El Blog d'en Jaume Vellvehí


dissabte, 6 de juny de 2020

J.V. Foix, occitanista. Uns apunts

Portada del número del 20 de febrer de 1929

El poeta J.V. Foix amb Josep Carbonell i Gener va ser un gran divulgador de les relacions culturals catalano-occitanes i del concepte de “mediterranisme”, de “llatinitat” que en l’ideari polític convoca la unió i l’esdevenidor en la terra mediterrània d’àmbit romànic i gira entorn de la idea d’un origen (llatí) compartit.

Un concepte que neix amb Frederic Mistral i el Felibritge, progressa també amb les aportacions de Charles Maurras (1868-1952) i que formarà part de l’ideari noucentista.

Una idea de llatinitat i d’occitanisme que ja apareixerà a la revista Monitor editada a Sitges (1921-1923) i que tindrà en Josep Carbonell el gran impulsor i en Foix un dels pensadors i difusors des de La Publicitat i de L’Amic de les Arts. Aquí per exemple, hi escriurà un article sobre Maurras i la comunitat cultural i lingüística occitana alhora que col·laborarà en la revista occitana Oc.

Després del darrer número de L’Amic de les Arts el 1929, Foix seguirà en l’occitanisme i col·laborarà amb Carbonell, que crearà l’Oficina de Relacions Meridionals (Panyella 2008:16).

Però serà especialment amb la seva col·laboració a La Publicitat entre 1922 i 1936, que esdevindrà un gran divulgador de la germanor cultural, amb articles sobre escriptors occitans, novetats editorials i, sovint, amb el rerefons polític d’un projecte panoccitanista.

Un exemple: a La Publicitat del 20 de febrer de 1929 hi publica l’article «Llatinitat», on parla de l’aparició de la revista francesa Latinité i, desmarcant-se’n per manca d’innovació en la proposta, defensa la unitat de l’espai social europeu mediterrani.

«D’ací que, en l’actualitat el programa llatí autèntic sigui representat pel novell agrupament d'OC, que se situa davant l’occident europeu amb els peus clavats damunt la terra mare sense prejudicis escolars de geografia i amb un instint finíssim de les noves realitats europees: federacions inter-regionals i inter-estatals; occident llatí com a camp d’acció immediata; Europa a la vista...».

Realment, un ideari perfectament relacionable amb la idea, vigent fins no fa massa, de l’Europa dels pobles que durant el franquisme havia trobat continuïtat en l’activisme del nostre EsteveAlbert, en la revista Vida Nova de Montpeller, amb l’activisme d’Enric Garriga i, fins avui mateix, amb el Cercled’Agermanament Occitano Català, per exemple.

Bibliografia

PANYELLA, Vinyet (2008). «L'Amic de les Arts, l'excel·lència de l'avantguarda catalana». En: Panyella, Vinyet. L'Amic de les Arts (1926-1929). Barcelona: Edicions i Propostes Culturals Andana, p. 13-16.

diumenge, 24 de novembre de 2019

Uns dies a Haslach / i 5. El lletraferit d’Haslach

Monument a Heinrich Hansjakob
En el centre històric, i en algun punt del no històric també, hi ha palplantades escultures de metall de figures a mida real. Més que escultures algunes són veritables conjunts, mes encertats els uns que uns altres -encara que això va per gustos. Al carrer principal, per exemple, hi ha una escena ben curiosa, un avi, potser un pagès, assegut en un banc contemplant una truja amb els seus porcells. I, més endavant, anant cap al museu del vestit tradicional de la Selva Negra, el Trachtenmuseum, n’hi ha una altra de nom ben típic a tota la regió, la Font dels bojos (1976), de l’artista d’Haslach Herbert Maier. Narrenbrunnen, és un epígraf que es repeteix freqüentment en moltes fonts amb escultures, sovint jugant amb la contraposició aigua/vi, o cervesa millor si tenim en compte on som. 


El museu es troba en les antigues dependències del monestir dels caputxins, Kapuzinerkloster, que s’ha conservat íntegrament i que també acull l’oficina de turisme. El monestir es construí a partir de 1630 per iniciativa del comte Christoph II von Fürstenberg i va subsistir amb l’ordre dels caputxins, malgrat les contínues anades i vingudes d’exèrcits i estralls que afectaren la població d’Haslach, fins el 1802 quan s’extingí la vida comunitària. Després de convertint-se en caserna militar, finalment va passar al municipi a mitjans del segle. 

Però si bé la sòbria arquitectura del monestir barroc i el retaule amb l’Anunciació i la Coronació de la verge del pintor Matthäus Gundelach (1566-1653) són prou interessants, com les vestimentes del museu, el que m’atrau novament l’atenció és una escultura de metall que hi ha davant la capella. És una escultura a mida natural d’en Hansjakob. 

El prevere Heinrich Hansjakob (Haslach. 1837 – 1916) és un dels escriptors referents de la regió per la seva copiosa obra però també per la seva trajectòria. Capellà, escriptor, historiador i polític. Es doctorà amb una tesi sobre els comtes de Friburg, una nissaga que tenia el seu centre de poder a Breisgau als segles XIII i XIV. 

Font dels bojos
Exercí la docència i a la dècada dels seixanta dirigí l’escola Höhere Bürgerschule de Waldshut. En posicionar-se públicament crític amb el govern, fou depurat com a professor i condemnat a un mes de presó a la Fortalesa de Rastatt. A la dècada dels setanta fou diputat al parlament de Baden pel Partit Popular Catòlic. Viatjà a França, Itàlia i altres països europeus; viatges que foren llavor de diversos llibres. El 1878 va trencar amb el seu partit i el 1881 fundà la primera cooperativa vinícola de Baden, al poble d’Hagnau, en uns moments de greu crisi de la viticultura per la fil·loxera. També impulsà iniciatives per a la preservació de la variant dialectal de la zona. 

Els seus llibres de caràcter històric i de recopilació de la cultura i les tradicions locals li donaren una gran popularitat. Va ser un dels escriptors alemanys més productius del seu temps, autor de més de setanta títols, va escriure estudis històrics, escrits polítics, diaris i llibres de viatges, i va escriure relats i novel·les que prenen com a rerefons el folklore, els costums populars i la vida quotidiana a la Selva Negra. Cal dir que, com adverteix el seu biògraf Manfred Hildenbrand, en els seus textos no passen desapercebuts certs comentaris antisemites i de menypreu als jueus. Ens situa doncs en aquell pòsit que no farà estrany l’horror dels anys trenta i quaranta del nou segle.







divendres, 20 de setembre de 2019

Uns dies a Haslach / 4. Heinrich Hansjakob

Edifici seu del Schwarzwälder Bote

Però no només el terror i la foscor han estat història i vivència de la ciutat badesa. Avui, passejar pels carrers empedrats del nucli històric de balcons florits eixampla el cor aclofat pel plom de la memòria. 

Una gran casa d’arquitectura tradicional, reconvertida a local comercial ens crida l’atenció. Els vidres dels finestrals estaven empaperats amb fulls de diari. Pertanyien a l’edició del dia del Schwarzwälder Bote. I és que l’edifici hostatja la redacció i l’administració de l’edició local del periòdic Però el que també ens captà la mirada és una placa que hi ha a la façana principal que explica que l’escriptor Heinrich Hansjakob hi va néixer el 19 d’agost de 1837. Desconeixia el personatge, més encara la seva obra, però em cridà l’atenció que era de la mateixa quinta que el mataroní Terenci Thos.

Va costar de fer-hi una fotografia neta i amb perspectiva. Era dia de mercat i les parades dels venedors i la gent començaven en aquella intersecció de carrers que, com a garita cantonera, la casa natal de l’escriptor hi feia de sentinella.

El mercat setmanal, alimentari, agrupava els productors locals i de proximitat, i alguns d’artesans, també. Vins interessants amb el típic Spätburgunder, el pinot negre com en diuen allà, o d’un blanc Riesling. Justament aquell dia però, de forta calor, va sorprendre molt un rosat de pinot, ben fred, lleugerament dolcet i amb records de fruits vermells. Perfecte acompanyant del formatge de llet de vaca rústec, cremós i de gust potent, que vam arreplegar en una altra parada.

Del mateix ram de l’aigua, més d’una parada oferia els aiguardents d’alta graduació típics del país, especialment el kirschwasser, en versió artesana. De fet, cada pagès tenia un cirerer i es feia el seu licor. Un licor de cirera també present en el pastís per excel·lència, el Schwarzwälder Kirschtorte, pastís Selva Negra, pels no iniciats.

I enciams de variades varietats, petits això sí, lluny dels exemplars grandiloqüents que trobem generalment, i de gust dubtós. O prunes, petites i de forma i tonalitats irregulars, potser macades, com les pomes, i hortalisses amb la mateixa fesomia d’agricultura biològica que tenia tot el que conreaven aquells productors locals. La riquesa de varietats d’un mateix producte feia que no es trobessin a faltar ni kiwis, ni mangos ni altres exotismes de kilòmetre mil. Bons per cert, més si te’ls poguessis menjar allà mateix d’on venen...


A la plaça del Rathaus, l’Ajuntament, el mercat tombava pel carrer de la dreta, custodiat  banda i banda del vial per terrasses plenes de gent que ja feia el dinar. Bo i l’hora matinera, amb prou feines les dotze del migdia! la gent endrapava amb ganes. El carrer de l’esquerra duia a l’església parroquial de Sant Arbogast, amb un imponent campanar construït entre 1906 i 1907. El sant titular de la parròquia, amb aquell nom, devia fer més por que devoció. En el carrer que hi mena, el mercat es transformava. Ara els paradistes eren nois i noies, infants, que posaven a la venda les seves joguines, llibres i contes de segona mà. La canalla s’anava fent gran i abans de llençar els seus entreteniments d’infantesa pel desús que els condemnava, treure’n uns dinerons era una bona opció.

Voltant pel mercat, al final vam fer cap en una altra església.







Seguir llegint

Uns dies a Haslach / 1. La vall del Kinzig (Kinzigtal)
Uns dies a Haslach / 2. Els KZ (1)
Uns dies a Haslach / 3. Els KZ ( i 2)

Uns dies a Haslach / 5. El lletraferit d’Haslach

Entrades populars