En Pelavulves

Publicat a Diarimataro.cat el 28-07-2008

L'altre dia, fullejant l'Onomasticon - ja sé que tinc rares les aficions - em vaig topar amb l'article que hi fa en Coromines sobre Palafolls. A banda d'alguna incertesa, que ja polemitzà en Josep Maria Pons i Guri, hi vaig trobar una d'aquelles perles habituals en el gran mestre filòleg.

Palafolls seria el nom de persona que, al seu temps, va donar-lo al castell i a dos pobles: a Sant Genís i a l'actual Palafolls. Es tracta d'un tipus comú a la romània, que tindria l'origen en un malnom compost d'un verb en imperatiu, en el nostre cas el verb pelar, seguit del seu complement i que ens dóna el tipus pela folls, pela galls o pela vecins ..., en el sentit d'aquell que pressiona, domina, força o es carrega un pagès, un veí o a aquell que és per sota en l'escala social i del poder.

Fins aquí la mínima explicació filològica prèvia.

A mitjans del segle XII, el senyor del castell de Palafolls, era un tal Berenguer. La seva nissaga feia temps que havia adoptat el malnom com el propi de la família. Però es veu que en Berenguer devia tenir certa fama de doner a la comarca.

En la cort dels Cabrera, dalt el castell de Montsoriu a Arbúcies, el vescomte va decidir fundar sota la seva protecció un monestir en l'orde de Sant Agustí. Un monjo anomenat Bernat va rebre del vescomte Guerau III un alou on fundar la comunitat. El lloc triat era un puig conegut com Roca Rossa, al Montnegre, en terme de la parròquia de Santa Eulàlia d'Hortsavinyà, actualment agregat al terme municipal de Tordera.

En l'acte solemne de la fundació s'hi van aplegar alguns nobles de la zona com ara en Berenguer Pere de Fogars, en Berenguer de Maçanet i, entre altres personalitats, en Berenguer de Palafolls. Es veu que el diaca Erbert, l'escrivà que va redactar l'acta de fundació del priorat de Santa Maria de Roca Rossa el 1145, era de la broma. O no, potser és que no el podia ni veure i, en lloc de fer-lo constar com a Berenguer de Palafolls [Berengarius de Palafols], li va posar Berenguer de Pelavulves [Berengarius de Pellansvulvam]. Com que la gent de lletres no abundava en aquella època i el document era escrit en llatí, el pobre Berenguer va signar i no s'adonà de la broma.
Sigui com sigui, en aquell document va quedar immortalitzada la fama de doner d'en Berenguer de Palafolls, ja sigui per què s'obcecava en exercir el dret de cuixa, forçant-les, o perquè triomfava espectacularment entre les dones del terme. O, ves a saber, potser per tot el contrari, per què se li resistien o s'hi resistia, i no hi havia manera.

El curiós del cas és que uns centenars d'anys després, allò que blasmava el diaca bromista li passava inversament al prior del monestir. El 1423, corria per aquelles contrades que el prior de Roca Rossa, en Francesc de Montsant, tenia en el monestir i s'asseia a la seva taula, una donota de mala fama: "quondam feminam inhonestam et plurimum difamatam, oriundam de regno Castelle nomine Maria...". I davant l'escandol que s'anava escampant arreu, el bisbe es veié obligat a intervenir.

Potser fou la venjança d'en Berenguer Pelavulves.

Però la família que donà nom al castell de Palafolls, curiosament no va obtenir pas el prestigi per la pretesa venjança del fantasma d'en Berenguer - la qualcosa els atorgaria l'honor de comptar amb un fantasma de veritat en la família i amb l'únic castell de la comarca amb fantasma acreditat - sinó que va fer història per allò darrer que va pelar amb ganes. Durant la Guerra del Francès, fa dos centenars d'anys, un dels descendents va fer-se famós com a militar pelant francesos a Saragossa: el famós general Palafox pintat per Goya.

No deixa de ser curiosa l'afició d'una família a fer honor al seu malnom ja sigui pelant folls, pelant vulves o pelant francesos. El que no sabem és si com a aristòcrates no van acabar fets uns pela canyes.