llum algun text inèdit». Ara, amb en Josep Puig Pla hem pogut localitzar un assaig inèdit. Es tracta de Procés i projecció de Josep Sebastià Pons. Poeta de la catalanitat essencial, obra que va merèixer el Premi literari Vila de Perpinyà de 1983 i que havia restat inèdita.
A través d’aquestes pàgines, Esteve Albert ens proposa un retrat literari del
poeta rossellonès Josep Sebastià Pons (Illa, 1886 – 1962) i ens presenta la
seva trajectòria vital de manera inseparable de la seva poesia. Després d’uns
primers capítols que ens situen en el Rosselló del segle XIX que va veure
néixer el poeta i en l’entorn geogràfic i paisatgístic on va créixer, Albert va
desgranant la trajectòria vital del poeta a partir dels seus poemaris. Roses i
xiprers, El bon pedrís, L'estel de l'escamot, Canta perdiu, L'aire i la fulla, Cantilena
i Conversa. De fet, Albert s’atura en les edicions fetes en vida de Pons i
prescindeix de les obres pòstumes com Cambra d’hivern (1966).
En el recorregut per l’obra ponsiana, la vivència personal i familiar del poeta
es fon amb l’obra poètica. Albert ens dona un testimoni de primera mà de la
personalitat i la vivència de Josep Sebastià Pons, i ens rememora, les
converses mantingudes amb el poeta i també amb el seu entorn, amb Simona Gay
especialment, que són una de les fonts primàries del seu text.
El paper de Pons en el desvetllament de la consciència del català com a llengua
literària culta esdevé el centre d’interès d’Albert, que troba en el gran poeta
nord-català els arguments on emmirallar el seu pensament. La llengua, la
cultura i la tradició popular i el paisatge són els temes compartits per
ambdues figures que en Albert esdevenen l’arrel ancestral que es projecta cap
al futur. Afegim-hi el rol de Pons en el desvetllament de la literatura
occitana contemporània i l’occitanisme d’Albert i completarem, amb aquesta
confluència d’interessos, algunes de les grans bases del pensament i
l’activisme d’Albert que enfoca, a més i en divergència amb Pons, cap a
l’activisme polític.
En els annexos, transcrivim alguns textos i documents que completen i enriqueixen
l’assaig d’Albert. Reproduïm, per exemple, els pròlegs del dosriuenc a Paisatge
familiar: 25 poemes de Josep Sebastià Pons i a Misteri de Sant Pere Urseol,
igual com l’article «Josep Sebastià Pons i el llenguatge poètic» que publicà a
la revista Pont Blau el 1962. En aquests textos ja s’apunten algunes de les
idees que podem anar resseguint a Procés i projecció de Josep Sebastià Pons i
hi trobarem el to i el centre d’interès albertià que el presideixen.
Tres documents serveixen de mostra de les fonts primàries emprades per Albert
en el seu assaig i contenen informació prou interessant sobre la vida familiar
de l’illesenc.
La transcripció de la conversa de Josep Pla, Simona Gay i Esteve Albert amb
motiu dels preparatius de l’homenatge de 1967, il·lustren la dedicació d’Albert
a la difusió de l’obra i la figura del rossellonès admirat. Així mateix,
reproduïm les notes de 1967 de Josep Pla, recollides a El viatge s’acaba, en
relació a les visites d’Esteve Albert, que també expliquen aquells preparatius.
Un conjunt representatiu de la correspondència de Simona Gay amb Albert i un
recull d’imatges de l’homenatge de 1968 a Illa tanca l’apartat d’annexos.
El llibre ha estat prologat pel Dr. August Bover i Font, membre de l’Institut
d’Estudis Catalans que és precedit per un proemi de Carles Duarte i Montserrat,
president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts entre 2012-2019.
El llibre ha estat publicat per Edicions Trabucaire de Perpinyà, ciutat on va
ser presentat en la celebració de la festa de Sant Jordi el proppassat 22
d’abril (Podeu llegir la ressenya d'Edicions Trabucaire aquí).
Des de la reinstauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859),
la celebració de certàmens literaris i jocs florals arreu del territori augmentà
progressivament fins convertir-se en una de les grans plataformes d’expansió de
les idees i les pràctiques catalanistes, allò que se n’ha dit la construcció de
la cultura del catalanisme. Així doncs, els certàmens literaris locals
esdevenen l’expressió de la mútua vinculació de la literatura, i la llengua,
amb la política. Una vinculació que se situa en l’epicentre de la construcció
de la cultura catalana contemporània.
L’estudi s’inscriu en una línia de recerca que recentment
s’ha proposat reexaminar els jocs florals territorials i la seva contribució al
bastiment de la cultura del catalanisme i que encara compta amb pocs estudis de
detall.
El treball caracteritza els Jocs Florals de 1904 i el certamen de la societat Nueva Constància de 1905, partint dels celebrats a Mataró el 1883 i el 1892, que permeten aportar una anàlisi de contrast, i analitza la contribució a la construcció de la cultura política del catalanisme. Identifica els protagonistes, en dona dades i analitza aspectes literaris de les convocatòries, els discursos, els elements de tradició i renovació, el rol de la literatura com a element de prestigi i de projecció ideològica... Aporta, per primera vegada, dades de conjunt dels certàmens i jocs mataronins i n’ofereix dades noves, així com textos inèdits o poc coneguts, com ara els discursos de Melcior de Palau o els poemes premiats de Josep Carner. Vegeu la ressenya a l'Anuari Verdaguer 2022. Revista d'Estudis literaris del segle XIX.
Parlar d’art medieval a la comarca del Maresme desperta cert grau de perplexitat. La raó és simple, tenim una percepció de la comarca marcada per la transformació del paisatge i del seu contingut: carreteres, urbanitzacions, segones residències i altres alteracions urbanístiques que han anat malmetent o amagant un patrimoni que venia de lluny. Sovint s’assevera que no en queda res d’aquest patrimoni o bé que si en queda alguna cosa no paga la pena. I això no és ben bé així. Si més no, amb l'amic Joan Bou, he provat de justificar tot el contrari en un llibre que aquest Sant Jordi ha vist la llum: Del romànic al gòtic. El monestir de Santa Maria de Roca Rossa. Tordera-El Maresme.
En aquestes pàgines podreu descobrir el monestir de Santa Maria de Roca Rossa i saber detalls que no us imaginaríeu: què menjaven els canonges, com era la seva vida quotidiana, les desavinences dins de la comunitat o el seu arrelament entre la població de la zona: masies com Can Caselles, Can Montsant o Can Camps, el molí de la Júlia... I descobrireu elements com el missal il·lustrat del segle XII o anècdotes i tradicions.El monestir de Santa Maria de Roca Rossa, situat al Montnegre dins el terme municipal de Tordera, fou fundat en la primera meitat del segle XII sota l'orde de Sant Agustí, bastint una església amb claustre i dependències en estil romànic amb alguns elements ja del gòtic. La seva breu etapa d'esplendor fou entre els darrers anys del segle XII i mitjans del XIII, moment que inicià la seva progressiva davallada. La comunitat agustiniana de Roca Rossa mai va passar de ser un modest priorat.
OBRES COL·LECTIVES
- Mataronins enla restauració de Ripoll. 1893-1993 centenari de la consagració de la basílica. Grup d’Història del Casal, Mataró, 1993.
- L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera. El Maresme). Museu de Mataró, Mataró, 1992.
- Catalunya romànica, Vol. XVIII, Enciclopèdia catalana, Barcelona, 1991.
