Aconseguirem arribar a l’antic cementiri davant la porta
de l’església de Sant Sebastià. Ens havíem obert pas entre munts de runa i
bigues esqueixades per obra d’un corc que es va proposar afeblir totes les del
poble i consumar el progressiu esfondrament general. El temple tampoc havia
pogut deslliurar-se del corc i, pitjor encara, del corc humà. Furtius,
col·leccionistes d’antiguitats, profanadors de tombes, habituals del vandalisme
o simples inconscients, vés a saber quina mena de depredador de patrimoni va
començar la desfeta?
En una de les capelles laterals, que encara conserva
l’altar d’obra, una tomba de grans dimensions apareixia profanada
matusserament, com si s’hagués obert a cop de mall, no tant amb afany profanador
cercant una suposada cripta, sinó més aviat destructor. Qui sap on pot ser la
làpida que devia haver-hi, si no és que encara hi és esmicolada entre la runa?
Mènsules i fragments de motllura de cornisa de la decoració de la nau i dels
altars llançades sobre el munt d’enderrocs, dovelles d’arcada desaparegudes...
Les teules de la coberta, com totes les del poble, s’havien anat malmetent i
els arcs torals no havien pogut sostenir la volta de la nau central, que ja
tenia un esvoranc. El teulat del campanar quadrat havia caigut i una esquerda
de tres centímetres ressegueix el campanar, de dos cossos, de dalt a baix
esqueixant-lo en dues meitats. Les bigues del cor havien cedit ensorrant-lo i
la vegetació que creix obre els murs de la nau, com en la façana principal amb
la porta d’arc de mig punt adovellat amb menys dovelles de les que havia tingut
abans de la desfeta. Al damunt una rosassa sense vidres segueix orgullosa il·luminant
l’església malgrat la ferotge competència d’ esvorancs, esquerdes i enderrocs
que s’anaven multiplicant en la tasca il·luminadora.
Un espectacle digne d’aquella imatgeria romàntica de la
gran runa del vestigi històric que desvetlla el record malenconiós de la
grandesa del passat. Un patrimoni perdut com aquell retaule major que capçava
la nau central encara fotografiat el juliol de 1973 per Josep M. Gavin.
A l’altre extrem del poble arrenca la pista que uns pocs
quilòmetres després enllaça amb la carretera asfaltada d’Erdo. Per aquesta
mateixa pista un dia, poc abans de l’abandó i per a donar servei a les darreres
tres cases habitades, va arribar l’electricitat, com testimonien els pals de la
llum ara ja amb escàs cablejat.
A l’entrada del poble un darrer pal, amb
funcions de distribuïdor, feia baixar els cables fins a un interruptor de
palanca, ara ja oxidat i amb el mànec de fusta que comença a ser presa del corc.
Abans de marxar, no vam poder-nos estar de tancar-lo.
Fonts
- CALDERÓN, Faustino (2011). [blog] "La Bastida de Bellera" a Pueblos deshabitados http://lospueblosdeshabitados.blogspot.com.es/2011/12/la-bastida-de-bellera-lleida.html
- BELLMUNT I FIGUERAS, Joan (1998). "La Bastida de Bellera" a Pallars Jussà, I. Lleida: Pagès Editors.
- GAVÍN, Josep M. (1981) Pallars Jussà. Barcelona: Arxiu Gavín
Altres entrades
Moltes gràcies Sr.Jaume pel documental, quina pena tot això veritat ?
ResponEliminaSalutacions
I tant! No donem valor al nostre passat i estem perdent el testimoni de tot allò que ens ha fet com som. Gràcies per llegir-me.
ResponElimina