
Parlar d’art
medieval a la comarca del Maresme desperta cert grau de perplexitat. La raó és
simple, tenim una percepció de la comarca marcada per la transformació del
paisatge i del seu contingut: carreteres, urbanitzacions, segones residències i
altres alteracions urbanístiques que han anat malmetent o amagant un patrimoni
que venia de lluny. Sovint s’assevera que no en queda res d’aquest patrimoni o
bé que si en queda alguna cosa no paga la pena. I això no és ben bé així. Si
més no, amb l'amic Joan Bou, he provat de justificar tot el contrari en un
llibre que aquest Sant Jordi ha vist la llum: Del romànic al gòtic. El monestir de Santa Maria de Roca
Rossa. Tordera-El Maresme.
En aquestes
pàgines podreu descobrir el monestir de Santa Maria de Roca Rossa i saber
detalls que no us imaginaríeu: què menjaven els canonges, com era la seva vida
quotidiana, les desavinences dins de la comunitat o el seu arrelament entre la
població de la zona: masies com Can Caselles, Can Montsant o Can Camps, el molí
de la Júlia... I descobrireu elements com el missal il·lustrat del segle XII o
anècdotes i tradicions.
El monestir
de Santa Maria de Roca Rossa, situat al Montnegre dins el terme municipal de
Tordera, fou fundat en la primera meitat del segle XII sota l'orde de Sant
Agustí, bastint una església amb claustre i dependències en estil romànic amb
alguns elements ja del gòtic. La seva breu etapa d'esplendor fou entre els
darrers anys del segle XII i mitjans del XIII, moment que inicià la seva
progressiva davallada. La comunitat agustiniana de Roca Rossa mai va passar de
ser un modest priorat.
L'any 1592
va passar a formar part de la nova diòcesi de Solsona. Els canonges del nou
bisbat s'encarregaren de cobrar les rendes del nostre monestir però
pràcticament abandonaren el manteniment dels seus edificis conventuals. Al
segle XVIII l'església tenia culte ocasional i damunt les restes dels antics
edificis s'aixecà una masia L'església es va mantenir sencera fins a mitjans
segle passat quan va començar l'espoliació i degradació definitiva fins avui
que ja s'ha ensorrat part de la volta.

Els molins
d’aigua són el testimoni de la constant activitat humana en el territori que en
el decurs del temps l’ha anat transformant fins al que tenim avui. Un patrimoni
cultural que depassa el mer interès històric o tècnic, per afegir-s’hi un
interès antropològic per les formes de vida desaparegudes; lingüístic per les
nombroses expressions que l’activitat molinera generà o per la toponímia que
fixà; geogràfic i econòmic pel que l’activitat va representar per a
l’organització del territori, les relacions humanes i econòmiques, i
l’explotació dels recursos naturals… i, també, per un interès emocional
d’aquells vells moliners pràcticament desapareguts i d’un ofici del tot
desconegut.
El desarrelament de la societat d’avui vers el territori que
l’envolta, la ignorància vers el patrimoni més proper o el menyspreu per tot
allò que pugui tenir la més lleu flaire de rural o tradicional ens condueix
ineludiblement a la necessitat de conservar, estudiar i divulgar aquest
patrimoni cultural.

En aquest
treball que va merèixer el Premi Iluro de monografia històrica l'any 2002,
s'estudia la figura i l'obra d'aquest personatge del catalanisme cultural
mataroní que va transcendir l'àmbit local per esdevenir una figura de la
Renaixença a nivell general.
Terenci Thos
es relacionà amb les principals figures de la Renaixença: col.laborador i amic
de Marià Aguiló, deixeble i col.laborador de Manuel Milà amb qui compartí la
junta de l'Acadèmia de Bones Lletres; amic i admirador de Verdaguer,
col.laborador i amic del canonge Collell, redactor de política espanyola del
Diario de Barcelona, mestre en Gai saber i assidu dels Jocs Florals...
Es publica
també la seva obra periodística i literària en castellà i en català.

És prou
conegut que Puig i Cadafalch pràcticament s’estrenà com a historiador de l’art
i arqueòleg en els Jocs Florals de Barcelona, guanyant diversos premis els anys
1888 i 1889. Però la vinculació de Puig amb els Jocs no es limità a aquells
estudis primerencs sinó que fou una constant fidelitat al llarg de la seva
vida. Puig i Cadafalch és fruit dels Jocs, és a dir, al llarg de la seva
trajectòria hi va haver unes constants que responien a una premisa inicial: la
recuperació nacional. Una premisa que neix i es va configurant a partir dels
Jocs Florals durant la segona meitat del segle XIX. Durant el temps de la seva
formació universitària (1883-1887) va viure directament el moviment de la
Renaixença nascut a l’entorn dels Jocs.
En aquest
treball es tracta especialment els anys de formació en el camp del catalanisme,
els anys de Mataró, els de la influència dels Jocs que tan el marcaran.
La seva
activitat com a arquitecte, introduint elements medievals o barrocs segons el
moment i encaminada a la creació d’un estil nacional, o restaurant edificis
històrics; la seva activitat com a historiador de l’art, estudiant el romànic o
el gòtic català i posant aquests estudis al mateix nivell dels que es feien a
Europa; o els estudis sobre l’antiguitat a Catalunya i impulsant les
excavacions arqueològiques a Empúries o a Terrassa; o la seva activitat
política en els alts càrrecs de les institucions; o el seu interès per la
formació i l’ensenyament popular; tot girava a l’entorn d’aquella premisa
inicial nascuda a redòs dels Jocs.
OBRES COL·LECTIVES
OBRES COL·LECTIVES
- Mataronins en la restauració de Ripoll. 1893-1993 centenari de la consagració de la basílica. Grup d’Història del Casal, Mataró, 1993.
- L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera. El Maresme). Museu de Mataró, Mataró, 1992.
- Catalunya
romànica,
Vol. XVIII, Enciclopèdia catalana, Barcelona, 1991.