El Blog d'en Jaume Vellvehí


dissabte, 31 d’agost del 2019

Uns dies a Haslach / 2. Els KZ


Barracó del Camp Sportplatz el 1950
[Archiv Gedenkstätte Vulkan]
Avui, la recuperació, el manteniment de la memòria històrica, a més del Memorial KZ Vulkan, compta amb el Camí de la Memòria, un itinerari pels principals espais d’aquest episodi històric d’Haslach. 


Al camp d’esports de la vila s’hi va instal·lar un dels tres camps satèl·lit subordinats al camp de concentració de Natzweiler-Struthof. La caserna fou enderrocada i avui en el seu lloc hi ha un edifici del mercat on, des de 1979, una placa commemorativa manté viva la memòria. El 1944 la indústria de guerra nazi va preveure adaptar els túnels de l’antiga pedrera del poble com a planta de producció de components per a les bombes volants, les V1 i V2 (Vergeltungswaffe). La pedrera era una antiga mina que havia cessat l’activitat a principis de segle quedant abandonades les galeries. Uns mesos després de la decisió, però, els bombardejos aliats destruïren la planta que Daimler-Benz tenia a Gaggenau i provocaren un canvi: els túnels es dedicarien a la producció dels components per a tancs que fabricava aquella empresa. L'Organització Todt s’encarregava de proporcionar la mà d’obra, que es subministraria d’altres camps evacuats per la pressió militar dels aliats o fruit d’un allau de detencions a Alsàcia. Pels camps passaren cap a 1.700 presos originaris d’una vintena de països, principalment de França, de la Unió Soviètica i de Polònia, membres de la resistència o simplement represaliats polítics. 

El camp Sportplatz era a tocar de la ciutat i els presos cada dia l’havien de travessar a peu fins al camp Vulkan, la pedrera. Treballaren en condicions inhumanes amb l’habitual repressió i maltractament dels SS que els custodiaven, més cercant la tortura i l’extermini que no pas els resultats en la construcció de la carretera i de les instal·lacions de producció en l’interior de les galeries. La solidaritat d’alguns vilatans d’Haslach –expliquen els supervivents– intentà alleujar el patiment deixant als vorals del camí pomes, patates i algun tros de pa que, malgrat riscar la vida, els captius provaven de recollir eludint la vigilància dels botxins. 

Les males condicions de vida d’aquells inacabables mesos d’hivern de 1944-1945, desnodrits i emmalaltits, sense abric, amb prou feines uns parracs, calçat deleble, a vegades improvisat amb cartrons, mancats de condicions higièniques i de medicaments, el treball forçat d’horaris eterns, extenuants en aquelles condicions, colpejats... provocaren moltes de les morts. Altres foren assassinats directament. 

Es fa estrany reproduir mentalment la imatge d’aquells passatges de la deplorable història d’Europa, en aquell escenari harmoniós de la vila de balcons florits o dels frondosos boscos verdíssims i humits. Estrany i trist, es fa.


Més informació

Publicat per a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrades populars