Mataró: llengua i cultura a la segona meitat del segle XIX/1

 

A la segona meitat del segle XIX, es reconeixen nuclis i cenacles intel·lectuals com ara el de Vic amb el Cercle literari de Vic, amb figures com Joaquim Salarich, Antoni d’Espona o Francesc Xavier Calderó i el Seminari i l’Esbart de Vic amb personatges com Martí Genís i Aguilar, Josep Serra i Campdelacreu i tan fonamentals com el canonge Jaume Collell o Jacint Verdaguer.

 

A Barcelona, a l’entorn de Marià Aguiló, trobem un dels grans nuclis culturals de la Renaixença i el catalanisme cultural. A casa seva es feien tertúlies que reunien els principals intel·lectuals del moment com ara el catedràtic i erudit historiador de la literatura catalana Manuel Milà i Fontanals, el filòsof i també catedràtic Francesc Xavier Llorens i Barba, el filòleg i crític literari Josep Coll i Vehí o el catedràtic i jurisconsult Estanislau Reynals i Rabassa. I les joves promeses universitàries com el poeta i llavors estudiant de dret i president de la Jove Catalunya Pere Nanot i Renart (l848-1886), l’advocat i escriptor Josep de Palau i d’Huguet (1841-1913), el metge, poeta i un dels membres més actius de la Jove Catalunya Joan Montserrat i Archs, el poeta Josep Lluís Pons i Gallarza, el poeta i gramàtic Tomàs Forteza i Cortès, el poeta i membre de la Jove Catalunya Ramon Picó i Campamar o la poetessa Victòria Penya i Nicolau entre molts d’altres. El mataroní Terenci Thos i Codina en serà un dels primerencs i més assidus assistents.

 

A Barcelona però, es produirà un fet de repercussió extraordinària: la institucionalització de la llengua i la literatura catalana amb la restauració dels Jocs Florals el 1859. Des d’aquell moment, ininterrompudament, any rere any cada primer diumenge de maig s’esdevenia la cita ineludible per als lletraferits, els intel·lectuals de renom i les noves classes emergents. Allí s’hi retrobaven els erudits i els escriptors i s’hi relacionaven. Els Jocs esdevingueren una mena de grisol. Fou un esdeveniment d’extraordinària atracció per al jovent universitari, molt especialment els primers anys, que veien una sortida novedosa a les seves inquietuds culturals. Aquest és el cas dels amics Damàs Calvet, Terenci i Silví Thos i Codina i Marcel i Melcior de Palau i Català, que assistiren a aquella primera cita i repetiren en endavant concursant-hi.

 

Mataró

 

En la dècada dels cinquanta, Mataró viu, com Barcelona i el país en general, l’esclat del procés de desvetllament dels neguits culturals i de lleure de les classes benestants i, en aquest context d’efervescència, sorgiran les primeres grans iniciatives que, al meu entendre seran determinants per a la modernització de la cultura local.

 

D’una banda la creació el 1854 de l’Ateneu Mataronès –inicialment amb el nom Sociedad Mataronesa de Amigos de la Instrucción- entitat on els joves benestants de tendència liberal-conservadora pogueren abocar les seves inquietuds culturals. D’una altra, el 1855 es fundava el Col·legi Valldemia de la mà d’Ermengol Coll, que pel seu caràcter innovador i de prestigi trancsendirà l'àmbit estrictament local, alhora que el fet de tractar-se d'un internat permeterà l'acolliment de figures destacades entre el professorat.

 

L’Ateneu Mataronès

 

L’Ateneu, impulsat per figures com Josep Garcia Oliver esdevindrà un referent cultural a la ciutat. Es faran cursos, sessions acadèmiques, especialment literàries, des de l’Ateneu s’impulsarà el primer periòdic, la Revista mataronesa (1856 i 1864-1866) de la qual Terenci Thos en serà redactor literari en la segona etapa. I també una important biblioteca, embrió del qual es nodrí l’actual Biblioteca de Caixa Laietana. La biblioteca esdevindrà una gran novetat oferint, per primer cop a la ciutat, un servei de préstec. Hi haurà subscripcions als principals periòdics i a través de la Revista Mataronesa s’establiran intercanvi d’exemplars amb altres periòdics, per exemple El Eco de la Montaña de Vic. Però a més s’anirà constituint un importantissim fos bibliogràfic en el qual robarem obres romàntiques, històriques i, poc a poc, també d’autors catalans en català. De l’Ateneu en seran socis acadèmics dues figures molt interessants, com el mataroní Marcel de Palau i Català o el figuerenc Damàs Calvet o els germans Silví i Terenci Thos i Codina.

 

El Col·legi Valldemia

 

El Col·legi Valldemia sempre s’ha associat a un model elitista i castellanitzant en oposició a l’Escola Pia de Santa Anna per on va passar un Puig i Cadafalch, per exemple. Però Valldemia té un paper extraordinari a la ciutat, era un punt d’atracció d’intel·lectuals de primera fila que hi feien de professor i, per tant, fora dels horaris escolars es relacionaven amb la ciutat com a socis de l’Ateneu Mataronès o escrivint en la premsa. Fixem-nos-hi:

 

Entre els personatges que he pogut identificar que feien de mestre a Valldemia hi ha el metge i poeta olotí Pau Estorch i Siqués (1805-1870), més conegut com “Lo Tamboriner del Fluvià”.

 

Un altre personatge molt interessant que tindrà vincles amb Mataró serà el polític republicà i poeta empordanès Albert de Quintana i Combis, “el Cantor del Ter”, (1834-1907).

 

Una altra figura destacada és el poeta Pau Bertran i Bros (Collbató, 1853-Esparreguera, 1891) que fou un dels primers folkloristes reconeguts entre l’estol d’intel·lectuals de la Renaixença. Entre 1879 i 1882  va ser professor a Valldemia on va donar classe d’Història.

 

A partir de 1867 Terenci Thos deixa la redacció del Diario de Barcelona i les seves activitats barcelonines per a centrar-se en la capital del Maresme on assumirà la co-direcció del Col·legi Valldemia. Entre els personatges més vinculats amb Mataró tenim a Josep Maria Pellicer i Pagès (1843-1903), l’arqueòleg i historiador autor del primer estudi històric sobre Iluro i historiador oficial del monestir de Ripoll, que s’incorporà al Col·legi Valldemia amb Terenci Thos el 1868.

 

Finalment, esmentar el músic Josep Garcia Robles (1835-1910), d’origen olotí, que el 1868 ja formava entre el professorat del Col·legi Valldemia coincidint amb l’entrada de Thos i Pellicer. Va musicar textos d’autors com Francesc Matheu, o de Joaquim Riera i Bertran i dels valldemistes Terenci Thos i  Josep Maria Pellicer, per exemple.

 

Bibliografia:

• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: "La Renaixença a Mataró: El col·legi Valldemia", a XXIII Sessió d'Estudis Mataronins, Núm.: 23 Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, 2007.
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume:150 anys dels Jocs Florals de Barcelona: certamens literaris al Maresme. Entrevista a El Racó (emesa el 17/9/09 a Mataró ràdio).
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: Mireia a Mataró: 150 aniversari de l'edició de Mireio de Frederic Mistral. Entrevista a El Racó (emesa el 4/6/09 a Mataró ràdio).
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: "La Mirèio de Frederic Mistral traduïda pels germans Thos i Codina". XXVI Sessió d’Estudis Mataronins. 28 de novembre de 2009. Comunicacions presentades. Museu-Arxiu de Santa Maria –Institut Municipal d’Acció Cultural, Mataró 2010.
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume: "Mataró en els orígens de la recepció del Felibritge: manuscrit d'una traducció inacabada de Mirèio". Anuari Verdaguer, Revista d'Estudis literaris del segle XIX. Núm. 17. Actes del VII Col·loqui Internacional sobre Verdaguer <> 6-8 de novembre de 2008. Eumo Editorial, Vic, 2010. P. 479-494.

Jaume I el Conqueridor, la Renaixença i Mataró

Publicat a Diarimataro.cat el 31-10-2008 amb el títol

Mataró recorda Jaume I el Conqueridor... A sí?



Actes a Montpeller (25/10/2008)



Vuit-cents anys fa que a Montpeller veia la llum qui havia de ser el rei Conqueridor, En Jaume I. Precísament en aquesta ciutat d'Occitània, el passat 25 d'octubre es va celebrar un gran acte de cloenda de la commemoració d'aquest centenari, i tot s'ha de dir sense cap representació institucional ni ressò mediàtic a Catalunya. I a Mataró, com en general a tot el país, s'ha fet ben poca cosa, ni mica, ni gaire res. Amb l'excepció puntual d'alguna entitat i que cal reconèixer.

La figura de Jaume I va ser un dels mites recuperats per la Renaixença, especialment per aquells sectors més historicistes i emmirallats en el passat. I el rei Conqueridor, ben aviat, fou motiu de la ploma dels escriptors i lletraferits de l'època. Per exemple, Antoni Altadill el 1862 va estrenar als teatres barcelonins l'obra Don Jaime el Conquistador amb notable èxit.

Frederic Soler i el grup de la Gata (amb Conrad Roure o l'arenyenc Josep M. Arnau, per exemple), a la dècada dels seixanta del segle XIX, van esdevenir, malgrat no pretendre-ho, una mena de revulsiu del teatre català del seu temps. Soler va ser el màxim representant d'aquest moviment trencador escrivint paròdies dels drames històrics romàntics castellans que estaven tant de moda en aquells moments. Per exemple, del mallorquí Joan Palou i Coll i la seva famosa La campana de la Almudaina, Pitarra va escriure L'Esquella de la Torratxa; d'Antonio García Gutierrez va parodiar-ne El Trovador amb El Cantador, i La vaquera de la Finojosa de Luís de Eguilaz la va convertir en La vaquera de la piga rossa. És en aquest context on cal situar el Don Jaume el Conquistador de Pitarra, la paròdia del Don Jaime el Conquistador d'Antoni Altadill.

La popularitat del monarca amb la seva fama de doner i l'èxit de l'obra de Pitarra és evident. Fins al punt que escriurà una segona part del Don Jaume, que titulà L'engendrament de Don Jaume. Eren textos pujats de tò i dels que fins i tot el mateix Pitarra renegaria anys després. Recordem sinó la versió que en va fer la Trinca als anys setanta amb aquelles "purgacions culeres que el rei moro li havia endinyat".

Però resulta que Mataró, si bé, que sapiguem, no va veure mai al rei En Jaume, sí que va tenir la sort de veure sortir a la llum, una de les primeres obres sobre el monarca que generà la Renaixença, molt abans de l'èxit d'Altadill o de Pitarra. És veritat, el 1859 sortia de la impremta de Josep Abadal la primera edició del poema èpic La conquista de Mallorca per Don Jaume l'Conquistador d'Albert de Quintana, el Cantor del Ter. Una obra que recentment ha estat reeditada amb anotacions a càrrec d'Enric Prat i Pep Vila en la revista que publica l'Institut d'Estudis Empordanesos.

Albert de Quintana i Combis (1834-1907), polític republicà i diputat a corts, va néixer a Torroella de Montgrí i en fundar-se a Mataró el Col·legi Valldemia el 1855, en fou professor. Aquests anys sabem que era soci de l' Ateneu Mataronès on participà en les vetllades literàries - i en això va ser un pioner a Mataró - llegint-hi poemes en català. Tant a l'Ateneu com a Valldemia va coincidir amb un altre gironí, en Pau Estorch i Siqués, el Tamboriner del Fluvià, que també n'era soci i mestre respectivament. Estorch, d'igualmanera, va publicar el 1856 a la impremta Abadal el seu darrer recull poètic.

Albert de Quintana es va casar amb la mataronina Pompeia Serra de qui enviudà molt aviat. En aquests anys va residir entre la casa dels seus sogres a Mataró i la casa natal a Torroella de Monrtgrí.

És evident, i queda molt per aprofundir, que el Col·legi fundat per Ermengol Coll va fer d'aglutinador a Mataró de destacats personatges de la Renaixença, d'un Estorch i d'un Quintana els primers anys o d'un Thos, un Pellicer o un Bertran i Bros més endavant.

Però de tot això, qui s'enrecorda? Si del rei En Jaume en prou feines una mica gens... encara que no deu ser pas pels demèrits del personatge... tampoc per una sobredosi de republicanisme... o ves a saber si la sobredosi no deu ser d'angúnia i d'escrúpols en recordar l'inventor d'això que alguns en seguim dient Països Catalans.

Bibliografia:

• Tertúlia del Grup d'Història del Casal sobre Jaume I el Conqueridor (en Mp3)
• VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume. "La Renaixença a Mataró: El col·legi Valldemia" a XXIII Sessió d'estudis mataronins. 2 de desembre de 2006. Comunicacions presentades. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria - Patronat Municipal de Cultura, 2007, p. 129-137.
• Vilamitjana CARANDELL, Dolors: “Albert de Quintana, entre la Renaixença i el felibritge” a Revista de Girona, Núm. 245, Girona, 2007.
• Vilamitjana CARANDELL, Dolors: “Albert de Quintana i Combis, entre la poesia i la política” Papers del Montgrí, Núm. 20, II Beques de Recerca Joan Torró i Cabratosa. Torroella de Montgrí, 2002.