Publicat a Diarimataro.cat el 14-02-2010
El 1880, Valentí Almirall convocava el Primer Congrés Catalanista. El projecte d'Almirall era de gran volada: la conjunció de les tendències dretanes i esquerranes, conservadores i progressistes del catalanisme incipient, en una síntesi que superés les diferències ideològiques. Poc després, el 1882, fundava amb Frederic Soler com a president, el Centre Català. El Centre, dominat pels sectors -diguem-ne que progressistes i federalistes - provocava certes urticàries entre els catalanistes conservadors del tradicionalisme catòlic de La Veu del Montserrat, Torras i Bages i els renaixentistes com Guimerà. Durant anys, l'articulació política del catalanistme no trobava manera de reeixir, encallat entre altres coses, en aquesta divisió ideològica. El 1887, l'elecció de Valentí Almirall com a president del Centre Català va provocar l'escissió definitiva dels conservadors, constituint-se en la Lliga de Catalunya que integraria els Guimerà, Permanyer, Domènech i Montaner... i els nous valors provinents del Centre Escolar Catalanista com Puig i Cadafalch, Prat de la Riba, Narcís Verdaguer o Francesc Cambó per exemple. Pocs i malavinguts.
La Lliga i el catalanisme va emprendre una nova etapa en la construcció del catalanisme polític, en aquells moments encara només descentralitzador i cultural. Vindran les assemblees catalanistes -les famoses Bases de Manresa - i la constitució de la Unió Catalanista amb clara voluntat integradora. I tornem-hi. Les trifulques entre els catalanistes possibilistes defensors dels nous corrents que jugaven per la participació política dels joves Prat de la Riba, Puig i Cadafalch o Francesc Cambó, vinculats al periòdic La Veu de Catalunya, i els sectors més radicals del catalanisme intransigent però estrictament cultural vinculat al periòdic La Renaixença, amb els Guimerà, Aulèstia, Thos... acabarà en una nova escissió en la Unió Catalanista d'on en sorgirà el Centre Nacional Català. I ara si, però tampoc, s'encetarà l'etapa d'un nou catalanisme, ara sí: polític, amb la fundació de la Lliga Regionalista, el 1901, que conduirà a la participació en les eleccions del 1906 amb la candidatura unitària de Solidaritat Catalana.
I passaran els anys amb alts i baixos, i Primo de Rivera i la fundació d'ERC integrant organitzacions diverses, i la proclamació de la República i un altre dictador, i un canvi de règim, i noves unitats i noves escissions, i Carreteros i Laportas... I quan s'albira que la política a l'ús és ineficaç, la societat civil (sense Guàrdia) pren la iniciativa: s'organitza i actua: convoca una consulta popular per la independència a Arenys de Munt. Sembla un èxit que sorpren al més incrèdul i la cosa es generalitza enmig d'un sentiment d'eufòria i optimisme. I tornem-hi. Els organitzadors, les plataformes ciutadanes... parteixen peres. Quatre gats i malavinguts. És la tradició.
Però mentre hi hagi un català que volent fer un pet faci una llufa i un periòdic de Madrid tituli l'esdeveniment: "Nueva pressión al Tribunal Constitucional", Catalunya és viva. Si més no encara cueja.
La Lliga i el catalanisme va emprendre una nova etapa en la construcció del catalanisme polític, en aquells moments encara només descentralitzador i cultural. Vindran les assemblees catalanistes -les famoses Bases de Manresa - i la constitució de la Unió Catalanista amb clara voluntat integradora. I tornem-hi. Les trifulques entre els catalanistes possibilistes defensors dels nous corrents que jugaven per la participació política dels joves Prat de la Riba, Puig i Cadafalch o Francesc Cambó, vinculats al periòdic La Veu de Catalunya, i els sectors més radicals del catalanisme intransigent però estrictament cultural vinculat al periòdic La Renaixença, amb els Guimerà, Aulèstia, Thos... acabarà en una nova escissió en la Unió Catalanista d'on en sorgirà el Centre Nacional Català. I ara si, però tampoc, s'encetarà l'etapa d'un nou catalanisme, ara sí: polític, amb la fundació de la Lliga Regionalista, el 1901, que conduirà a la participació en les eleccions del 1906 amb la candidatura unitària de Solidaritat Catalana.
I passaran els anys amb alts i baixos, i Primo de Rivera i la fundació d'ERC integrant organitzacions diverses, i la proclamació de la República i un altre dictador, i un canvi de règim, i noves unitats i noves escissions, i Carreteros i Laportas... I quan s'albira que la política a l'ús és ineficaç, la societat civil (sense Guàrdia) pren la iniciativa: s'organitza i actua: convoca una consulta popular per la independència a Arenys de Munt. Sembla un èxit que sorpren al més incrèdul i la cosa es generalitza enmig d'un sentiment d'eufòria i optimisme. I tornem-hi. Els organitzadors, les plataformes ciutadanes... parteixen peres. Quatre gats i malavinguts. És la tradició.
Però mentre hi hagi un català que volent fer un pet faci una llufa i un periòdic de Madrid tituli l'esdeveniment: "Nueva pressión al Tribunal Constitucional", Catalunya és viva. Si més no encara cueja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada