En Pelavulves

Publicat a Diarimataro.cat el 28-07-2008

L'altre dia, fullejant l'Onomasticon - ja sé que tinc rares les aficions - em vaig topar amb l'article que hi fa en Coromines sobre Palafolls. A banda d'alguna incertesa, que ja polemitzà en Josep Maria Pons i Guri, hi vaig trobar una d'aquelles perles habituals en el gran mestre filòleg.

Palafolls seria el nom de persona que, al seu temps, va donar-lo al castell i a dos pobles: a Sant Genís i a l'actual Palafolls. Es tracta d'un tipus comú a la romània, que tindria l'origen en un malnom compost d'un verb en imperatiu, en el nostre cas el verb pelar, seguit del seu complement i que ens dóna el tipus pela folls, pela galls o pela vecins ..., en el sentit d'aquell que pressiona, domina, força o es carrega un pagès, un veí o a aquell que és per sota en l'escala social i del poder.

Fins aquí la mínima explicació filològica prèvia.

A mitjans del segle XII, el senyor del castell de Palafolls, era un tal Berenguer. La seva nissaga feia temps que havia adoptat el malnom com el propi de la família. Però es veu que en Berenguer devia tenir certa fama de doner a la comarca.

En la cort dels Cabrera, dalt el castell de Montsoriu a Arbúcies, el vescomte va decidir fundar sota la seva protecció un monestir en l'orde de Sant Agustí. Un monjo anomenat Bernat va rebre del vescomte Guerau III un alou on fundar la comunitat. El lloc triat era un puig conegut com Roca Rossa, al Montnegre, en terme de la parròquia de Santa Eulàlia d'Hortsavinyà, actualment agregat al terme municipal de Tordera.

En l'acte solemne de la fundació s'hi van aplegar alguns nobles de la zona com ara en Berenguer Pere de Fogars, en Berenguer de Maçanet i, entre altres personalitats, en Berenguer de Palafolls. Es veu que el diaca Erbert, l'escrivà que va redactar l'acta de fundació del priorat de Santa Maria de Roca Rossa el 1145, era de la broma. O no, potser és que no el podia ni veure i, en lloc de fer-lo constar com a Berenguer de Palafolls [Berengarius de Palafols], li va posar Berenguer de Pelavulves [Berengarius de Pellansvulvam]. Com que la gent de lletres no abundava en aquella època i el document era escrit en llatí, el pobre Berenguer va signar i no s'adonà de la broma.
Sigui com sigui, en aquell document va quedar immortalitzada la fama de doner d'en Berenguer de Palafolls, ja sigui per què s'obcecava en exercir el dret de cuixa, forçant-les, o perquè triomfava espectacularment entre les dones del terme. O, ves a saber, potser per tot el contrari, per què se li resistien o s'hi resistia, i no hi havia manera.

El curiós del cas és que uns centenars d'anys després, allò que blasmava el diaca bromista li passava inversament al prior del monestir. El 1423, corria per aquelles contrades que el prior de Roca Rossa, en Francesc de Montsant, tenia en el monestir i s'asseia a la seva taula, una donota de mala fama: "quondam feminam inhonestam et plurimum difamatam, oriundam de regno Castelle nomine Maria...". I davant l'escandol que s'anava escampant arreu, el bisbe es veié obligat a intervenir.

Potser fou la venjança d'en Berenguer Pelavulves.

Però la família que donà nom al castell de Palafolls, curiosament no va obtenir pas el prestigi per la pretesa venjança del fantasma d'en Berenguer - la qualcosa els atorgaria l'honor de comptar amb un fantasma de veritat en la família i amb l'únic castell de la comarca amb fantasma acreditat - sinó que va fer història per allò darrer que va pelar amb ganes. Durant la Guerra del Francès, fa dos centenars d'anys, un dels descendents va fer-se famós com a militar pelant francesos a Saragossa: el famós general Palafox pintat per Goya.

No deixa de ser curiosa l'afició d'una família a fer honor al seu malnom ja sigui pelant folls, pelant vulves o pelant francesos. El que no sabem és si com a aristòcrates no van acabar fets uns pela canyes.

El primer Shakespeare del Maresme

És fa molt difícil saber si es va representar, i quan, un Shakespeare amb anterioritat al segle XIX al Maresme. Malgrat tot, el primer cop que tenim constància de la representació d'una obra de William Shakespeare a la comarca de la Costa de Llevant, és l'any 1828 al teatre de l'Hospital d'Arenys de Mar quan una companyia d'aficionats va representar Otelo, o sea el moro de Venecia, que s'havia estrenat el 1604 al Witehall Palace de Londres. Poc després, el 1833, en el mateix teatre es va estrenar Romeo y Julieta, que seria novament representada el 1894 a l'Ateneu Arenyenc.

Però sense dubte, serà la primera -l' Otel·lo- la tragèdia d'èxit al llarg del segle. El 1841, en el mateix teatre de l'Hospital d'Arenys, un grup d'ficionats torna a representar-la. A Mataró caldrà esperar al darrer terç de la centúria per a veure'n una representació. Serà la companyia que dirigeix Antoni Tutau el 1876 -que té l'adjudicació de la temporada del teatre Principal- que representarà Otel·lo, això sí, un cop més, en llengua castellana. Cosa que repetiran la companyia de Teodor Bonaplata el 1883 al Teatre Principal de Mataró; o la de Manuel Calvo el 1887 al Teatre Clavé de Mataró. I finalment, la de Miguel Pigrau el 1887 al Teatre Principal d'Arenys de Mar.

És possible que ens hagi passat desapercebuda la representació d'alguna altra obra del gran dramaturg anglès degut a l'alteració del títol de l'obra i sovint del nom dels personatges o d'alguns detalls, que en més d'una ocasió feien els directors de les companyies teatrals amb la intenció d'estalviar-se els drets d'autor. El cas més sonat el tenim l'any 1877 quan el crític teatral del setmanari El mataronés denunciava la manipulació que feia la companyia d'Antoni Tutau per estalviar-se el pagament dels drets i deia: "El autor dramático vive generalmente del producto de las obras, fruto de su talento y de su trabajo, y quitarle los derechos que debe percibir constituiria un ataque á una propiedad tan respetable como otra cualquiera y quizàs más respetable que otras propiedades muy respetadas.

Como los cambios de títulos á que nos referimos, sea por lo que fuese, no creemos puedan justificarse por completo, no dudamos que la empresa procurará en lo sucesivo evitar los comentarios á que indudablemente se presta el hecho..."

No deixa de ser curiós que un personatge tan reconegut com Tutau caigués en aquestes temptacions més encara quan fou ell mateix qui el 1886, establert en el Teatre Novetats de Barcelona, va acollir-hi l'Associació d'Autors Catalans sense massa èxit, però que reeixiria a la dècada dels noranta.

La SGAE d'aquella època era l'associació de la Propiedad Intelectual, una entitat que vetllava pel registre de la propietat literària i intel·lectual amb seu a Madrid i que tenia corresponsals distribuïts pel territori. El 1882, a Mataró, el corrresponsal era José Pascual de Lentisclà, que en aquells moments era el director i propietari del setmanari El mataronés.

Una altra entitat que vetllava pels mateixos interessos era l'anomenada Comisión de Galerias Dramáticas y Lírico-dramáticas, que també tenia representació a Mataró i que, per exemple, el 1890 va cobrar de la companyia que actuava al Teatre Euterpe, 15 pessetes en concepte dels drets d'autor per la representació de El hijo pródigo.

Ara que porten Shakespeare a l'Hort (1), no està de més recordar que la relació de Shakespeare amb el Maresme ja ve de lluny i que posats a fer la mantinguem. No fos cas que, tot aprofitant la conjuntura i el nou emplaçament, passés de l'hort al sot.

(1) L'edició 2010 del Festival Shakespeare es trasllada de la masia Can Ribot a l'Hort del Rector a Santa Maria.

La Costa de Llevant (1895)

28 juliol 1895

Moviment Regionalista (I)

Copiem de nostre estimat company Lo catalanista de Sabadell: <<La Publicidad de Barcelona n'ha tornat a fer una de las sevas. Es á dir de las sevas, potser son de las d'un qualsevol altre. Perque aquesta vegada hi ha una firma en l'article ó experpento de referencia.

La de Francisco Roselló. Molt senyor nostre y si volen saber res mes d'ell á ca seva'l coneixen.

Ab lo titol de Catalanes, Catalanistas y Calataneros 'l bon senyor treu del pap tota la bilis qu'hi tenia en dipósit, á riscos de mareijar als pacients lectors d'aquell periodich, que ab tals desforgaments, se dehuen trobar moltas vegadas que ni saben per ahont girarse.

En lo desgraciat article diu lo senyor Francisco qu'ells son los catalans, la inmensa majoria que travallant enalteix á Catalunya, los que tenen per patria Espanya y per afeccions lo cosmopolitisme, que haven nascut en nostra terra buscan sols los avensos del sigle, sens mirar las tradicions de casa nostra.

Fuigi, home fuigi, y qu'han de ser catalans ni vostès ni 'ls que aixís pensan.

Incensers de Castelar, lo gran protector de la monarquia espanyola politichs de pacotilla, renegats de las costums y tradicions y llengua de Catalunya, unitaris impenitents sens fe ni ideals de cap mena com volen ser vostès la immensa majoria dels catalans de casa nostra?

¿Creu per ventura que n'hi ha prou ab neixer per xaripa y casualitat á Catalunya per ostentar orgullós lo honrós titol de catalá?

També hi neixen los bolets y las carbasas y ni vostès que'n son los mes afines s'atreveixen á posarlos á la genealogia catalana.

Quatre gats malavinguts

Publicat a Diarimataro.cat el 14-02-2010

El 1880, Valentí Almirall convocava el Primer Congrés Catalanista. El projecte d'Almirall era de gran volada: la conjunció de les tendències dretanes i esquerranes, conservadores i progressistes del catalanisme incipient, en una síntesi que superés les diferències ideològiques. Poc després, el 1882, fundava amb Frederic Soler com a president, el Centre Català. El Centre, dominat pels sectors -diguem-ne que progressistes i federalistes - provocava certes urticàries entre els catalanistes conservadors del tradicionalisme catòlic de La Veu del Montserrat, Torras i Bages i els renaixentistes com Guimerà. Durant anys, l'articulació política del catalanistme no trobava manera de reeixir, encallat entre altres coses, en aquesta divisió ideològica. El 1887, l'elecció de Valentí Almirall com a president del Centre Català va provocar l'escissió definitiva dels conservadors, constituint-se en la Lliga de Catalunya que integraria els Guimerà, Permanyer, Domènech i Montaner... i els nous valors provinents del Centre Escolar Catalanista com Puig i Cadafalch, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer o Francesc Cambó per exemple. Pocs i malavinguts.

La Lliga i el catalanisme va emprendre una nova etapa en la construcció del catalanisme polític, en aquells moments encara només descentralitzador i cultural. Vindran les assemblees catalanistes -les famoses Bases de Manresa - i la constitució de la Unió Catalanista amb clara voluntat integradora. I tornem-hi. Les trifulques entre els catalanistes possibilistes defensors dels nous corrents que jugaven per la participació política dels joves Prat de la Riba, Puig i Cadafalch o Francesc Cambó, vinculats al periòdic La Veu de Catalunya, i els sectors més radicals del catalanisme intransigent però estrictament cultural vinculat al periòdic La Renaixença, amb els Guimerà, Aulèstia, Thos... acabarà en una nova escissió en la Unió Catalanista d'on en sorgirà el Centre Nacional Català. I ara si, però tampoc, s'encetarà l'etapa d'un nou catalanisme, ara sí: polític, amb la fundació de la Lliga Regionalista, el 1901, que conduirà a la participació en les eleccions del 1906 amb la candidatura unitària de Solidaritat Catalana.

I passaran els anys amb alts i baixos, i Primo de Rivera i la fundació d'ERC integrant organitzacions diverses, i la proclamació de la República i un altre dictador, i un canvi de règim, i noves unitats i noves escissions, i Carreteros i Laportas... I quan s'albira que la política a l'ús és ineficaç, la societat civil (sense Guàrdia) pren la iniciativa: s'organitza i actua: convoca una consulta popular per la independència a Arenys de Munt. Sembla un èxit que sorpren al més incrèdul i la cosa es generalitza enmig d'un sentiment d'eufòria i optimisme. I tornem-hi. Els organitzadors, les plataformes ciutadanes... parteixen peres. Quatre gats i malavinguts. És la tradició.

Però mentre hi hagi un català que volent fer un pet faci una llufa i un periòdic de Madrid tituli l'esdeveniment: "Nueva pressión al Tribunal Constitucional", Catalunya és viva. Si més no encara cueja.

Entrevista a Salvador Espriu

Juaquin Soler Serrano entrevista a Salvador Espriu (fragment) en el programa A Fons de TVE, el 1976.

Salvador Espriu: La pell de brau

Salvador Espriu recita el poema XXV de La Pell de Brau al I Festival de Poesia Catalana el 1970.

Discurs de Quim Monzó a Frankfurt

Discurs d Quim Monzó a la sessió inaugural de la Fira del llibre de Frankfurt el 2007.

Tradicions de la Festa Major (Les Santes): el Joc de l'Oca. Ironia.

Publicat a Diaridemataro.cat el 16-07-2009

Que el torero José Tomás, porta-estendard dels defensors de la tauromàquia, seria un gran revulsiu per la Festa Major, més ben dit, per recuperar una vella tradició mataronina, és probable. Contra el que es pot intuir però, la tradició no és tant la pròpia corrida de toros com la polèmica a favor o en contra, que revitalitzaria tertúlies, fòrums polemistes, blogs, facebooks i tot tipus de cenacles recalcitrants.

L'any 1894 a Mataró s'estava construint una plaça de toros, fet que aixecà fortes polèmiques, no pas pel maltractament dels animals sinó pel que representava d'adopció de costums forans i aliens a la tradició cultural pròpia: "Amic, la cara em cau de vergonya! (...) ara veuran, a la fi, els que perden el temps en camàndules i feramalles, com s'aclimata definitivament l'espectacle nacional, la festa contrària a les nostres costums, antitètica al nostre caràcter, repulsiva al nostre sentir, odiosa als nostres antecedents, i símbol de la nostra esclavitud i servilisme (...) mentre abandonem sense recança el de casa i mirem indiferents com s'esborren tots els signes que distingien i acreditaven la preponderància de Catalunya; mentre aquí es troben capitals per aixecar places de toros i públic per a fer-les prosperar, ¿Què en treurem d'un esforç ineficaç, aparatós, que s'entretingui en coses secundàries? És precís treure'ns de sobre aqueix cranc col·losal que tenim arrapat a les entranyes..."

Amb aquestes paraules publicades en els periòdics La Veu del Montserrat i El Semanario de Mataró, el periodista i escriptor Claudi Omar, s'adreçava al referent de la causa catalanista a Mataró, en Terenci Thos i Codina, provocant la reacció contrària als toros. Per la seva banda, el prestigiós mataroní el respongué des de les mateixes pàgines, encetant una sèrie d'articles amb una extraordinària defensa de la sardana com a tradició pròpia.

Com s'equivocava en Terenci Thos!

Malgrat que aquella plaça es construí, s'inaugurà, i en prou feines tingué temps d'agonitzar, passant a la història com una de les infrastructures d'oci més efímeres del segle XIX, Thos s'equivocava. ¿Com podia oposar una manifestació cultural tant políticament correcta, fleuma vaja, com la sardana; a una tradició de sang i fetge, de valor, de força, de potència, de salvatjada com la corrida de toros? Avui de sardanes poques i de toros potser també però José Tomás mou masses i de toros encara se'n fan.

Posats a recuperar tradicions, hi ha una tradició festiva que podria fer més per sacsejar la Festa Major, i aquesta sí que és pròpia. Quan el diumenge 13 d'abril de 1884 el redactor del periòdic El Mataronés reclamava l'organització d'un certamen literari durant la Festa Major de Mataró, les Santes, tot dient: "¿Es que no se trata de hacer otra cosa que los fuegos artificiales o el salvaje juego de la oca?", començava la desaparició d'una tradició ancestral avui oblidada: el Joc de l'Oca. No era pas el joc de taula que podem intuir avui, no. Es tractava d'una competició per veure quí arrencava el coll de l'animal, viu, estirant amb les seves pròpies mans.

A una tradició salvatge oferim l'alternativa d'una altra salvatjada, però de casa almenys. Enlloc de toros, arrenquem-li el cap a l'oca amb les nostres pròpies mans!