Tradicions de la Festa Major (Les Santes): el Joc de l'Oca. Ironia.

Publicat a Diaridemataro.cat el 16-07-2009

Que el torero José Tomás, porta-estendard dels defensors de la tauromàquia, seria un gran revulsiu per la Festa Major, més ben dit, per recuperar una vella tradició mataronina, és probable. Contra el que es pot intuir però, la tradició no és tant la pròpia corrida de toros com la polèmica a favor o en contra, que revitalitzaria tertúlies, fòrums polemistes, blogs, facebooks i tot tipus de cenacles recalcitrants.

L'any 1894 a Mataró s'estava construint una plaça de toros, fet que aixecà fortes polèmiques, no pas pel maltractament dels animals sinó pel que representava d'adopció de costums forans i aliens a la tradició cultural pròpia: "Amic, la cara em cau de vergonya! (...) ara veuran, a la fi, els que perden el temps en camàndules i feramalles, com s'aclimata definitivament l'espectacle nacional, la festa contrària a les nostres costums, antitètica al nostre caràcter, repulsiva al nostre sentir, odiosa als nostres antecedents, i símbol de la nostra esclavitud i servilisme (...) mentre abandonem sense recança el de casa i mirem indiferents com s'esborren tots els signes que distingien i acreditaven la preponderància de Catalunya; mentre aquí es troben capitals per aixecar places de toros i públic per a fer-les prosperar, ¿Què en treurem d'un esforç ineficaç, aparatós, que s'entretingui en coses secundàries? És precís treure'ns de sobre aqueix cranc col·losal que tenim arrapat a les entranyes..."

Amb aquestes paraules publicades en els periòdics La Veu del Montserrat i El Semanario de Mataró, el periodista i escriptor Claudi Omar, s'adreçava al referent de la causa catalanista a Mataró, en Terenci Thos i Codina, provocant la reacció contrària als toros. Per la seva banda, el prestigiós mataroní el respongué des de les mateixes pàgines, encetant una sèrie d'articles amb una extraordinària defensa de la sardana com a tradició pròpia.

Com s'equivocava en Terenci Thos!

Malgrat que aquella plaça es construí, s'inaugurà, i en prou feines tingué temps d'agonitzar, passant a la història com una de les infrastructures d'oci més efímeres del segle XIX, Thos s'equivocava. ¿Com podia oposar una manifestació cultural tant políticament correcta, fleuma vaja, com la sardana; a una tradició de sang i fetge, de valor, de força, de potència, de salvatjada com la corrida de toros? Avui de sardanes poques i de toros potser també però José Tomás mou masses i de toros encara se'n fan.

Posats a recuperar tradicions, hi ha una tradició festiva que podria fer més per sacsejar la Festa Major, i aquesta sí que és pròpia. Quan el diumenge 13 d'abril de 1884 el redactor del periòdic El Mataronés reclamava l'organització d'un certamen literari durant la Festa Major de Mataró, les Santes, tot dient: "¿Es que no se trata de hacer otra cosa que los fuegos artificiales o el salvaje juego de la oca?", començava la desaparició d'una tradició ancestral avui oblidada: el Joc de l'Oca. No era pas el joc de taula que podem intuir avui, no. Es tractava d'una competició per veure quí arrencava el coll de l'animal, viu, estirant amb les seves pròpies mans.

A una tradició salvatge oferim l'alternativa d'una altra salvatjada, però de casa almenys. Enlloc de toros, arrenquem-li el cap a l'oca amb les nostres pròpies mans!