Josep Maria Ainaud de Lasarte









Josep M. Ainaud i la seva esposa Carme Agustí

L’historiador, advocat, polític i periodista Josep Maria Ainaud de Lasarte ens va deixar el passat dijous 9 d’agost. Com deia Josep Maria Solé i Sabaté: “El millor homenatge per a ell segur que és un record afectuós i un somriure de complicitat que vagi de punta a punta, al llarg i ample del nostre país, que ell tant ha estimat”. I així mi vull sumar, amb el somriure de complicitat, un record entranyable i la consideració d’un mestratge on emmirallar-se.

Sense caure en la recol·lecció gratuïta d’historietes personals sí que en vull explicar alguna per dues raons. La primera per destacar la seva activitat com a divulgador, promotor cultural i pedagog. I la segona, per il·lustrar l’activisme de Josep Maria Ainaud, com deia Solé, “durant anys i anys, amunt i avall del país, tot per la cultura i el redreçament nacional. Des d'ateneus i centres catòlics o obrers fins a corals, casinos, esplais i diferents entitats. Calia algú. Hom pensava en l'Ainaud”.

Vaig conèixer el senyor Josep Maria, així m’hi referiré per respecte i perquè ho era, a mitjans de 1994 en motiu de l’organització del cicle de conferències Cultura i societat en la Catalunya Medieval, que preparàvem el Grup d’Història del Casal en motiu dels actes de divulgació del projecte de l’estendard de Santa Maria de Ripoll, que havia dissenyat Josep Puig i Cadafalch el 1893. Sabíem de la seva capacitat comunicativa i de la seva predisposició i per això ens li adreçàrem. Ell, que admirava el seu germà Joan, no va voler acceptar fins que el gran historiador de l’art no declinés la invitació. Cosa que, tristament, va haver de fer per la ja massa delicada salut. Llavors sí, Josep Maria va venir a Mataró a admirar-nos amb la seva planera erudició. I als quatre bordegassos –com sempre ens anomenava Joaquim Casas– del Grup d’Història de llavors, ens encomanà la passió per la divulgació de la història i la cultura del país. Això sí, des d’una amplíssima erudició i amb rigor, però fent-ho amè, entranyable i transmetent l’amor per Catalunya, planerament, connectant des del primer instant amb el públic, encomanant aquesta seva passió per divulgar els coneixements. Perquè, com també deia l’altre dia Vicente Moreno recordant la seva figura: “Quin sentit té l’estudi de la història sinó la divulgació?” Una divulgació que esdevé instrument “indispensable, per apropar la història a la ciutadania i aconseguir l’articulació d’un país més il·lustrat, més culte, més coneixedor de si mateix i, en conseqüència, més lliure.”

Dubto que puguem arribar mai a emular aquella capacitat de comunicació, aquella passió divulgativa que utilitzava tots els mitjans a l’abast, el paper imprès –sovint a càrrec de les seves butxaques- la ràdio, la televisió... però, almenys, ens ha deixat clar el camí a seguir, el mestratge on emmirallar-nos. Ni que només fos per això, agraïment.

Aquella primera ocasió no fou l’única que ens acompanyà al Grup d’Història per a recolzar-nos.



J.M. Ainaud, M. Caula i N. Feliu en l'acte de presentació
a Mataró de la reproducció de l'Estendard
de Puig i Cadafalch el maig de 1997.

Per acabar, un apunt d’agraïment personal. El record de la meva relació amb el senyor Josep Maria em trasllada ineludiblement a l’any 2002 quan vaig demanar-li que em prologués el treball amb el que vaig guanyar el Premi Iluro d’aquell any. Com sempre, acceptà l’oferiment amb complaença. Recordo el dia que em va rebre a casa seva a Barcelona per a lliurar-me el text del pròleg. Fou una tarda que s’esmunyí com un llamp, sense percebre-ho. Una tertúlia bocabadant per a l’aprenent – la major part de la conversa anà a càrrec d’aquell home savi, evidentment– sobre Catalunya, els seus personatges oblidats, com el mateix Terenci Thos, o no tant, com el Prat de la Riba que admirava. Amb passió encomanadissa, planerament, entenedorament, amb rigor, transmetia el seu coneixement malgrat la preocupació que aquells dies el captenia per la seva dificultat de visió. Es feia escoltar perquè sabia escoltar. Sense menystenir mai ni enlloc a ningú, res més lluny del seu objectiu! A la fi, al replà de l’escala m’acomiadà amb un somriure de complicitat. Baixant les escales em quedaria per sempre una sensació: com n’acabava de ser de privilegiat! I un sentiment de gratitud. Tornant a casa llegia el text que m’havia lliurat i em sobtà una cosa que ara em diu molt vist en perspectiva: va signar com a membre de la Societat Catalana de Pedagogia. Perquè això és el que cercava, saber, explicar, ensenyar, transmetre... i arribar a tothom. Lluny de l’erudició elitista.

Un cop més: un record afectuós i un somriure de complicitat.

Enllaços:

J.M. Solé i Sabaté, “Ainaud de Lasarte, insubstituïble” a El Punt Avui. 10 d’agost 2012. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/566890-ainaud-de-lasarte-insubstituible.html [Consulta: 11 d’agost 2012].

Vicente Moreno Cullell, “Recordant Josep Maria Ainaud de Lasarte”. A Ciències Socials en xarxa divendres 10 d’agost 2012. <http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/08/10/recordant-josep-maria-ainaud-de-lasarte/> [Consulta 11 d’agost 2012].