Recordar Joan Peiró i Belis (Barcelona 1887- Paterna 1942)

Homenatge a Joan Peiró 2012

Aquest text correspon al parlament pronunciat el 24 de juliol de 2012 en l'acte d'homenatge a Joan Peiró en motiu del 70è aniversari del seu afusellament, dut a terme en el cementiri de Mataró i organitzat per una comissió ciutadana.

Bona tarda, primerament, en nom de la Comissió d’Homenatge a Joan Peiró vull donar-los la benvinguda i agrair la seva assistència. També vull agrair la col·laboració de l’Associació de Veïns de Rocafonda i de Cementiris Metropolitans per les facilitats donades en l’organització d’aquest acte. La Comissió Ciutadana  que hem organitzat l’Homenatge, està formada per sindicats, entitats cooperativistes i associacions socials i culturals. I a la convocatòria de l’acte també s’hi ha sumat Òmnium Cultural de Mataró.

Ja fa deu anys que amb motiu del seixantè aniversari de la mort de Joan Peiró, una altra comissió, semblant a l’actual, va organitzar alguns actes d’homenatge. De llavors ençà, el record s’ha seguit mantenint però ara, potser per la conjuntura que vivim, ens cal fer més evident el record i l’homenatge.

Un homenatge que fem aquí, davant el lloc on reposen des del 1989, les restes de Joan Peiró, quan foren traslladades des de Paterna complint un llarg desig de la família, des del 1945 per a ser exactes. El mateix lloc on també reposen les de la seva companya Mercè Olives, el gran puntal on es recolzà Peiró –com tan sovint ens recorda la seva filla Guillermina. I també les cendres del seu fill Josep que havent mort a França també va voler reposar al seu costat.

Avui fa exactament 70 anys, a aquesta mateixa hora, al camp de tir de Paterna al País Valencià, els trets d’un escamot d’execució trencaren el silenci per prendre la vida a un home honest: Joan Peiró i Belis.

Avui, recordem aquells fets amb l’emoció de veure viva la seva memòria, la trajectòria coherent d’un anarquista, d’un teòric del sindicalisme, d’un cooperativista, d’un obrer del vidre.

Joan Peiró havia nascut el 1887 a Sants a Barcelona en el sí d’una família treballadora. Essent infant entrà a treballar en un forn de vidre i el 1908, un any després de casar-se amb Mercè Olives i residint ja a Badalona, s’inicia com a militant obrer participant en una vaga i poc després és detingut i empresonat. És en aquesta estada a la presó que aprengué a llegir i escriure. Peiró era un autodidacte que es va erigir en un dels teòrics amb més predicament de l’anarcosindicalisme.

Els anys de Badalona deixaren una forta empremta: militant de la Societat de Vidriers intervé decisivament en la constitució de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona i en la reorganització de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers (1915), i impulsa, dirigeix i escriu en publicacions obreres com La Colmena Obrera o El Vidrio.

A partir de 1918, amb el Congrés Obrer de Sants, junt a d’altres figures, s’abocà a la vertebració del sindicalisme català, en el convenciment que la millor garantia de la unió de tots els treballadors residia en la CNT. I, en endavant, el seu paper ja serà a primera fila.

A partir de 1920, va formar part de la direcció del Comitè Nacional de la CNT a la clandestinitat, ocupant-ne la secretaria. Com Seguí i com Pestaña, s’enfrontà amb els pro-bolxevics, i va assumir el compromís de retornar la CNT a l’ortodòxia del sindicalisme revolucionari i l’anarcosindicalisme.

Detingut i empresonat un cop més, les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró a treballar al Forn del Vidre, on va esdevenir impulsor de la Cooperativa del Vidre que havia estat fundada uns anys abans. Peiró va arribar a ser-ne el director i amb cinc cooperativistes més va elaborar els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa obrera, un document capdavanter en el seu temps. En el pensament de Peiró, el mutualisme, el cooperativisme i l’educació racionalista eren essencials. I apostava per la independència dels sindicats, per la democràcia i per una revolució social progressiva i pacífica.

Peiró fou un dels dirigents anarcosindicalistes, i de l’esquerra en general, que va fer de pont entre la cultura política obrera catalana del segle XIX i la nova cultura política de mitjans del XX.

D’acord amb la seva concepció sindicalista, va encapçalar el corrent trentista, va inspirar la formació dels Sindicats d’Oposició, i va ser un dels fundadors de la Federació Sindicalista Llibertària. Es va oposar, això sí, a la politització del sindicat i també a la creació del Partit Sindicalista.

En un altre sentit, les relacions amb el nacionalisme republicà foren continuades, i el 1932 per exemple, en plena discussió de l’Estatut de Catalunya a Madrid, el defensà i s’apropà a Esquerra Republicana, cosa que es repetí en moltes més ocasions.

Però el Joan Peiró revolucionari és indestriable del Joan Peiró humanista, el teòric de l’anarcosindicalisme. La seva producció no és pas anecdòtica, és un veritable corpus intel·lectual, en evolució, que esdevé una fotografia determinant de la primera meitat del segle XX.

Els seus escrits a Solidaridad Obrera, al diari Catalunya o als òrgans de premsa de la Federació Sindicalista Llibertària; o els articles a ¡Despertad!, de Vigo, a La Rambla, de Barcelona, a l’Opinió o als diaris mataronins Combat i Llibertat, com els seus discursos, en són una bona mostra.

Just esclatar la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, va formar part, com a vicepresident, del Comitè Local Antifeixista de Mataró i escriu en el diari Llibertat. Els seus escrits foren recollits a "Perill a la reraguarda", llibre publicat el novembre d’aquell mateix any, on denunciava l’actuació irresponsable i la violència gratuïta i indiscriminada, que practicaven impunement grups d’incontrolats que, segons Peiró, “deshonoraven la revolució”. Eren escrits brillants i valents. Uns textos on defensava per exemple, l’ordre revolucionari i es mostrava partidari de la participació de la CNT en el Govern de la Generalitat i en el de la República. I de fet, malgrat les reticències inicials, pocs dies després era convençut d’acceptar el nomenament de ministre d’indústria en el govern de Largo Caballero, fins al 1937. En sortir del Govern, va tornar al Forn del Vidre a Mataró. Després, traslladat el govern republicà a Barcelona, acceptà ser comissari general de l’Energia elèctrica.

I arribà l’hivern de 1939. El 22 de gener Peiró i tota la família abandonen Mataró i emprenen el camí de l’exili. Mercè, amb les filles, passa la frontera per la Vajol, ell, amb el fill petit, ho fa després i sense utilitzar el passaport diplomàtic. Coherent un cop més. Uns mesos després aconsegueix retrobar tota la família a Narbona. I projecta instal·lar una fàbrica de vidre a Lió. Un altre cop el seu ofici. I participa en el Comitè Nacional a París i ocupa el càrrec de conseller de la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE) en nom de la CNT, i la seva activitat parisenca esdevé incansable, frenètica.

El 1940, amb l’ocupació alemanya, els fills abandonen París. Peiró ho fa més tard, i es detingut per la policia francesa que el lliura a la Gestapo. Finalment, els nazis el van fer a mans dels agents franquistes. Empresonat a València, fou sotmès a un procés sumaríssim que, malgrat els nombrosos i qualitatius testimonis en favor seu, de persones vinculades al règim com Francisco Ruiz Jarabo, futur ministre de Franco, militars, falangistes, gent de dretes o, per exemple, del superior dels maristes de Mataró, als que Peiró havia ajudat el 1936, fou condemnat.

La sentència de mort, com tantes altres, estava dictada abans de jutjar-lo: s’havia negat a col·laborar amb els sindicats verticals del nou règim feixista. Coherent fins al darrer instant.

A les 6 de la tarda del 24 de juliol de 1942, fou executat.

Joan Peiró fou una persona fidel als seus ideals, sempre al servei dels més desafavorits i dels drets dels treballadors. Lliurat en cos i ànima a la transformació econòmica i social, un lluitador pel progrés i la llibertat dels seus conciutadans, i un home coherent.

Per tot això que hem esbossat, és per allò que fou sotmès a un procés sumaríssim, i executat, com ho havien estat el president Lluís Companys i un altre mataroní d’adopció com ell, l’alcalde Josep Abril. Perquè els calia anihilar al vençut, premeditadament i sistemàticament, deixar al país sense quadres: sense sindicalistes, sense polítics, sense líders, sense pensadors, sense intel·lectuals, sense mestres... sense res.

Oblidar és renunciar a identificar-se amb uns valors, amb uns principis, és renunciar a emmirallar-se en la trajectòria de Joan Peiró: una lluita constant i conscientment abocada a transformar l’organització social i econòmica i, en definitiva, a la construcció d’una nova societat.

Els drets i la societat del benestar que avui ens conculquen i desmantellen, l’havíem assolit per què durant decennis, molts decennis, homes i dones com Joan Peiró van lluitar per aconseguir-ho i van pagar amb la vida haver-ho fet, haver-ho defensat. És just, i és de justícia, reconèixer que som deutors d’aquest llegat i que cal comprometre’ns en defensar-lo. Tant com ho va fer Joan Peiró i Belis.

Moltes gràcies

Josep Abril i Argemí (1869-1939)

Il·lustríssim Senyor Alcalde, senyores i senyors regidors, familiars de Josep Abril, senyores i senyors, per al Grup d’Història del Casal i personalment per a mi, és un gran honor i un repte poder participar en aquest acte institucional de reconeixement a una persona, permetin-me la gosadia, que considero clau i exemplar.

Josep Abril és una d’aquelles figures que esdevenen determinants en els processos històrics pel seu paper de motor i peça clau en l’extensió dels moviments, de les idees, de les transformacions... Perquè Josep Abril fou el gran referent i impulsor del republicanisme federal democràtic a Mataró, ja de ben jove, en plena restauració borbònica, milità en el partit de Francesc Pi i Margall, per exemple.

Però, de fet, si haguéssim de triar dues paraules que ens centressin la seva personalitat i la seva trajectòria, les que més s’hi adirien són coherència i progrés.

Coherència en la seva trajectòria, entre els seus pensaments, les seves actituds i la seva obra. I progrés, perquè tota la seva trajectòria es va moure en la direcció de canviar les velles estructures, per afavorir el progrés social i la modernització de la societat del seu temps. I en aquest marc que anem esbossant hi haurà uns valors, unes idees força, que ens donaran la dimensió de Josep Abril.

República

S’emmirallava en la República Francesa que considerava la garantia de la democràcia. Les velles estructures de la monarquia hispànica ja no donaven més de sí en un món modern i en evolució. Trobava en el republicanisme el marc on projectar els valors d’igualtat i solidaritat i l’anhel de millorar la societat. Per això, sempre i de ben aviat, es vinculà a organitzacions republicanes: el Partit Republicà Democràtic Federal el 1889. Poc després faria el seu primer discurs durant la inauguració del Velòdrom i seria el president del Comitè de Mataró. O el Centre Republicà Federal que sembla que fundà amb Francesc Rossetti i d’altres, i d’Esquerra Republicana de Catalunya amb qui resultà elegit en les eleccions municipals de 1931 esdevenint el primer alcalde del Mataró de la II República.

Aquell 14 d’abril, avui fa 81 anys -com comentava el doctor Borja de Riquer en una ocasió- «amb l’ambient de festa popular, d’eufòria en favor de les llibertats, va motivar que molta gent jove decidís d’incorporar-se de forma entusiasta a l’acció política, a la cultural, a l’activisme sindical o al cívic. Fou un d’aquells moments especials de la història, un moment excepcional i màgic, ple d’alegria, d’optimisme, de llibertat i d’esperança». Va donar «la impressió que tot, o quasi tot, era possible. Que, malgrat que tot estava per fer, per primer cop en molt de temps, la possibilitat de canviar les coses esdevenia realitat. S’obrien expectatives de transformar aquella societat endarrerida i injusta, i per primera vegada, els republicans podien governar de debò, legislant i intervenint en la transformació de la societat».

 

 

Progrés social

Des de les planes de la premsa local o des dels seus discursos, Josep Abril fou el gran divulgador dels grans principis de llibertat i república.

La superació de les velles estructures havia de conduir a la modernització de la societat del seu temps i al progrés social i això es fonamentava amb el laïcisme, el model educatiu i la superació de les desigualtats socials.

Josep Abril era el que avui en diríem una persona agnòstica. Ell es movia en els paràmetres de la ciència i la raó defensant la separació església-estat, la laïcitat de les institucions i el dret d’exercir amb llibertat els esdeveniments més íntims i socials en el marc d’un estat en el què es contemplés la llibertat religiosa. D’aquí en sorgiran la seva acció en defensa del matrimoni i l’enterrament civil, la seva oposició com a regidor a la participació en les festes religioses (corpus, setmana santa...) i com alcalde, impulsant projectes innovadors com la construcció d’un cementiri laic.

Al mateix temps era respectuós amb la religió i en defensava el caràcter de solidaritat envers els altres com a actitud vital, i actuà decididament durant la Setmana Tràgica per evitar que s’ataquessin les esglésies.

Abril, que era un autodidacta, es destacà com a gran defensor de l’escola racionalista. S’havia de reformar el sistema educatiu i trobà en l’ensenyament racionalista el model a seguir. I quan després de la Setmana Tràgica es tancà l’Escola Racionalista de l’Ateneu Obrer i es qüestionà l’ensenyament laic, emprengué una veritable campanya en la seva defensa i promoció a través del periòdic El Nuevo ideal, organitzant conferències i creant l’associació per a l’ensenyament racionalista de la que n’esdevingué president el 1916. I més endavant, ja com a alcalde, impulsà la creació de nous centres escolars.

Des dels primers anys, els republicans de Mataró es mostraren com l’ala més esquerrana del republicanisme català, plantejant la regulació del treball infantil o el sufragi femení, per exemple. S’havien de superar les desigualtats socials i en una època de dificultats la seva actitud prengué aquesta línia proposant la contractació d’aturats per a la realització d’obres públiques o l’abolició de l’impost sobre el consum el 1904, per exemple. Durant els períodes convulsos i de vagues a Mataró, sempre va optar per la defensa dels drets dels treballadors actuant d’intermediari amb les patronals per posar fi als conflictes.

I en el seu mandat com alcalde va promoure la construcció d’habitatges protegits i mostrà una voluntat política, que resultà insuficient, per intervenir en la lluita contra l’atur.

Federalisme

En els seus anys de jovenesa, quan es formava ideològicament, assumí fins a ser un referent constant el projecte federalista de Francesc Pi i Margall. En paraules d’Abril que recull la historiadora Margarida Colomer: «l'autonomia no és anar amb espardenyes i barretina, és lluitar al costat dels desafavorits i a favor de la llibertat i les lluites socials, per millorar les condicions de vida dels treballadors catalans».

Com els companys del Centre Republicà es definia com a catalanista, republicà i radicalment anticentralista, fins i tot a l’hora de l’aparent contradicció d’afegir-se amb el Partit Republicà Democràtic Federal i Radical que havia fundat, a les línies del partit de Lerroux. S’hi havia vist empès després d’oposar-se frontalment a la integració dels republicans federalistes de Catalunya a la coalició de Solidaritat Catalana. S’havia sentit desemparat en oposar-s’hi per la incongruència d’anar plegats a les eleccions amb els conservadors i els carlins. En aquell moment va considerar que l’única via possible, la que li quedava, per a establir una república i poder aplicar el programa federal era el pacte amb el Partit Radical de Lerroux.

El 1934, essent regidor va participar en els fets d’octubre, probablement sigui l’única acció al marge de la legalitat del moment que va fer; com el president Companys. I com aquest fou processat, per haver participat formant part del Comitè Revolucionari junt a d’altres membres de la comissió de Govern de l’ajuntament, com ara Salvador Cruixent.

Setmana Tràgica

Finalment, m’agradaria fer un darrer apunt. El 1909 durant els fets de la Setmana Tràgica a Mataró, enmig de la vaga es van viure greus episodis de desordre públic amb l’intent d’atacar la ciutat. Josep Abril era regidor de l’ajuntament i la situació anava a pitjor davant l’actitud erràtica del govern de la ciutat i la inoperativitat de la Guàrdia Civil, que feia créixer l’agitació dels revoltats. En aquest context, els republicans es van fer càrrec de l’Ajuntament i van repartir bons d’aliments alhora que Josep Abril s’adreçava a la multitud revoltada persuadint-los amb convenciment i determinació en l’abandó de l’actitud violenta. Josep Abril fou l’home determinant per aturar el descontrol i els aldarulls revolucionaris que sacsejaven la ciutat. I malgrat tot, un cop restablerta la normalitat hagué de fugir i amagar-se a Dosrius.

Josep Abril fou una persona humil, profundament democràtica, sempre al servei dels més desafavorits, un home pont, conciliador i contundent al servei del progrés i la llibertat dels seus conciutadans, i un home de prestigi.

Per tot això que hem vist és per allò que fou sotmès a un procés sumaríssim i executat, com poc després ho serien el president Lluís Companys i un altre mataroní d’adopció com ell, en Joan Peiró. Perquè els calia anihilar al vençut, premeditadament i sistemàticament, deixar al país sense quadres: sense líders, sense polítics, sense pensadors, sense intel·lectuals, sense mestres... sense res.

Oblidar, ignorar, és renunciar a identificar-se amb uns valors, amb uns principis com els de la igualtat, els de la democràcia, de la ciutadania i de reformisme social, del reconeixement dels drets de les dones o de la solidaritat i la identitat, per exemple.

I és de justícia agrair el valor i l’actitud d’aquelles generacions que es van comprometre i sacrificar per aquests ideals de llibertat i progrés social.

Per tot allò que representava i perquè ens representava, avui reconeixem l’Il·lustríssim senyor Josep Abril i Argemí, primer alcalde de Mataró de la Segona República.

Moltes gràcies

Mataró, 14 d’abril 2012

Josep Abril i Argemí, l’alcalde afusellat (16-03-1939)

Proclamació de la República a Mataró

El migdia del 14 d’abril de 1931, Lluís Companys i Francesc Macià proclamaven la República Catalana des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i des del de la Generalitat, unes hores abans que es proclamés la II República Espanyola a Madrid. Aquell vespre a Mataró, es reuniren a l’ajuntament els regidors electes de la coalició Republicana Socialista, per a escollir l’alcalde provisional. Pel seu prestigi reconegut i fins a 1934, fou escollit Josep Abril i Argemí.

I amb la notícia del resultat electoral i l’exili del monarca, a Mataró tornà l’eufòria i l’efervescència revolucionària: després de la presa de possessió dels regidors de la coalició guanyadora, es van enlairar les banderes republicana i catalana a l’Ajuntament, i el bust d’Alfons XIII es va llançar pel balcó estavellant-se al carrer enmig dels aplaudiments de la multitud que s’hi aplegava.

El bust del Rei es llança al buit

L’endemà, l’alcalde Abril informava al president del govern provisional, com havia anat la presa de possessió dels nous regidors i la nova situació política a la ciutat. Deia així:

“Tinc l’honor d’assabentar Vostra Excel·lència que en aqueixa població fou ahir tarda proclamada la República de Catalunya amb tot entusiasme i sense el menor incident desagradable, enarborant-se la bandera de la República i de Catalunya...”

Josep Abril havia nascut el 1869 a Santa Maria de Palautordera i de ben jove milità al Partit Federal Republicà essent escollit president del Comitè Republicà de Mataró el 1893. L’any següent ja era regidor a l'Ajuntament, cosa que repetiria en més d’una ocasió entrat el nou segle. Va fundar el diari El Nuevo Ideal i publicà en un volum alguns dels seus escrits periodístics i també un assaig. Durant la Setmana Tràgica va intervenir decisivament a fi d'apaivagar els revolucionaris i aturar els aldarulls a la ciutat. Fou un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya a Mataró i va participar en els fets d'octubre de 1934, motiu pel qual fou empresonat. En les eleccions del 1936, va donar suport a la candidatura del Front d'Esquerres esdevenint ocasionalment alcalde i a l’octubre d’aquell any, fou destinat a Dosrius com a comissari municipal fins al 1938. En aquests anys, junt a d’altres figures, va facilitar la salvaguarda i catalogació del patrimoni artístic, cultural i religiós de la ciutat. En acabar la guerra, no va voler exiliar-se essent detingut i sotmès a un consell de guerra sumaríssim que el condemnà a mort. Fou afusellat al Camp de la Bota el 16 de març de 1939.

Josep Abril i Argemí (1869-1939)

D’uns anys ençà anem repetint l’esbós biogràfic amb la pretensió d’incorporar definitivament el seu record en la memòria col·lectiva. Setanta i tants anys després, Mataró encara no pot reconèixer com cal l’alcalde Abril? Bé és cert que tenim un carrer amb el seu nom i que hi ha un compromís de fa temps de nomenar-lo Fill Adoptiu i dedicar un monument a la seva memòria, però no va essent l’hora, més en uns moments de desconcert com els actuals, d’agrair el valor i el talent d’aquella generació que es va comprometre i sacrificar pels ideals de llibertat i progrés social com Josep Abril i Argemí?

Vegeu també:

ABRIL ARGEMÍ, José: La revolución de Júlio de 1909 en Mataró. Tipografia Vila. Mataró, 1910. [Edició crítica a càrrec de LLOVET, Joaquim - SALICRÚ, Manel - SALICRÚ, Maria publicada als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 94. MASMM-IMAC, Mataró, 2009, p. 28-39]

VELLVEHÍ, Jaume: Memòria Històrica: víctimes de la repressió franquista a Mataró, Parlament efectuat el 15 de març de 2007 en l’acte Mataró, memòria i futur, organitzat per ERC de Mataró en motiu de l’acte de record de l’afusellament de Josep Abril,  i publicat a Felibrejada. Butlletí del Grup d'Història del Casal, núm. 81, gener - febrer – març 2007.