En arribar al capdamunt, un ramat de bous pasturava al
mig del camí. Un munt de caps amb banyes enfilaven la seva mirada cap a
nosaltres. Ens miraven entre curiosos i enutjats per la companyia imprevista
que els alterava la calmosa tranquil·litat de l’entorn. Un bou jovenet semblava
haver de demostrar alguna cosa a la resta del ramat. S’avançava la posició a un
punt mes elevat i avançat cap a nosaltres per a visualitzar-se millor als ulls
de tots plegats. Preveient alguna reacció coratjosa del jovenet i com que
l’esperit torero mai l’hem tingut, vam decidir vorejar-los i accedir al poble
per entre les cases enrunades.
Com el seu nom descriptiu fa intuir, la Bastida remunta
el seu origen a la baixa edat mitjana quan es construí un nucli urbà emmurallat,
de planta poligonal adaptada al perímetre del promontori on s’aixecà, a 1253 m
d’altura. Es tracta d’una vila closa que ja existia el 1381 i que malgrat que avui
estigui enrunada encara permet apreciar-ne les característiques. En l’extrem sud
s’aixeca l’església de Sant Sebastià amb el campanar característic que
identifica el poble dominant tota la vessant sud de la Serra i la vista d’un
costat cap a Estavill i cap a Sarroca de Bellera de l’altre.
El poble es construí a partir d’una plaça central on
donaven la major part de les cases que hi tenien la porta d’accés. Si al segle
XIV tenia 3 focs, a mitjans del XIX Madoz explica que n’hi havia 8 amb accés a
la plaça i dues una mica més enllà. Al segle XX n’hi hagué 12 que, segons el
testimoni dels darrers habitants de Casa Pallarès (Calderón 2011) eren casa
Junico, casa Guillem, casa Magí, Casa Ricou, casa Magí vell, casa Mateu, casa Pallarès
i casa Toni que eren les que donaven a la plaça. Amb tot però, als anys noranta
s’havien recollit alguns noms diferents: Antoni, Casolà, Cassó, Ermengol,
Jepet, Junico, Magí, Mateu, Pallarès, Ricou i Abadia que potser seria l'antiga
rectoria (Bellmunt 1998).
De la Plaça Major, el carrer de Les Voltes, l’únic,
travessava el poble fins a l’església per sota Casa Ricou, la més acabalada del
poble. N’apreciem el tram inicial de la plaça que encara no s’ha ensorrat del
tot i amenaça ruïna immediata.
L’avenç inexorable cap a l’abandó sens dubte va
tenir molt a veure amb la duresa de les condicions de vida en aquelles
contrades sense serveis i sense comunicacions, aïllades. No hi havia carretera només
corriols i camins d’abast. La pista actual que l’enllaça amb el camí asfaltat
que porta a Erdo i Vilella es va obrir un cop el poble ja era abandonat i ja no
hi quedaven veïns. Els darrers en abandonar el poble sembla que foren els de
Casa Junico a mitjans dels seixanta.
Fonts
- BELLMUNT I FIGUERAS, Joan (1998). "La Bastida de Bellera", a Pallars Jussà, I. Lleida: Pagès Editors.
- CALDERÓN, Faustino (2011). [blog] "La Bastida de Bellera." a Pueblos deshabitados. http://lospueblosdeshabitados.blogspot.com.es/2011/12/la-bastida-de-bellera-lleida.html
Altres entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada