«Que la guerra és sempre misèria, és fam, és destrucció». Entrevista a Maria Sans i Moyà

Maria Sans (2008). Foto: J. Vellvehí

Recuperem l'entrevista a Maria Sans enregistrada l'any 2008

Maria Sans i Moyà

Infermera en l'Hospital que les Brigades Internacionals van instal·lar a Mataró el 1938

Enregistrada el 5 d'abril de 2008

per Jaume Vellvehí i Altimira

Publicada a diaridemataro.cat el 19 d'abril de 2008

Maria Sans i Moyà, (Arbeca, 1920), va ser infermera en l'Hospital que les Brigades Internacionals van instal·lar a Mataró el 1938, durant la Guerra Civil (1936-1939). Amb disset anys, va viure una experiència solidària, humanitària i de lluita antifeixista, treballant en la Clínica quirúrgica número 7, que s'havia instal·lat en l'edifici del llavors ex-col·legi dels Salessians. Avui, als seus gairebé 88 anys recorda, no sense esforç, els fets que li tocà viure: la duresa de les escenes viscudes en l'atenció als ferits o la traició d'una suposada companya, sor Guadalupe Garcia, que delatà la infermera Eugenia Gonzalez, afusellada al Camp de la Bota el maig de 1939. També conserva records més agradables com la presència en l'Hospital del futur premi Nobel Ernest Hemingway i amb certa incredulitat és conscient d'haver pogut ser la font d'inspiració de l'escriptor nordamericà per al personatge de Maria, la infermera de la novel·la Per qui toquen les campanes.

Maria Sans segueix essent un dels testimonis excepcionals d'aquells esdeveniments. La seva conversa és una lliçó d'història viscuda i d'ideals emocionats que es condensen en la frase amb la qual m'acomiadà, enlairant tímidament el puny, em va dir: «En la lluita, fins al final!».

Sou nascuda a Arbeca oi? Quan vau venir a Mataró?

Si, sóc d'Arbeca, de la província de Lleida, i a Mataró vaig pujar amb els meus pares i dos germans. N'érem tres: un germà, que era el gran, una servidora i una germana que era més petita, que també és morta ja. La mama hi tenia una tia, a Mataró; feia molt de temps que no s'havien vist i sempre deia que tenia ganes de venir a Mataró i veure el mar. Perquè allà baix, es clar, això no ho teníem. Vam pujar una vegada, jo tenia quatre anys, i ens va agradar: perquè clar, no havíem vist mai el mar. El meu pare tenia feina en la companyia elèctrica i ens vam quedar aquí per sempre.

D'aquells anys d'abans de la guerra, quins records en teniu?

Els pares eren del Partit Socialista i els diumenges anaven a prendre cafè a la Casa del Poble que en deien: era la seua festa. Perquè les festes d'abans ja sabem com eren. I jo anava per allà i jugava amb altres nenes com jo i em vaig anar fent gran d'aquesta manera, i em vaig fer de les Joventuts. Però vam tenir la desgràcia que aquest... - s'altera - en Franco ens va fume aquesta guerra pel damunt i llavors vaig dir-me que faria el que calgués per ajudar. No per anar a la guerra, perquè a la guerra una dona no hi fa res, però altres coses sí: que em diguessin què fer i ho faria. A més, encara era molt jove i la mama no m'hauria permès d'anar al front.

El 1938 es va instal·lar al Col·legi dels Salesians de Mataró, un Hospital per als ferits de guerra de les Brigades Internacionals. Tot el personal professional era estranger però es va demanar auxiliars locals per a ajudar. I vos vau ser una d'aquelles joves infermeres. Com va anar que us hi apuntéssiu?

Totes les infermeres titulars, tot el personal era estranger; de totes les nacions. Com que a la fàbrica no treballàvem, perquè no hi havia llum, jo anava a les Joventuts Socialistes. Allà ens trobàvem un grup de noies que enraonàvem de les nostres coses, i un dia va venir un senyor que era del partit i ens va dir, - érem quatre o cinc noies, totes de Mataró - «Noies hauríeu d'anar als Salesians, allà dalt en el col·legi, perquè han portat ambulàncies plenes de ferits i estan a terra perquè no hi ha ni llits, tampoc no hi ha res per a atendre'ls i hi hauríeu d'anar». Era l'hivern i ens vam dir:  «Doncs anem-hi a ajudar, farem el que calgui».

Hi vam anar i ens hi vàrem quedar fins a tenir aquells homes nets i arreglats. Tots venien del front, ferits, afamats, bruts... els vam arreglar, els vam donar una mica de menjar calent i l'endemà al matí a les vuit ja era allà dalt altre cop. I fins a les nou de la nit no sortíem, perquè les infermeres menjàvem allà. La meva infermera titular era anglesa, no sabia una paraula de l'espanyol ni jo l'anglès, així és que ens enteníem com podíem i anàvem fent. Venia al matí, que era quan curàvem els malalts i jo l'ajudava. A la tarda ja no venia i em quedava sola. No sé el que feia a les tardes, perquè com que no ens enteníem, ella feia la seva.  Jo, a la tarda, plegava benes i feia altres feines de l'hospital, perquè avui, per exemple, tot es llença, però allà ho rentàvem tot i ho tornàvem a posar a punt per a utilitzar-ho...

Teníeu un sou per treballar en l'Hospital?

No, no, jo hi vaig anar sense pensar que ens haguéssin de donar res. La veritat és que ens van donar la mateixa paga que als militars, i d'un xusco de pa en feien tres trossos, i ens en donaven un, i també el dinar. Em vaig quedar molt prima perquè entre la gana i veure tot allò que no havia vist mai, aquelles desgràcies tan grosses...

Perquè atendre ferits de guerra devia ser molt dur...

Sí, perquè no ens enteníem. Arribaven que no sabien parlar, igual com nosaltres tampoc... era dur... perquè n'hi havia que els havies de donar el menjar a la boca perquè s'havíen quedat sense mans... pobrets... feien molta pena...

Recordo un matí, que una infermera anglesa estava asseguda al costat de la llitera on havia un jove soldat, suposo que també era anglès, que s'estava morint. La companya li estava escrivint la carta de comiat per als familiars i estava plorant... Jo no entenia el que es deien, però veia aquell pobre soldat que es moria... -se li neguen els ulls-  ...jo també vaig plorar...

A banda de la relació estrictament sanitària, hi havia relació amb els ferits, moments d'esbarjo...

Es que no podíem: qui és que sabia l'anglès abans aquí? Ara el sap tothom, però abans no. Miri, un soldat un dia em crida -ens deien infermera o camarada i nosaltres a ells també,  perquè sinó t'havies d'enrecordar de noms complicats i era difícil -  i m'ensenya que se li havia caigut un botó dels pantalons i amb signes em va demanar si li podia cosir. I li vaig dir que sí: «A minut camarada» li vaig dir, i com que, és clar, jo tenia tanta feina: m'havia de cuidar de vint-i-cinc ferits; no vaig tenir temps i no me'n vaig enrecordar més. A l'endemà al matí em diu: «Camarada que encara no ha passat un minut espanyol?» Li vaig demanar disculpes i li vaig cosir. Amb això vull dir que no en teníem, de temps, ni temps ni paraules per a expressat-nos. Tu no els entenies i ells tampoc t'entenien de res.

N'hi havia moltes d'auxiliars?

Moltes, moltes no, perquè hi havia un altre hospital, el de Valldemia, que era per als soldats espanyols malalts, i allà en canvi era per als ferits de guerra de les brigades.

Per aquell Hospital es diu que hi van passar joves que temps a venir serien personatges rellevants en els seus països, per exemple Joseph Broz, el que després seria el marsical Tito de Iugoslàvia. Recordeu algú en especial?

Sí, jo vaig conèixer l'Hemingway. Però l'Hemingway no estava pas ferit, no. Hi voltava molt, per l'Hospital, no recordo si hi venia amb algú, jo el veia quan venia a veure a un ferit de la meva sala.

A l'Hospital hi va estar ingressat un brigadista que es deia Freddy Keller. Era l'amic que em deieu a qui l'escriptor Ernest Hemingway, que llavors feia de corresponsal de guerra en el costat republicà, venia a visitar a Mataró. Els recordeu aquests moments?

Sí, ell s'asseia al costat del llit i parlaven. Però jo, com que no entenia res ni tenia temps per escoltar-los, no sé pas què es deien...

Es diu que vos vau ser la inspiradora d'un personatge, que curiosament també era infermera i es deia Maria, de la novel·la d'Hemingway Per qui toquen les campanes?

Sí, però jo tot això, la veritat era molt joveneta i, jo, l'Hemingway, el veia un home gran. No ho era, però per la diferència d'edat m'ho semblava. De fet no hi vaig tenir gaires tractes. Ell sí que em mirava, a vegades, quan venia a veure en Keller.

L'heu llegida la novel·la?

No, tota no.

Us hi veieu reflectida d'alguna manera?

No, no. Potser com que parla de la guerra i és el que havia viscut... però no.

Sembla que va ser l'abril de 1938 que van arribar a l'Hospital de Mataró unes infermeres de Madrid, la recordeu l'Eugenia Gonzalez Ramos?

Sí, la recordo molt bé, era una noieta alta, potser més que jo, i molt primeta. Venia amb una altra noia de Madrid també, i amb una de més gran que va resultar ser una monja disfressada, que va venir amb elles en una ambulància des de Múrcia. Ningú ho sabia que era una monja. I resulta que quan van entrar els nacionals, aquestes dues noietes, pobretes, van desaparèixer i no les vam veure mai més. Es veu que aquesta monja les va fer matar perquè durant el viatge des de Múrcia, les dues noies, tot enraonant, allò que passa amb els joves: que expliques que si jo he anat aquí, que si he anat allà, i es veu que devien explicar alguna cosa compromesa i per això aquesta monja les va denunciar a totes dues.

Perquè a l'Eugenia, que tenia tot just vint anys, si que sabem segur que va ser denunciada, que la van detenir, li van fer un consell de guerra sumaríssim i la van afusellar al Camp de la Bota, però d'aquesta altra noia no en sabem res...

No el recordo pas el seu nom, és que jo no hi vaig tenir gaire contacte amb elles, quan van arribar jo estava a la sala vint i elles a la sala del costat, que era la dos, eren unes sales grans que hi devia haver dos-cents nois. Potser amb l'Eugenia m'hi vaig relacionar més, no ho sé el perquè, igual perquè era més xerraire vaig saber com es deia, que era de Madrid, que havien vingut amb aquesta ... com es deia aquesta mala sort de monja?... -dubta- Es deia... Guadalupe! Es deia Guadalupe aquesta monja. I el diumenge, perquè els nacionals van entrar a Mataró entre setmana, per primera vegada, es va vestir de monja i va dir missa a la capella dels Salesians.

Devia seu un impacte veure a qui fins llavors era una companya, vestida ara amb l'hàbit de monja.

Sí, vestida amb l'hàbit i dient missa. El que no va donar va ser comunions, es veu que això no ho poden fer, però bé, jo com que no hi entenc... se m'en fot tres pitos tot això! I la Guadalupe aquesta va denunciar-les i jo ja no vaig tenir-hi més tracte

Recorda l'arribada dels franquistes?

La mama ho va veure clar i m'ho va dir: «Maria plega de l'Hospital perquè perderem la guerra», però jo no m'ho acabava de creure. Em va dir «Mira, no vull que vagis a treballar pels feixistes ni una hora, digues a l'Eva, - que era la responsable que teníem- que ho has de deixar perquè estic malalta», i això era veritat doncs l'havien d'operar d'un ronyó a la mama. I també li ho vaig dir a aquesta monja, que la van deixar de responsable, perquè com que era més gran, tenia més experiència que no pas nosaltres que totes teniem 17, 18 o 19 anys. Els vaig dir que ja no podia anar més a treballar...

I després de la guerra?

Abans de la guerra jo treballava en una fàbrica de gènere de punt. A Mataró era molt fort el gènere de punt, i feia dos anys que hi treballava, encara que no en tenia l'edat però per ajudar a casa vaig dir que ja tenia catorze anys. Però a l'hora d'arreglar els papers es va veure que tot just en tenia tretze. Em van acceptar amb la condició de què fins a tenir els catorze cada dia havia d'anar una hora a l'escola. Hi anava a dos quarts de set i en acabar em feien el paper de conformitat i llavors ja podia entrar a treballar. I quan va acabar la guerra pensava «jo què he de fer? Perquè si vaig plegar de la fàbrica per anar a ajudar els rojos ves a saber ara...» Però vaig decidir provar-ho. No feia res de mal per provar-ho, i vaig anar a la fàbrica i els vaig dir «mirin: s'ha acabat la guerra, som els perdedors, no sé si venir o no venir». Vaig anar a l'encarregat, que ja ens coneixíem de quan hi treballava, a veure si podia tornar-hi a anar o buscava una altra fàbrica. Em va dir que per ell sí, però, que ho havia de consultar amb els amos. Em va fer esperar allà mateix en la secció on havia treballat, i poc després em va dir que sí , que podia tornar a treballar-hi. I m'hi vaig quedar fins que em vaig casar.

Fa uns anys, el 1996, hi va haver un acte al Parlament de Catalunya, de reconeixement a les Brigades Internacionals, hi vau retrobar algun conegut de llavors?

Molt pocs. Perquè jo sóc molt gran i molts ja eren morts.

Darrerament s'estan impulsant una sèrie d'iniciatives per al reconeixement a les víctimes, la llei de la memòria històrica,... Penseu que se us ha reconegut prou?

Es va fer allò de Barcelona i fa temps, quan l'Agàpit Borràs va fer el monument als soldats al cementiri, jo hi vaig anar amb una flor per cada soldat que hi havia. Però ara no estic massa al dia, ja sóc molt gran...

Després de la vostra experiència vital, quin missatge deixaríeu a la gent jove d'avui?

A la gent jove: que vagi sempre contra la guerra! Que la guerra és sempre misèria, és fam, és destrucció. És tot allò dolent.