Des de la reinstauració dels Jocs Florals de Barcelona (1859),
la celebració de certàmens literaris i jocs florals arreu del territori augmentà
progressivament fins convertir-se en una de les grans plataformes d’expansió de
les idees i les pràctiques catalanistes, allò que se n’ha dit la construcció de
la cultura del catalanisme. Així doncs, els certàmens literaris locals
esdevenen l’expressió de la mútua vinculació de la literatura, i la llengua,
amb la política. Una vinculació que se situa en l’epicentre de la construcció
de la cultura catalana contemporània.
L’estudi s’inscriu en una línia de recerca que recentment
s’ha proposat reexaminar els jocs florals territorials i la seva contribució al
bastiment de la cultura del catalanisme i que encara compta amb pocs estudis de
detall.
El treball caracteritza els Jocs Florals de 1904 i el certamen de la societat Nueva Constància de 1905, partint dels celebrats a Mataró el 1883 i el 1892, que permeten aportar una anàlisi de contrast, i analitza la contribució a la construcció de la cultura política del catalanisme. Identifica els protagonistes, en dona dades i analitza aspectes literaris de les convocatòries, els discursos, els elements de tradició i renovació, el rol de la literatura com a element de prestigi i de projecció ideològica... Aporta, per primera vegada, dades de conjunt dels certàmens i jocs mataronins i n’ofereix dades noves, així com textos inèdits o poc coneguts, com ara els discursos de Melcior de Palau o els poemes premiats de Josep Carner. Vegeu la ressenya a l'Anuari Verdaguer 2022. Revista d'Estudis literaris del segle XIX.
Parlar d’art medieval a la comarca del Maresme desperta cert grau de perplexitat. La raó és simple, tenim una percepció de la comarca marcada per la transformació del paisatge i del seu contingut: carreteres, urbanitzacions, segones residències i altres alteracions urbanístiques que han anat malmetent o amagant un patrimoni que venia de lluny. Sovint s’assevera que no en queda res d’aquest patrimoni o bé que si en queda alguna cosa no paga la pena. I això no és ben bé així. Si més no, amb l'amic Joan Bou, he provat de justificar tot el contrari en un llibre que aquest Sant Jordi ha vist la llum: Del romànic al gòtic. El monestir de Santa Maria de Roca Rossa. Tordera-El Maresme.
En aquestes
pàgines podreu descobrir el monestir de Santa Maria de Roca Rossa i saber
detalls que no us imaginaríeu: què menjaven els canonges, com era la seva vida
quotidiana, les desavinences dins de la comunitat o el seu arrelament entre la
població de la zona: masies com Can Caselles, Can Montsant o Can Camps, el molí
de la Júlia... I descobrireu elements com el missal il·lustrat del segle XII o
anècdotes i tradicions.
El monestir
de Santa Maria de Roca Rossa, situat al Montnegre dins el terme municipal de
Tordera, fou fundat en la primera meitat del segle XII sota l'orde de Sant
Agustí, bastint una església amb claustre i dependències en estil romànic amb
alguns elements ja del gòtic. La seva breu etapa d'esplendor fou entre els
darrers anys del segle XII i mitjans del XIII, moment que inicià la seva
progressiva davallada. La comunitat agustiniana de Roca Rossa mai va passar de
ser un modest priorat.
L'any 1592
va passar a formar part de la nova diòcesi de Solsona. Els canonges del nou
bisbat s'encarregaren de cobrar les rendes del nostre monestir però
pràcticament abandonaren el manteniment dels seus edificis conventuals. Al
segle XVIII l'església tenia culte ocasional i damunt les restes dels antics
edificis s'aixecà una masia L'església es va mantenir sencera fins a mitjans
segle passat quan va començar l'espoliació i degradació definitiva fins avui
que ja s'ha ensorrat part de la volta.
BOU i ILLA, Joan - VELLVEHÍ i ALTIMIRA, Jaume (2003). Molrà el gra. Els molins de la Baixa Tordera. Argentona: La Comarcal Edicions.
Els molins d’aigua són el testimoni de la constant activitat humana en el territori que en el decurs del temps l’ha anat transformant fins al que tenim avui. Un patrimoni cultural que depassa el mer interès històric o tècnic, per afegir-s’hi un interès antropològic per les formes de vida desaparegudes; lingüístic per les nombroses expressions que l’activitat molinera generà o per la toponímia que fixà; geogràfic i econòmic pel que l’activitat va representar per a l’organització del territori, les relacions humanes i econòmiques, i l’explotació dels recursos naturals… i, també, per un interès emocional d’aquells vells moliners pràcticament desapareguts i d’un ofici del tot desconegut.
El desarrelament de la societat d’avui vers el territori que
l’envolta, la ignorància vers el patrimoni més proper o el menyspreu per tot
allò que pugui tenir la més lleu flaire de rural o tradicional ens condueix
ineludiblement a la necessitat de conservar, estudiar i divulgar aquest
patrimoni cultural.
En aquest
treball que va merèixer el Premi Iluro de monografia històrica l'any 2002,
s'estudia la figura i l'obra d'aquest personatge del catalanisme cultural
mataroní que va transcendir l'àmbit local per esdevenir una figura de la
Renaixença a nivell general.
Terenci Thos es relacionà amb les principals figures de la Renaixença: col.laborador i amic de Marià Aguiló, deixeble i col.laborador de Manuel Milà amb qui compartí la junta de l'Acadèmia de Bones Lletres; amic i admirador de Verdaguer, col.laborador i amic del canonge Collell, redactor de política espanyola del Diario de Barcelona, mestre en Gai saber i assidu dels Jocs Florals...
Es publica també la seva obra periodística i literària en castellà i en català.
És prou conegut que Puig i Cadafalch pràcticament s’estrenà com a historiador de l’art i arqueòleg en els Jocs Florals de Barcelona, guanyant diversos premis els anys 1888 i 1889. Però la vinculació de Puig amb els Jocs no es limità a aquells estudis primerencs sinó que fou una constant fidelitat al llarg de la seva vida. Puig i Cadafalch és fruit dels Jocs, és a dir, al llarg de la seva trajectòria hi va haver unes constants que responien a una premisa inicial: la recuperació nacional. Una premisa que neix i es va configurant a partir dels Jocs Florals durant la segona meitat del segle XIX. Durant el temps de la seva formació universitària (1883-1887) va viure directament el moviment de la Renaixença nascut a l’entorn dels Jocs.
En aquest
treball es tracta especialment els anys de formació en el camp del catalanisme,
els anys de Mataró, els de la influència dels Jocs que tan el marcaran.
La seva
activitat com a arquitecte, introduint elements medievals o barrocs segons el
moment i encaminada a la creació d’un estil nacional, o restaurant edificis
històrics; la seva activitat com a historiador de l’art, estudiant el romànic o
el gòtic català i posant aquests estudis al mateix nivell dels que es feien a
Europa; o els estudis sobre l’antiguitat a Catalunya i impulsant les
excavacions arqueològiques a Empúries o a Terrassa; o la seva activitat
política en els alts càrrecs de les institucions; o el seu interès per la
formació i l’ensenyament popular; tot girava a l’entorn d’aquella premisa
inicial nascuda a redós dels Jocs.
OBRES COL·LECTIVES
- Mataronins en la restauració de Ripoll. 1893-1993 centenari de la consagració de la basílica. Grup d’Història del Casal, Mataró, 1993.
- L’església romànica de Sant Pere de Riu (Tordera. El Maresme). Museu de Mataró, Mataró, 1992.
- Catalunya romànica, Vol. XVIII, Enciclopèdia catalana, Barcelona, 1991.
